Quan retratava l’edifici de número 1 de la Plaça de la Vila, no podia fer abstracció del moment històric en que va ser plantejat : S’inaugurava l’edifici de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat l’any 1929, sota la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930); cronològicament és ‘el primer Feixisme’ doctrina que recollia les pitjors essències de l’absolutisme, i més enllà de la ‘paperassa ideològica‘ esdevindrà – en el millor dels casos – una forma de despotisme il•lustrat.
El Conde-Duque, Gaspar de Guzmán y Pimentel Ribera y Velasco de Tovar (Roma, 6 de enero de 1587 - Toro, 22 de julio de 1645) – sense saber-ho – abonava l’arbre que permetrà que tornin a nàixer a la vella Europa, les flors malignes, que s’expliquen com ‘ elits escollides pel Déu dels catòlics romans, per conduir els destins del món ‘. La tesis afirma la idea que Déu va crear homes de PRIMERA ( les elits ), i homes de SEGONA; les dones son sempre de TERCERA.
Les elits tenen quasi un bis a bis amb Déu, i no cal que justifiquin els seus actes, que gaudeixen de la presumpció ‘d’OPUS DEI’ – Obra de Déu -.
Climent Maynés Gaspar (1894 - 1981), arquitecte municipal, serà l’autor d’aquest singular edifici que incorpora les tendències arquitectòniques predominants durant la dictadura de Primo de Rivera, que influenciades per l’arquitectura oficial italiana de Mussolini, suposen una tendència al monumentalisme com a manifestació directa d'una Espanya prospera i en desenvolupament.
Amb una població d’ escassament 6.000 habitants, Sant Feliu rep el títol de ‘ciutat’, atorgat pel Alfons XIII.
La descripció tècnica ens diu : Edifici aïllat de mitjanes dimensions a que consta de planta baixa i dos pisos. És de planta rectangular i presenta una coberta composta integrada per diversos faldons de dos vessants. La façana principal dóna a la plaça de la Vila. Les altres donen a la carretera Laureà Miró, al carrer Pou de Sant Pere i al petit espai que queda del costat de Can Panyella, d'accés restringit. Segons el tractament de la superfície de la façana, es distingeixen dos cossos horitzontals: la planta baixa, amb franges encoixinades i els dos pisos, arrebossats. A la planta baixa destaca la porta d'accés a l'interior de l'edifici, en forma d'arc de mig punt i flanquejada per columnes adossades a la façana.
![]()
El primer pis presenta un balcó central de plataforma curvilínia i tancat amb balustres. Se suporta sobre una mènsula central i sobre les dues columnes que flanquegen la porta principal d'accés. La porta que li dóna accés té pilastres als brancals i, a la part superior, està rematada amb un frontó arquejat que reposa en una sobrellinda amb mènsules. Al centre del frontó es pot llegir en número romans la data de construcció de l'edifici (1928). El tercer pis presenta galeria de finestres rectangulars més sòbries organitzades en dos grups de tres. Entre ambdós grups es pot veure un relleu amb l'antic escut de la ciutat.
![]()
Per la part posterior, que dóna a la carretera, l'edifici presenta una torratxa de planta rectangular coberta a quatre aigües.
El Conde-Duque, Gaspar de Guzmán y Pimentel Ribera y Velasco de Tovar (Roma, 6 de enero de 1587 - Toro, 22 de julio de 1645) – sense saber-ho – abonava l’arbre que permetrà que tornin a nàixer a la vella Europa, les flors malignes, que s’expliquen com ‘ elits escollides pel Déu dels catòlics romans, per conduir els destins del món ‘. La tesis afirma la idea que Déu va crear homes de PRIMERA ( les elits ), i homes de SEGONA; les dones son sempre de TERCERA.
Les elits tenen quasi un bis a bis amb Déu, i no cal que justifiquin els seus actes, que gaudeixen de la presumpció ‘d’OPUS DEI’ – Obra de Déu -.
Climent Maynés Gaspar (1894 - 1981), arquitecte municipal, serà l’autor d’aquest singular edifici que incorpora les tendències arquitectòniques predominants durant la dictadura de Primo de Rivera, que influenciades per l’arquitectura oficial italiana de Mussolini, suposen una tendència al monumentalisme com a manifestació directa d'una Espanya prospera i en desenvolupament.
Amb una població d’ escassament 6.000 habitants, Sant Feliu rep el títol de ‘ciutat’, atorgat pel Alfons XIII.
La descripció tècnica ens diu : Edifici aïllat de mitjanes dimensions a que consta de planta baixa i dos pisos. És de planta rectangular i presenta una coberta composta integrada per diversos faldons de dos vessants. La façana principal dóna a la plaça de la Vila. Les altres donen a la carretera Laureà Miró, al carrer Pou de Sant Pere i al petit espai que queda del costat de Can Panyella, d'accés restringit. Segons el tractament de la superfície de la façana, es distingeixen dos cossos horitzontals: la planta baixa, amb franges encoixinades i els dos pisos, arrebossats. A la planta baixa destaca la porta d'accés a l'interior de l'edifici, en forma d'arc de mig punt i flanquejada per columnes adossades a la façana.
El primer pis presenta un balcó central de plataforma curvilínia i tancat amb balustres. Se suporta sobre una mènsula central i sobre les dues columnes que flanquegen la porta principal d'accés. La porta que li dóna accés té pilastres als brancals i, a la part superior, està rematada amb un frontó arquejat que reposa en una sobrellinda amb mènsules. Al centre del frontó es pot llegir en número romans la data de construcció de l'edifici (1928). El tercer pis presenta galeria de finestres rectangulars més sòbries organitzades en dos grups de tres. Entre ambdós grups es pot veure un relleu amb l'antic escut de la ciutat.
Per la part posterior, que dóna a la carretera, l'edifici presenta una torratxa de planta rectangular coberta a quatre aigües.