Conèixer Catalunya

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em deia a relació a la imatge de la fotografia :

Casa Munné
Raval de Martí Folguera, 2
Any: 1904

Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats (Reus, 1 de novembre de 1864 - 28 de juliol de 1936)

L'edifici és encarregat per Pere Munné Domingo , contractista d'obres tant importants com la Casa Navàs. Aquesta grandiosa casa compta amb una façana molt elegant i equilibrada, influenciada per l'estil de Lluís Domènech i Montaner.
El seu element més destacat és el mirador de ferro i vidre sostingut per una columna amb capitell floral.

Les dues façanes principals tenen abundants obertures amb balcons i baranes de ferro forjat, típicament modernistes. La decoració de les llindes de les portes és molt vistosa amb motius vegetals.

http://edificiosmodernistasreus.blogspot.com.es/

http://www.raco.cat/index.php/TAG/article/view/288231/376330

Reus, és ‘ territori’ Pere Caselles i Tarrats.

Pere Caselles va ser, sense cap dubte, el responsable de la construcció de la immensa majoria d'edificis modernistes de Reus. Donat però, el seu càrrec d'arquitecte municipal, que ocupà des de 1891 fins a 1930, no podia rebre encàrrecs privats per incompatibilitat. Per això molts dels seus plànols conservats a l'Arxiu Municipal, que provenen d'expedients de llicències d'obres, van signats per Pau Monguió Segura ( Tarragona, 10.07.1865 + Barcelona 21.01.1956 ) , arquitecte tarragoní de la mateixa promoció, que fou arquitecte municipal de Tarragona, Tortosa i Terol.
Algunes obres tortosines de Monguió estan signades per Pere Caselles.

És complicat documentar l'autoria d'alguns edificis, tot i que se sap per tradició oral.

Hi ha plànols que es conserven, perquè van ser lliurats als propietaris, que porten la signatura autèntica. A més, la Revista del Centre de Lectura de Reus publicà durant uns anys una sèrie d'articles signats per "El Bachiller estético" que informen de qui és l'autor d'alguns edificis privats.

L'arxiu de Pere Caselles va ser destruït durant l'assalt del seu despatx el 1936, el mateix dia que fou assassinat a trets prop del seu mas (Mas del Caselles) a la carretera de Sant Ramon, i el de Pau Monguió va ser destruït per una bomba, cosa que fa difícil estudiar la relació entre els dos arquitectes.

Reus ha de ‘posar en valor’ el seu patrimoni històric i artístic, el turisme d’alcohol i sol, ja té suficients atractius a la mal dita ‘ costa daurada’.

El Josep Maria Toffoli Carbonell, publica al face de ‘ Tiana, recuperant la història’ Santo Angel de la Guarda.
Al juliol de 1928 es va inaugurar l’edifici del Angel de la Guarda a Tiana. Un edifici escola de planta baixa i dos pisos destinat a la Colònia Escolar del Santo Angel de la Guarda i escoles. La superfície de cada pis és de 540 metres quadrats, essent la superfície total edificada de 1.621 metres quadrats. En el solar de l’Angel de la Guarda hi havia hagut Can Llimona, i abans de la seva adquisició per part de la “Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros”, Can Llimona era un grup de cinc o sis habitatges.

Deixa una encertada reflexió; potser no és molt conegut per els tianencs que l’arquitecte del edifici va ser Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931).

Patrimoni Gencat – que no fa esment de l’autoria de l’edifici - ens diu quan a la descripció; edifici civil de grans dimensions format fonamentalment per dos cossos rectangulars col•locats paral•lelament un al davant de l'altre, ambdós coberts per teulades de vessants inclinats.

L'edifici s'adapta al desnivell del terreny i consta de quatre pisos d'alçada.

En el conjunt destaca la gran quantitat de finestres existents, amb les llindes, ampits i brancals de pedra i que contrasten amb els murs, de maó.

L'interior conserva la major part dels murs de les habitacions amb arrambadors compostos de rajoles decorades.

L’edifici, inicialment anomenat "Hogar del Angel de la Guarda", fou fet construir com a Casa de colònies l'any 1922-23.

Actualment és propietat de les Franciscanes.

Aclaria dubtes amb l’Ester Llobet Fornells, el primer convent de les Germanes Dominiques de l’Anunciata es pot datar l’any 1896 estava situat a l’edifici que es troba damunt de l’hort. Pensem que en aquest edifici impartien també educació a les nenes de Palà les Germanes Dominiques de l'Anunciata que deixen la Colònia Palà i s’instal•len a la Colònia Valls en els primers anys del segle XX

Primer convent

Sense trobar constància de la data ni de l’autor, s’aixeca un nou Convent en un plànol inferior a l’església de la Mare de Déu del Roser i de Sant Llorenç de Brindisi, ambdós edificis tenen una entrada comú, i per accedir a les escoles cal baixar unes escales. Almenys des de l’any 1922 i fins el 18 de juliol de 1936 s'encarregaren de l'ensenyament de les nenes les Religioses Mercedàries de Catalunya.

Segon convent. M’expliquen que volien convertir-lo en una Residència per a persones grans. Recordeu que l’únic accés es feia – avui està tancat – per unes escales.

Des del 14 de setembre de 1939 fins el 18 de febrer de 1946 es fan càrrec del Col•legi de Palà, les Religioses Filles de Sant Vicenç de Paül.

A partir de l’any 1946 tornaran les religioses Mercedàries.

Pel que fa a l’escola del nens almenys des de l’any 1927, i també sense trobar constància del seu autor, s’aixoplugava en una de les torres situades a la part més alta de la Colònia.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del enginyer, mestre d’obres i/o arquitecte, que dissenyava la ‘Colònia de les flors’, i almenys l’edifici de la primera Torre de l’Amo; el primer Convent; l’Església de la Mare de Déu del Roser i de Sant Llorenç de Brindisi; la segona Torre de l’Amo, o la casa Pairal dels Palà situada al costat de l’església, i el segon convent i escola de noies.

Església de la Mare de Déu del Roser i de Sant Llorenç de Brindisi i l'actual Torre de l'Amo

Per descomptat si advertiu errors i/o omissions sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com, fent meves les paraules del Molt Honorable Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, la Selva, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è President de la Generalitat de Catalunya, no tenim ‘ la pell de préssec ‘.

Olot conserva – encara – obres dels millors arquitectes de darreries del segle XIX i primers decennis del segle XX. Desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, en tots els àmbits de la cultura es va patir un fort retrocés, i llevat d’excepcions comptades l’arquitectura no es va escapar de la grisor.

Josep Azemar Pont (Figueras, 4 de gener de 1862 - Barcelona, 5 de juny de 1914) va ser l’autor de la casa Pujador situada a la intersecció dels carrers, del Carme, 5 / Plaça del Conill / Verge del Portal, essent el promotor Isidor Pujador Faura, un metge acabalat que posseïa diverses finques a la vall de Bianya, i que es va fer càrrec del cost de la restauració portada a terme a l’església de Sant Salvador de Bianya, duta a terme per l’arquitecte gironí Rafel Masó i Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - Girona, 13 de juliol de 1935)

De la casa en trobava una minsa informació a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?
registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=16&pos=152

Edifici de quatre plantes i torre amb estructura en pedra, coberta de ceràmica vidriada i tribuna circular en el primer pis.

Patrimoni Gencat ens diu que la façana està formada per dues parets. L'eix compositiu bascula pel costat de la torre de l'angle, de planta circular, que surt d'un gran boínder - balcó cobert de finestres , o vidrieres, pels tres costats que surt fora de l' edifici amb l'objectiu inicial de crear espai i lluminositat a una sala de l'interior - ubicat al primer pis. Als baixos hi ha comerços i sobre d'ells hi ha una sèrie d'arcs apuntats. Al primer pis hi ha una galeria amb columnes que sustenten arcs de mig punt rebaixats; als costats hi ha balcons amb petits arcs gòtics. Al tercer pis trobem finestres amb arcs de mig punt i la coberta és cònica. El principal material constructiu es la pedra.

http://km369.blogspot.com.es/2014/08/modernisme-olot.html

Una imatge del Sagrat Cor esculpida per Antoni Collellmir Ferrarons , de Castellfollit de la Roca, substitueix un rellotge de sol previst per l’arquitecte damunt la gran tribuna de la torre. A l’interior, la decoració del menjador va ser encomanada a l’artista olotí Melcior Domenge Antiga (Olot, 10 de maig de 1871 - Olot, 1939).

Esperem que l’Itinerari Modernista d’Olot vagi creixent. Pel turisme d’alcohol , sol i platja, ara com ara, no cal patir, oi?.

La Coromina de Cardona era literalment un jardí a l’altre costat del riu Cardener, a l’ombra quasi de l’emblemàtic Castell, fins ben entrat el segle XIX.

L’explotació del salí portaria fins a la Coromina persones d’arreu, vinculades moltes elles al món de la mineria en els seus llocs d’origen.

L’estultícia més que la sobreexplotació – que també - feien necessari desviar el curs del Cardener, calia allunyar-ho al màxim per evitar i/o reduir les filtracions que un dia i altre obrien bòfies que feien témer que Cardona s’ensulsiés de forma irremissible.

La Coromina d’avui és un indret poc o gens atractiu, la propietat està més desvalorada que a la resta del REINO DE ESPAÑA, a les conseqüències de la corrupció política i econòmica propiciada pels ‘politics professionals’ – que es pateixen per arreu, i d’una forma molt especial a Catalunya - cal afegir en aquest indret el risc cert d’un esfondrament generalitzat com a conseqüència d’una pèssima gestió dels recursos naturals que llògicament – estem encara al REINO DE ESPAÑA – no han tingut per als seus autors la més mínima reprovació des dels poders públics.

No trobava cap dada de la Capella de la Verge de Montserrat, sembla però, de factura recent, i respon sens dubte a la fe senzilla dels que aquí viuen, als que sens dubte mou l’esperança en l’acompliment del que es recull en alguna de les estrofes del Virolai:

Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de món país,
dons i virtuts deixeu-li per florida,
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Avui, Catalunya tota, gira els seus ulls vers la Mare de Déu, i s’afegeix a aquesta pregaria.

Jo, davant la petita capella, mitjançat la Mare de Déu de Montserrat, aixecava la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor; allibera el teu poble !

Ens agradarà tenir noticia de l’autor, i àdhuc de la història d’aquesta Capella a l’emai coneixercatalunya@gmail.com

En primer lloc vull agrair la finesa de la propietària de la casa que ens permetia retratar l’església.

Les primeres notícies que en tenim, daten dels segles XI o XII, quan és va construir l’església romànica que es va adossar a la casa. Posteriorment, al segles XIV i XV, s’amplià la casa.

http://riner.ddl.net/fotos/riner/poum/PDF_TR/3-C_Patrimoni_tr.pdf
Tal i com s’explica en aquesta pàgina primer es feia la casa, i desprès l’església, pensem que el procés possiblement va ser a l’inrevés, primer l’església i quan es consolida el lloc, es fa una casa que anirà creient al llarg dels segles.

No trobava cap descripció de l’església, ni cap esment als bancs de família, el més senzill que prové de l’església parroquial de Santa Maria de Su, i un altre que llevat d’error devem al Joan Pintó, fuster de Solsona, del que ens agradarà tenir més dades, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs – en el seu cas – a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Banc de família.

Banc de família que estava a l'església parroquial de Santa Maria de Su.

Exvot.

Riner es reduïa al Santuari del Miracle per Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) en la visita que feia per aquestes contrades l’any 1917.
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/Riner/field/all/mode/all/conn/and/order/title/ad/asc

El sostre demogràfic de Riner s’assolia al cens de d 1857 amb 801 ànimes, i a tota la comarca 16.182; m’explicaven a Su, que a Santdiumenge s’havia fet escola per a nenes, i que a la rectoria de Santa Maria de Su, també el vicari i/o el rector ensenyaven les primeres lletres.

Al tancament de l’any 2016 vivien a la comarca del Solsonès, 13.313 persones, una pèrdua del 17, 73%, si fem però la comparació amb Riner el tema és d’escàndol ja que únicament tenia 261 habitants en aquella data, una pèrdua del 67,42%.

Avui la major part de la població viu a Solsona.

Una de les primeres tasques per a la República Catalana, serà resoldre la despoblació d’una bona part de la Catalunya interior.

Olot conserva – encara – obres dels millors mestres d’obres i/o arquitectes de darreries del segle XIX i primers decennis del segle XX. Desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, en tots els àmbits de la cultura es va patir un fort retrocés, i llevat d’excepcions comptades l’arquitectura no es va escapar de la grisor.

Llegia a : http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=12&pos=115
que l’autor de la Casa Riera al número 34 del Passeig d’en Blay d’Olot, era J. Masdeu, la meva pregunta – que us adreço urbi et orbe – és la següent ; parlem de mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa (Barcelona, 1851 - 29 de novembre de 1930)?.

El Valentí Pons Toujouse , autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em confirma l’autoria del mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa (Barcelona, 1851 - 29 de novembre de 1930)

L’ Anna Maso Colldecarrera, em deixava un comentari al facebook ; era propietat de la familia Riera de la mil•lenària masia de l’ Esparc, situada al peu de la muntanya de Sant Valentí, que forma part de la serra de Sant Miquel del Mont. Es troba al vessant de solell, davant del qual s'estén la plana olotina. A poca distància de la Canya, per la carretera de les Feixes i anant a Olot, es troba la pista que baixa fins a la riera de Riudaura, la travessa i continua fins la casa.

El seu origen és mil•lenari, ja que l'alou Sparago surt esmentat al testament de Miró II Bonfill, comte de Besalú, fet el 979. Posteriorment, l'any 1000, ja es parla de la villa que dicunt Spargo.

Les generacions de la família propietària, els Sparg, es van succeir fins a Maria Sparg-Alibés i Feixas, que l'any 1868 va casar-se amb Enric Cabrafiga Lliurella. La seva filla Margarida es va maridar, el 1901, amb Frederic Riera Gustà - que aportà la pairalia empordanesa Riera de Bàscara- , els seus descendents en són els actuals propietaris.

Hi ha velles pedres que parlen de l'antigor de l'edifici, ampliat en diverses ocasions. És important l'actuació que va fer-se el 1748 i que donà a la casa l'actual estructura, amb una galeria, a la façana sud, oberta al primer pis i una terrassa d'assecatge al pis de damunt. El porxo que protegeix l'entrada principal és de l'any 1954 i fa de base a l'eixida que li queda al damunt. L'Esparc guarda una bona col•lecció d'eines agrícoles i del desaparegut conreu de la vinya conserva un gran celler, una tina i una premsa de fusta que duu la data de 1825.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Masia_de_l%27Esparc

http://www.valldebianya.com/index.php/ca/patrimoni/masies

De la casa del Passeig d’en Blai d’Olot ens diu patrimoni Gencat ; edifici entre mitgeres que presenta soterrani, amb àmplies reixes de ventilació, planta i dos pisos. La porta principal està ubicada al costat esquerre de la façana. El primer pis té una amplia balconada, amb tres portes que hi donen accés, emmarcades per entaulaments decorats amb fullatges. El segon i tercer pis disposen d'un ampli balcó central més un a cada costat de forma corbada. Les baranes de la casa són de ferro treballat amb flors en els punts d'unió i passamà cargolat. Els murs foren estucats.

Esperem que l’Itinerari Modernista d’Olot vagi creixent. Pel turisme d’alcohol , sol i platja, ara com ara, no cal patir, oi?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Riner té una superfície de 47,1 km² , una població a darreries de l’any 2016 de 261, és un indret força desconegut, i està inclòs al ‘ forat negre de Catalunya ‘ ; el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem a Freixinet, on retrataria el fossar, l’edifici que acollia l’escola pública, abans i durant una bona part de la dictadura franquista, i l’església advocada a Sant Cristòfol / Cristòfor / Mennam de la que patrimoni Gencat ens diu que és una un edifici religiós d’estil neoclàssic rural, de planta rectangular d'una sola nau i orientada a l'est. Hi ha una petita construcció adossada a la cara sud, per tal d'obrir una capella a l'interior de l'església. La porta, a la cara sud, és allindada i està flanquejada per dos pilastres motllurades que sustenten un entaulament amb frontó triangular; dintre del frontó hi ha una fornícula amb la imatge de Sant Cristòfol. Al damunt de la portalada hi ha un petit rosetó i corona la façana un campanar d'espadanya de dos ulls. La porta té la data de 1698. Al davant de l'església hi ha tres esgraons de pedra picada. El parament és de carreus tallats i col•locat en filades.

No podia accedir al seu interior - com havia fet sortosament Jordi Contijoch Boada -, i em perdia la contemplació dels seus magnífics retaules.

Retaule major.

Retaule lateral.

Al costat de l'església hi ha la rectoria, construïda l'any 1866.

Us deixo un enllaç on de forma documentada i rigorosa es defensa la tesis que Sant Cristòfol i Sant Menna [ desconegut aquest segon per aquestes terres del Solsonès ], en realitat foren una única persona.
http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

L'església de Freixenet era sufragània de la parròquia de Riner.

El senyoriu de Freixenet havia estat de la família dels Pinós.

Ramon de Pinós, senyor de Cellers, el va vendre l'any 1408 a Sant Vicenç de Cardona.

El sostre demogràfic de Riner s’assolia l’any 1857 amb 801 ànimes; el Solsonès acollia aleshores 16.182 habitants, dels que únicament vivien a Solsona 2.671, a darreries de l’any 2016 es concentraven a la Capital comarcal i seu del Bisbat
8.914 persones de les 13.313 que vivien a la comarca. La conclusió és simple, el món agrícola es queda sense gent. Trobar solució a aquest problema serà una de les tasques que haurà de resoldre la República Catalana.

De les Lloses al Ripollès, havíem dit ‘ A les Llosses, hi ha mil coses’, de Riner al Solsonès, diem ara ‘ I a Riner n’hi ha un miler’. http://riner.ddl.net/fotos/riner/poum/PDF_TR/3-C_Patrimoni_tr.pdf

Capella de l'Avellanosa

Capella de Sant Gabriel

Església de Santa Maria de Su

Església Parroquial de Sant Martí de Riner

Sant Cristòfol de Freixenet

Sant Jaume de Riner

Santa Susanna

Església de Sant Diumenge

Santuari del Miracle

Capella de Bon Repós

Capella de la desaparició del Miracle

Capella de Miralles

Mare de Déu de les Neus de Casamartina

Sant Miquel de Xixons

Sant Tiburci de Vilorbina

Capella del Sant Crist del fossar de Freixinet

Capella del fossar de Su

....

En algun lloc situen al terme de Riner l'església de Sant Grau

El Solsonès espera la vostra visita, no els decebreu, oi ?.

És una ‘caixeta de sorpreses’ aquest indret de Vallcanera del llatí valle canaría, ‘vall de canyes’.

Llegia que l’any 1873 els veïns de Vallcanera comencen el procés de segregació de Riudarenes per ajuntar-se a Sils, la qual cosa aconseguiran el 1875.

L’any 1929 es construïen unes escoles sobre un terrenys cedits pels hereus de Rafael Baster, receptores de donatius i suport per part de les germanes Baster, que van aportar un important contingent de material destinat a condicionar el col•legi l’any 1933.

Em quedaven però algunes preguntes pendents ?

1. ESCOLA O ESCOLES ?. nens i nenes ?.

2. Quina accepció tenia, Pública, Privada,confessional ?.

3. Qui en va ser el mestre d’obres i/o arquitecte ?

4. Qui era l’Alcalde en aquells anys de la Dictadura de Primo de Rivera ?.

5. Qui es va encarregar de la rehabilitació ?. Arquitecte, estudi ?

Fotografia del bloc a Sils com més serem més riurem.

La descripció tècnica ens diu : Edifici de planta rectangular i dos pisos situat sobre un petit monticle que es salva per unes escales. La façana principal té dues portes laterals i una finestra central. Al primer pis, hi ha una porta amb balcó de ferro forjat. Les dues parets laterals tenen quatre grans finestres a la planta baixa del costat dret i una altra al costat esquerre i, al primer pis, quatre exactament iguals. La façana posterior té un porxo adossat amb sostre de revoltons de rajol amb dos arcs de mig punt cantoners i una porta d'accés a l'edifici. El parament està arrebossat i les obertures emmarcades i pintades de diferent color. El terrat té barana d'obra que corona tot l'edifici.

ha estat rehabilitat l'any 2010 com a centre cívic.

Sou pregats d’ajudar-nos en aquesta recerca de la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

P/D

Trobava alguna ‘ nova’ dada :

HEMEROTECA DE LA VANGUARDIA. Edición del miércoles, 29 septiembre 1920, página 5
Escola Santa Victòria de Vallcanera. SILS. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1927/12/24/pagina-5/33301624/pdf.html?search=inauguraci%C3%B3n%20de%20la%20Escuela%20de%20Sils

http://www.sils.cat/media/sites/23/vallcanera2010.pdf

Hom pensa que l’arquitecte va ser l’ Isidre Bosch i Batallé (Vilanna, 1875-1960), ens agradarà rebre’n confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.diaridegirona.cat/comarques/2010/03/22/sils-inaugura-reforma-lantiga-escola-vallcanera/394968.html

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

Sempre s’ha dit que París ‘bé val una missa’, Olot, la capital de la Garrotxa, té un valor que es podria mesurar en ‘caminades’, en les que els ulls no es cansen d’admirar el vast patrimoni històric i/o artístic que malgrat la general estultícia que Catalunya pateix des d’antic, s’ha pogut ‘salvar’, en aquesta ciutat famosa per la fabricació artesanal/industrial de ‘sants’, l’autèntic miracle és sens dubte la quantitat i qualitat del patrimoni històric i/o artístic que s’ha pogut conservar fins al dia d’avui.

Llegia a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=6&pos=58

L'any 1913, Josep M. Masramon Vilalta ( Sant Boi de Lluçanès, Osona , 1877 , Barcelona, 21.05.1939 ) encarrega a Rafael Masó Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - 13 de juliol de 1935 aquesta vivenda unifamiliar a l'eixample Malagrida d'Olot. http://diputatsmancomunitat.cat/mancomunitat/content/masramon-i-vilalta-josep-maria

Quan a la descripció reprodueixo; casa de planta baixa, soterrani i dos pisos, destinada a vivenda familiar, situada en un eixample que aleshores s'estava definint com a ciutat-jardí.

En aquesta obra Masó s'envolta d'artesans com els germans Coromina de La Bisbal, responsables de la ceràmica tant de l'interior com de l'exterior, els vitrallers Rigalt i el serraller Ramon “Nonito" Cadenas i Caballer (Sant Vicenç dels Alls, 1876- Girona, 1930). Igualment recorre al treball d'artistes de primera línia com Esteve Monegal Prat (Barcelona, 1 de maig de 1888 - 23 de desembre de 1970), autor de l'escultura del frontó del porxo i Fidel Aguilar Marcó (Gerona, 20 de julio de 1894 - Gerona, 21 de febrero de 1917), autor dels relleus de guix de l'interior. El mateix Masó dibuixa els caps de cavall en terra cuita del porxo d'entrada que executarà J.B.Coromina.

http://totbisbal.com/entrevistes/coromina/

http://www.revistadegirona.cat/recursos/2006/0234_010.pdf

L'edifici malauradament ha patit greus alteracions tant en l'estructura interna com en els elements decoratius. Les dues vivendes que preveia el projecte han esdevingut tres, al dividir-se el dúplex de la planta baixa i pis en dos habitatges, suprimint l'escala. Pel que fa als elements decoratius, han desaparegut els caps de cavall i l'escultura de la pau del porxo i també els esgrafiats.

La casa és reformada l'any 1970 i de nou el 1985. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels arquitectes que duien a terme les reformes.

Patrimoni Gencat diu que la casa és una de les obres més importants de Rafael Masó, corresponent al període més àlgid de la seva producció (1912-1922), quan la seva arquitectura es depura al màxim i es despulla dels additaments innecessaris alhora que es connecta amb els moviments més renovadors del moment.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=10178

Olot té un ‘tresor’ en el seu patrimoni històric i/o artístic, que tot just ha començat a ‘explotar’ amb l’Itinerari Modernista.

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, esperàvem trobar més col•laboració de la ciutadania; assolíem quasi les 1200 entrades a https://issuu.com/1coneixercatalunya i tenia coll avall, que llevat de comptades ocasions, ens caldria trepitjar, amunt i avall Catalunya, esperant trobar un interlocutor que ens pogués explicar de viva veu, on és o era, l’escola, publica, privada, confessional ,..., abans de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Llegia que Josep Torres i Argullol (Sallent, Bages, 1850? — Montevideo, 1909) fou l’autor de l’església de Sant Josep de la Colònia Pons , construïda a l'any 1877, per encàrrec de Josep Pons i Enrich (Manresa 1811 - Barcelona 1893). Josep Torres i Argullol pels volts del 1890 emigrà a Amèrica i s’establí a d’Uruguai, a Montevideo, on exercí la professió fins la seva mort http://enciclopedia.cat/EC-FE-0233201.xml

Hom pensa que l’edifici del Convent, escola de nenes i ‘casa de les noies’ aixecat l’any 1893, annex a l’església es obra d’Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - 1949). Com també el que es troba al seu davant.

Les colònies feien olor de suor, de treball, d’olis de maquines,..., també, també però, de tinta per escriure, de guix, de llibres, d’il•lusió per aprendre, en un context històric i polític en que EL ESTADO rebutjava fer-se càrrec de satisfer les demandes d’educació de les classes més desfavorides. Aleshores l’església catòlica catalana va estar amatent a satisfer aquella demanda, aquest fet no el pot esborrar res, ni la infame ‘Carta colectiva de los obispos españoles con motivo de la guerra en España’
http://www.unizar.es/ice/uez/wp-content/uploads/2008/11/iglesia-carta-colectiva-obispos-1937.pdf

Les Colònies, Industrials, Agrícoles, Mineres,.., de Catalunya, son un dels ‘grans forats negres’ de nostra patrimoni històric i/o artístic, esperonem a TOTS els catalans a participar en aquesta tasca de ‘recuperació de la memòria històrica’.

José Enrique de Olano y Loyzaga (Liverpool, Reino Unido; 28 de març de 1858 - Barcelona, España; 3 de desembre de 1934), era nomenat I Comte de Fígols, El 25 de febrer de 1909 pel monarca Alfonso XIII

Eusebi Güell y Bacigalupi, (Barcelona, 15 de desembre de 1846-ibídem, 8 de juliol de 1918), era nomenat I Comte de Güell, el 20 d’octubre de 1910 pel rei Alfonso XIII

Lluís Gonzaga Pons i Enrich (Manresa, 2 de febrer de 1844 - Barcelona, 1921), malgrat que l‘any 1908 va oferir un gran banquet al rei Alfons XIII que sojornava a la Torre Nova, de la Colònia Pons, no rebé cap títol nobiliari.

Idèntic pagament rebrien Lluís Alfons Sedó i Guichard (Madrid, 1873 - Barcelona, 1952) i Artur Sedó i Guixard (Barcelona, 1881- 1965), ambdós gestors de la Colònia Sedó d’Esparraguera.

Curiosament Josep Tarradellas i Joan (Cervelló, 19 de gener de 1899 – Barcelona, 10 de juny de 1988), Conseller de la Generalitat republicana i President de la Generalitat de Catalunya a l'exili durant la dictadura franquista, des de 1954 fins a la restauració de la Generalitat el 1980, era nomenat I Marques de Tarradellas, , el 24 de juliol de 1986 pel rei Joan Carles I

Déu cega als que vol perdre.

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Lloren Savall, Vallès Occidental, 2 de maig e 1926) des de l’era de la magnifica casa pairal de la Codina formada per planta baixa i dos pisos. La planta baixa està coberta amb una volta de creueria. A la façana principal es troba a la planta baixa la porta d'arc rebaixat, al primer pis tres petits balcons amb la pedra que fa de base motllurada i al segon pis un balcó al centre i una finestra per banda. Totes les obertures dels pisos superiors són allindades. La casa té diversos cossos annexes.

Adossada a la casa pairal es troba la capella, advocada a Sant Mamet (*), d'una nau coberta amb volta apuntada. L'absis és pla. Als peus es troba, a un nivell lleugerament superior al del terra, el cor, construït l'any 1855. A sobre de la llinda d'una porta interior hi ha la següent inscripció: "Reberen Joan Codina Prevere any + 1813"

Fotografia del interior de Joan Carol Gilibert i Jaume Cuadrench i Bertran

(*)http://devocioteca.blogspot.com.es/2010/01/sant-mamet-recupera-el-seu-espai-la-via.html

Pàgina 7/228 de http://www.pinelldesolsones.cat/wp-content/uploads/2015/01/Cat%C3%A0leg%20de%20masies%20i%20cases%20rurals.pdf

Al costat de la masia hi ha el cobert, una edificació rectangular de dues plantes. A la façana hi ha sis grans obertures porticades, tres a la planta baixa amb arc rebaixat, i tres a la primera planta amb arc de mig punt. A la façana posterior hi ha dos contraforts.

Malgrat l’antiguitat de la masia es remunta al segle XV segons mossèn Antoni Bach i Riu, ( 1917 + 31.10.2014 ) a la façana sud i en una lateral, apareix una data : "JOSEPHCODINA 1732".
http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/12809/mort/mn/antoni/bach/riu

Pinell de les églises és una denominació subjectiva, dit això, honestament pensem que s’ajusta més a la realitat que allò de ‘les mil masies’.

Si teniu més dades de la casa i/o de la capella, sou pregats de fer-nos-hi saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Teniu imatges de la capella de Sant Josep de la masia la Castellana?.

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) amb les restes de l’església del Sant Pere i del Castell de Madrona al fons, o feia en una posició diferent a la que l’any 1913 hi feia Cèsar August Torras i Ferreri (Barcelona, 5 de juliol de 1852 - ibídem, 22 de juny de 1923). Avui, quasi enrunada, s’alça encara la casa coneguda com l’Hostal de Madrona, que atenen a la fotografia que contradiu el text de la fitxa 14 de 113 del Catàleg de Masies , no existia en aquella data :
http://www.pinelldesolsones.cat/wp-content/uploads/2015/01/Cat%C3%A0leg%20de%20masies%20i%20cases%20rurals.pdf

Patrimoni Gencat ens explica que l'església de Sant Pere, era un edifici d'una nau coberta amb volta de canó, absis rodó i construïda directament sobre la roca. Tenia un arc presbiteral i un arc toral de mig punt. Actualment la teulada ha desaparegut, a l'igual que la volta i el mur de migdia de l'església. L'absis i la nau fins a l'arc toral estan orientats a llevant. La porta es troba al frontis, descentrada degut a la presència d'una voluminosa punta de roca que avança per davant del frontis amagant-lo en part; és d'arc de mig punt adovellat, més baixa a l'exterior que a l'interior. Més amunt de la porta hi ha una finestra geminada a l'exterior i d'arc de mig punt adovellat a la cara interior; la columna que té al centre no té base, és un prisma quadrangular amb els angles a bisell i el capitell té forma trapezoïdal decorat amb dos bossells. A l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada adovellada i un altre més baixa d'una esqueixada i amb sortides rectangulars. El mur exterior de l'absis està decorat amb un fris d'arquets cecs en series de dos entre lesenes que tenen forma de semicolumnes, les quals arrenquen d'un alt podi. A l'absis hi ha dues pedres esculpides, segurament provinents d'un altre edifici, on es representa una tija ondulada amb fulles de palmeta emmarcada a dalt a baix per un fris de dents de serra. Damunt del mur de tramuntana, i seguint la direcció del carener de la teulada, hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls.

A l'interior encara son visibles les restes de la cripta que, segons Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956 estava coberta amb volta d'aresta. Degut a l'existència de la cripta el presbiteri queda elevat. El parament és de carreus ben tallats i units en fileres regulars.

Al presbiteri de la nau central hi ha les restes de pintures murals, molt degradades, on es poden veure algunes figures molt borroses i restes de la decoració en bandes, tot en tons vermellosos i grocs. Segurament són del segle XIV-XV.

Al museu Diocesà i Comarcal de Solsona es conserven tres semicapitells que provenen d'aquesta cripta; en un hi ha decoració vegetal i té la inscripció "URIM", en l'altre es representen dos centaures enfrontats i en el tercer es pot veure la inscripció "MIRUS ME FECIT" i un home barbat, dempeus, amb els braços doblegats i alçats i amb un barret del que surten unes tiges que ell agafa amb les mans.

L' església ‘ vella’ de Sant Pere de Madrona pertanyia a la Canònica de Solsona, per donació feta a la mateixa per Armengol (o Ermengol) V d'Urgell, anomenat el de Mollerussa ( 1078 - Lleó , 1102 ), va ser comte d'Urgell entre (1092-1014 de setembre de 1102)a la seva dona María Pérez, filla de Pedro Ansúrez (c. 1037-Valladolid, 1118) Comte de Liébana, Carrión i Saldaña, i senyor de Valladolid.

Del castell en queden restes del setial, confoses amb les de l'antiga rectoria, feta sobre els vells murs.

El Josep Olivé Escarré té una extensa col•lecció de fotografies de Catalunya ( + de 2600) en color 13 X 18 , si esteu interessants podeu adreçar-vos a l’email coneixercatalunya@gmail.com , insisteix en aparèixer per evidenciar que els indrets son accessibles fin per a persones de la seva edat, 91 anys.

En la nostra visita a Casserres per documentar l’escola publica anterior a la dictadura franquista, ens trobàvem ‘ una de cal i una de sorra’, l’escola, ara anomenada CEIP PRINCESA LÀSCARIS continua activa, dissortadament però, la Fonda Alsina ( 1923 + 30.05.2017 ) tancava recentment, sembla de forma definitiva i irreversible
https://hostals.blogspot.com.es/2017/05/fonda-alsina-casserres.html

Uns metres abans de la Fonda Alsina, i per la mateixa mà, advertia un rètol ‘ Dispensari Municipal ’ , i em confirmaven que l’edifici havia format part de l’escola de la que en fou promotor Marc Viladomiu Santmartí ( Viladomiu Vell, Gironella, 1871 + Barcelona, 22.04.1933 ) essent autor del projecte tècnic l’ arquitecte , Emili Porta i Galobart (1901-1965). https://drive.google.com/file/d/0B3vmtnYvvK2sbHZOVHpzX2tqRW8/view

No en trobava cap dada al Mapa de Patrimoni, ni al llistat de ‘monuments’ de Casserres.

http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08049

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Casserres

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

La tragèdia que colpejava Cambrils i Barcelona, ha fet obrir els ulls a moltes persones que es negaven a ‘veure’ que Catalunya des de 1714 únicament té assignada la funció d’ase dels cops, dins del REINO DE ESPAÑA.

P/D

Tot el material de https://issuu.com/1coneixercatalunya està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...
Catalunya us ho agrairà.

Si sabeu d’algun mitjà català que publiqui en llengua catalana , i que pugui estar interessat en aquest tema , agrairem infinitament que els hi feu arribar amb prec de publicació.

Gràcies.

Si us agrada compartiu-ho almenys amb dues persones més

Anàvem a Moià , la Rosa, l’Assumpció, la Montse, la Maria Jesús i l’Antonio, com és ‘bon costum’ feia una parada ‘cultural’, en aquesta ocasió a la capella de la Mare de Déu de les Victòries (1962), obra de l’arquitecte Joan Barangué Tusquets ( 1931 + Barcelona, 3.11.2006) ,que va ser arquitecte municipal de Granollers en els anys 60 i 7. S’hi celebrava un casament i tenia el goig de poder saludar a l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934).
http://www.ccma.cat/324/mor-joan-barange-larquitecte-municipal-de-granollers-dels-anys-60-i-70/noticia/38620/

De l’autoria en donen informació errònia :
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=29485
Aquesta capella es va construir l'any 1962 sota la direcció de l'arquitecte J. Tusquets.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0236684.xml
L’antic Mas Badó té prop seu una moderna capella de la Mare de Déu de les Victòries (1962), obra de l’arquitecte J. Tusquets.

Sou pregats de fer-los-ho saber per tal que en faci la correcció pertinent.

l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934), explica que hi havia una primitiva capella, annexa al mas Badó, que es va aixecar l’any 1885, que dissortadament com una majoria de monuments de Catalunya, patiria les reaccions derivades de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, entre els anys 1943-45 va ser arranjada i àdhuc ampliada.

Maria Badó Cortès, regala a la capella la imatge de la Mare de Déu de les Victòries, còpia fidel de la que presideix el Santuari de Cuapa, del districte de Managua, a Nicaragua. En aquells anys mas Badó era encara un Sanatori Antituberculós.

Lluis Badó Noguera ( 1921 + 1986), i la seva esposa Anna Torras Margenat, foren el promotors de l’actual capella, que s’inaugurava ‘oficialment’ a la Missa del Gall, la vigília del Nadal de 1962, mentre es feia la benedicció per part del rector de la parròquia de Sant Quirze i Santa Julita de Safaja, mossèn Pere Fargas Roca ( Castellterçol, 21 de juny de 1918 + Vic, 28 de gener de 1994 ) . Queia una nevada que ha esdevingut llegendària, tant, que molts dels assistents van haver de passar la nit al aleshores Hotel Badó.

Actualment l’antic mas, Sanatori i més tard hotel, és una casa de colònies de la societat Rosa dels Vents.

http://www.masiamasbado.es/historia-de-mas-bado/

La capella, de propietat privada, encara té culte regular tots els diumenges i festes de precepte, i també ocasionalment per celebrar-hi casaments, trobades familiars, o d’institucions.

El dissabte 23.09.2017, tenia ocasió d’agrair les moltes fineses que ha tingut amb mi al llarg dels anys, l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934). Gràcies, mestre!

Dinàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2.05.1926), i l’Antonio Mora Vergés, l’Argentera, el Camp Jussà de Tarragona, 1.01.1951) al Restaurant Cap Parera de l’Espunyola, us recomanem aquest local, al que únicament esperonem a reduir – fins on sigui possible – el soroll ambiental, que es propaga per la seva ‘ sala diàfana ‘.

Ens explicaven que l’escola pública abans de la dictadura franquista, es trobava al lloc on hi ha, o hi havia l’Ajuntament, situat també prop de la carretera, encara que al costat oposat.

Quan retratava l’edifici no tenia la certesa d’haver-ho encertat, i més enllà de rebre’n confirmació a l’email coneixercataunya@gmail.com – en el seu cas – ens complauria molt rebre imatges que acreditessin fefaentment el seu ús escolar.

No en trobava cap dada al Mapa de Patrimoni, ni al llistat de ‘monuments’ de l’Espunyola :

http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08078

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_l%27Espunyola

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

La tragèdia que colpejava Cambrils i Barcelona, ha fet obrir els ulls a moltes persones que es negaven a ‘veure’ que Catalunya des de 1714 únicament té assignada la funció d’ase dels cops, dins del REINO DE ESPAÑA.

P/D

Tot el material de https://issuu.com/1coneixercatalunya està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

Si sabeu d’algun mitjà català que publiqui en llengua catalana , i que pugui estar interessat en aquest tema , agrairem infinitament que els hi feu arribar amb prec de publicació.

Gràcies.

Si us agrada compartiu-ho almenys amb dues persones més

Havíem publicat molt de temps al Berguedà Actual, tant a l’edició en paper com a la digital, fins que ‘víctima del foc amic’ tancava les seves edicions.

Reprodueixo de la fitxa CB-01 de :
http://bassella.ddl.net/fotos/bassella//POUM/POUM_Bassella_Inventari%20Bens.pdf

Edifici de planta rectangular, orientat nord-sud, amb capçalera quadrada de la mateixa amplada que la nau. És cobert amb un teulat a doble vessant. La capçalera és coberta amb teulada a una aigua. Hi ha un petit campanaret de cadireta sobre la façana principal. Adossat al mur de migdia, on hi ha la porta principal -amb un arc rebaixat. hi ha un porxo, de la mateixa amplada de la nau, obert a migdia amb un arc apuntat, amb dues finestres amb ogiva a les bandes.

Per la carretera asfaltada que surt del km. 133,300 de la C-14, a l'alçada de Castellnou de Basella, en direcció a llevant, i que porta a l'església i la casa de Sant Mer, a dos kilòmetres de la cruïlla.

Les imatges son de :
https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2014/11/goigs-la-mare-de-deu-de-sant-mer-ermita.html

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Retratava l’edifici que estatja la Verge de l'Estrella, patrona de la joventut del poble de Llorenç del Penedès.

Llegia que fou construïda damunt d’una església més antiga, dedicada també a la mateixa Verge.

La construcció data dels voltants del 1970 i fou feta a l'estil neoromànic.

Llegia que fou molt difícil aconseguir la consagració d'un altar rodó.

L’edifici està situat dins el clos del mas homònim, a la banda esquerra de l'habitatge.

La descripciño ens diu que té una sola nau, i que consta d'una mesa rodona (antiga pedra de molí), d'una imatge de la Verge de l'Estrella i d'una col•lecció de goigs. Les cobertes són de dos vessants. S'hi accedeix per una porta d'arc de mig punt precedida per un porxo compost de quatre arcades semicirculars. A la banda dreta, i adossat a l'edifici, hi ha una espadanya de dos cossos amb una campana. L'exterior de l'edifici és totalment arrebossat i emblanquinat.

Demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), si en tenen , imatges del seu interior, i/o de la Mare de Déu de l’Estrella, tota vegada que en aquesta ocasió, no hi podia accedir

Rebia un email del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), en el que m’adjunten una fotografia datada 21-XII-1975 de la Capella de la Marededéu de l’Estrella, al terme de Llorenç del Penedès.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Rebia un email datat el dia 8,09.2017 en el que el Jaume Palau Ràfols, em deia ;

Hola,

Primer de tot et felicito per la feina que fas amb aquest blog que difon cultura i torna a la memòria llocs força oblidats de Catalunya. Jo em dic Jaume Palau, tinc disset anys i visc a Llorenç del Penedès. He llegit el teu article sobre l'ermita de la Mare de Déu de l'Estrella del meu poble, i he pensat que podria aportar que s'hi havia fet durant molts anys un aplec el dia vuit de setembre on es cantaven els goigs i a l'acabar l'amo de la masia de l'Estrella repartia fanta, gelats i globus per la quitxalla. Alguns anys també hi havia una ballada de sardanes. L'últim cop que es va fer va ser el 1984, enguany però, s'ha recuperat amb una missa, cant dels goigs i piscolabis.

No sé si ho sabies però el tema de la mesa d'altar rodona es va solucionar esculpint quatre petites creus, que conformen un quadrat.

Aquesta ermita està uns metres més enllà d'on estava l'ermita original, que va ser ensulsiada per poder ampliar la casa.

La imatge original de la Verge va salvar-se de la guerra civil, era propietat però, dels amos de l'Estrella i quan van marxar se la van endur, i l'actual és una rèplica fidedigna d'aquella.

T'adjunto alguna fotografia d'avui, on es veu l'interior. Si necessites alguna fotografia més o alguna informació que pugui saber dels edificis que has visitat de Llorenç, faré el que pugui per aconseguir-ho.

Salutacions.

Li pregava que fes gestions per aclarir l’autoria de les ‘escoles velles’

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/06/edifici-de-les-escoles-publiques-de.html

Alhora que agrair la deferència del Jaume Palau Ràfols – cal fer-ho i és de justícia - , vull deixar constància de la meva intima satisfacció davant d’accions com aquesta que ens permeten a tots saber un xic més de la nostra història.

Mossèn Antoni Bach i Riu ( Berga, 1907 + Solsona, 31 d’octubre de 2014), al que el Solsonès i Catalunya, li deuen un reconeixement pel seu excel•lent treball, explicava que al segle XI s’esmenta ja Sa Tor o Sator, la Torre, que devia tenir en aquella època funcions de guaita i bada.

De la capella de Santa Magdalena sabem que antigament la coberta interior era una volta de canó de pedra, que al enderrocar-se va ser substituïda per una coberta d'estructura de fusta a dos aigües, i amb una volta de guix pintada, al igual que les parets interiors.

Constatava en la meva visita la porta d'entrada primitiva tapiada en el costat lateral dret. Aquesta orientació a migdia i/o al sud, és pròpia del romànic.

La porta d'entrada que es fa servir en l'actualitat és d'arc de mig punt adovellat.

A l'interior hi ha un altar molt decorat de principis del segle XX. N’hi ha constància per l’excel•lent treball del Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930) que en recollia imatges l’any 1981, que podreu veure en el seu llibre Inventari d'esglésies nº 19 Solsonès. Com li succeïa al Lluís Codina Vilà, , no podia comprovar-ne l’estat el propietari em permetia fer fotografies únicament del exterior.

http://esglesiesdelsolsones.blogspot.com.es/2013/04/capella-santa-magdalena-01-interior.html

L’actual casa del Setó és molt posterior, i per la seva ubicació diríem que no està ubicada al lloc on hi havia la Torre que li dona nom.

http://www.pinelldesolsones.cat/wp-content/uploads/2015/01/Cat%C3%A0leg%20de%20masies%20i%20cases%20rurals.pdf

Documentava una construcció de pedra seca, amb escales, de la que no se’n diu res al Catàleg de masies, 72 de 113
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/09/la-tinabassapou-de-glans-de-la-masia.html

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

ÉS impossible sostreure’s al clima ‘polític’ que viu/pateix Catalunya, que si més no, juntament amb la tragèdia que colpejava Cambrils i Barcelona, ha fet obrir els ulls a moltes persones que es negaven a ‘veure’ que Catalunya des de 1714 únicament té assignada la funció d’ase dels cops, dins del REINO DE ESPAÑA.

Per intermediació de Santa Magdalena, feia arribar la meva sempiterna pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Retratava al Josep Olivé Escarré, davant la façana de la capella de Sant Corneli i Sant Cebrià, situada al casc antic, darrera l'església de Sant Maria de Cardedeu.

Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici d’una planta i d'una nau, orientada a ponent, amb una interessant finestra a la testera. Té el portal d'arc de punt fet amb dovelles petites, però sembla ser que abans hi havia un portal de llinda plana, del que en queden detalls. Campanar d'espadanya, amb una campana.

El paviment actual amaga tres paviments fins a una profunditat de vuitanta centímetres.

La coberta és a dues vessants.

Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada

En l'edifici es diferencien dues etapes constructives, fins i tot en el gruix dels murs.

La família Montells era la propietària del terreny que ocupa la capella, i Tomàs Balvey Bas ( Cardedeu, 1865 + 1954 ) opina que fou a prec d'aquesta que el Comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV , dit ‘ el Sant, i Petronella, sa muller, la van fer construir, cap a la meitat del segle XII, en un dels seus desplaçaments a Vilamajor.

Les darreres prospeccions arqueològiques, sense posar en dubte això, sostenen que en aquest indret ja existia un temple més primitiu, que en un primer moment seria una planta quadrada d'influència copta, que es pot datar entre els segles IV-V.

Des del segle XII existia una confraria que tenia Seu a la capella; la primera donació de terres per els beneficiats de la confraria és de 1138. La missió de la confraria era pregar a Deu per l'ànima de les persones que els hi fessin donatius amb béns, diners o espècies. Fins a les darreries del segle XVIII totes les vicissituds de la capella van estar lligades a l'evolució de la confraria.

A principis del segle XIX s'hi feien els consells municipals.

Ha sofert molts abandons i moltes reconstruccions al llarg dels segles.

Per obra de la desamortització va passar a mans del poble el 1868.

El 1871 va ser conservada i restaurada i es tornà a utilitzar.

Cap a començaments de segle XX es desmantellà i va servir de presó. Es mantingué així fins que a l'any 1950 va ser novament restaurada per uns estiuejants.

Va tornar al culte el 16-9-1954.

Actualment la capella és un espai d’art gestionat pel Museu-Arxiu Tomàs Balvey Mas.
http://www.museudecardedeu.cat/2015/07/13/exposicions-a-la-capella-de-sant-corneli/

CASA PERE MUNNÉ DOMINGO. REUS. EL CAMP JUSSÀ. TARRAGONA

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. HOGAR DEL ANGEL DE LA GUARDA. TIANA. EL MARESME. CATALUNYA

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES DE LA’ COLÒNIA DE LES FLORS’ .PALA DE TORRUELLA. NAVÀS. EL BAGES. CATALUNYA

CASA PUJADOR. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT DE LA COROMINA. CARDONA. EL BAGES. CATALUNYA

ELS TRESORS DE L’ESGLÉSIA ROMÀNICA DE SANT DIUMENGE/ DOMÈNEC A LA MASIA HOMÒNIMA DE LA PARROQUIA DE SU AL TERME DE RINER. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

LA CASA RIERA AL PASSEIG D’EN BLAY O DEL FIRAL. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

ESGLÉSIA DE SANT CRISTÒFOL / CRISTÒFOR / MENNA DE FREIXINET. RINER. EL SOLSONÈS. LLEIDA . CATALUNYA

ESCOLA SANTA VICTÒRIA DE VALLCANERA. SILS. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

CASA JOSEP MARIA MASRAMON VILALTA & MARIA DEL TURA DE VENTÓS. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES DE LA COLÒNIA PONS. PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

MASIA DE LA CODINA I CAPELLA DE SANT MAMET. PINELL DES ÉGLISES. SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANT PERE DEL CASTELL DE MADRONA. PINELL DES ÉGLISES . EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

DE L’ESCOLA MARC VILADOMIU SANTMARTÍ AL CEIP PRINCESA LÀSCARIS. CASSERRES. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

ELS CAMINS DEL SENYOR. LA CAPELLA ADVOCADA A LA MARE DE DÉU DE LES VICTÒRIES DE MAS BADÓ. SANT QUIRZE DE SAFAJA. EL MOIANÈS. CATALUNYA

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE L’ESPUNYOLA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE SANT MER. PARRÒQUIA DE MADRONA. BASSELLA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE L'ESTRELLA. LLORENÇ DEL PENEDÈS. TARRAGONA

LA CAPELLA ORIGINARIAMENT ROMÀNICA DE SANTA MAGDALENA DE SATOR O DE LA TORRE, ARA DE SETÓ. PINELL DES ÉGLISES. SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

CAPELLA DE SANT CORNELI I SANT CEBRIÀ DE CARDEDEU. EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA