El primer document escrit que fa referència explícita a Sant Joan d’Orta, data del 18 de març de 1095, que fixa els límits d’una finca «a ponent de la parròquia de Sant Joan d’Orta (sic)».
Espero donar-li una alegria al Joan Serra Saún, en assabentar-lo que l’actual barri d’Horta, tingué el seu origen en la casa, fundada per Guillem d’Orta , i en l’església de Sant Joan erigida prop seu; d’ aquesta nissaga, trobem un Guillem d'Orta, notari públic de Barcelona al segle XIV.
Mossèn Xavier Rosselló i Rosselló, rector de la parròquia (1955/1991), escrivia el’ Noticiari de la Parròquia de Sant Joan d’Horta’ on trobem :
De la primitiva església (segle XII) es conservava el campanar de planta quadrada, més aviat baix, rematat per merlets esglaonats, com una torre de defensa.
Al segle XIV, amb materials pobres, es construí el nou temple.
![]()
El creixement industrial i urbà de Barcelona, iniciat al segle XVIII – amb els ‘diners d’Amèrica’ , hi incidí molt lentament, i s’anà configurant com un dels destins residencials d’estiueig dels barcelonins de classe mitjana, que en ésser electrificat el tramvia (1901) passaren, en molts casos, a residir-hi; en tenim algunes mostres de gran interès ; els jardins i el palau del marquès d'Alfarràs (Laberint d'Horta), la Granja Vella (Seminari de Martí-Codolar) o can Gallart (el Palau de les Heures); això va fer necessaria la construcció d’una l’església nova de Sant Joan l’any 1908, , que va tenir una vida breu, en els fets de la Setmana Tràgica (1909) va ser cremada i va quedar parcialment derruïda, en els terrenys desafectats -es va construir la nova església més avall - , es va situar el Club Tennis d'Horta - encara en actiu avui dia- l’any 1912.
![]()
l’any 1927, “algú que podia fer-ho, reclamà les claus de l’església i rectoria al Club de Tennis, que les tenia en custòdia”, i al cap de poc el campanar d'origen romànic que havia quedat en peu després del incendi fou derruït, enmig de l’estupor i la indignació de gran part del veïnat.
![]()
Un grup d’hortencs publicà a “La Veu de Catalunya” la seva protesta, i es recull el fet que el primer mestre d’obres a qui s’encarregà la demolició va negar-se a fer-ho perquè “havia estat batejat en aquell temple”.
Les pedres i material aprofitable foren emprats per al basament de l’actual capella del Santíssim.
Espero donar-li una alegria al Joan Serra Saún, en assabentar-lo que l’actual barri d’Horta, tingué el seu origen en la casa, fundada per Guillem d’Orta , i en l’església de Sant Joan erigida prop seu; d’ aquesta nissaga, trobem un Guillem d'Orta, notari públic de Barcelona al segle XIV.
Mossèn Xavier Rosselló i Rosselló, rector de la parròquia (1955/1991), escrivia el’ Noticiari de la Parròquia de Sant Joan d’Horta’ on trobem :
De la primitiva església (segle XII) es conservava el campanar de planta quadrada, més aviat baix, rematat per merlets esglaonats, com una torre de defensa.
Al segle XIV, amb materials pobres, es construí el nou temple.
El creixement industrial i urbà de Barcelona, iniciat al segle XVIII – amb els ‘diners d’Amèrica’ , hi incidí molt lentament, i s’anà configurant com un dels destins residencials d’estiueig dels barcelonins de classe mitjana, que en ésser electrificat el tramvia (1901) passaren, en molts casos, a residir-hi; en tenim algunes mostres de gran interès ; els jardins i el palau del marquès d'Alfarràs (Laberint d'Horta), la Granja Vella (Seminari de Martí-Codolar) o can Gallart (el Palau de les Heures); això va fer necessaria la construcció d’una l’església nova de Sant Joan l’any 1908, , que va tenir una vida breu, en els fets de la Setmana Tràgica (1909) va ser cremada i va quedar parcialment derruïda, en els terrenys desafectats -es va construir la nova església més avall - , es va situar el Club Tennis d'Horta - encara en actiu avui dia- l’any 1912.
l’any 1927, “algú que podia fer-ho, reclamà les claus de l’església i rectoria al Club de Tennis, que les tenia en custòdia”, i al cap de poc el campanar d'origen romànic que havia quedat en peu després del incendi fou derruït, enmig de l’estupor i la indignació de gran part del veïnat.
Un grup d’hortencs publicà a “La Veu de Catalunya” la seva protesta, i es recull el fet que el primer mestre d’obres a qui s’encarregà la demolició va negar-se a fer-ho perquè “havia estat batejat en aquell temple”.
Les pedres i material aprofitable foren emprats per al basament de l’actual capella del Santíssim.