Conèixer Catalunya

El Juan Navazo Montero se’ns revelava com un bon fotògraf , seva és la imatge de la casa de l’ Àngela Gual i Canudes – de la que ens agradarà tenir noticia de la seva biografia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Patrimoni Gencat ens la descriu com ; habitatge de tipologia ciutat-jardí bastit sobre espai quadrangular, envoltat per una tanca feta d'obra amb combinació de reixat i aixamfranat a l'angle de la porta. L'edifici és un cub rectangular de planta baixa, pis i golfa, cobert a dues vessants amb una torreta oberta que inclou una escala al voltant de la qual gira la composició. L'angle d'entrada està ocupat per un porxo obert al jardí. És de color blanc amb combinació de pedra i ceràmica de diferents colors: verd principalment, groc, vermell i or. Gran èmfasi vertical donant pel capcer en forma de pinyó, finestres, torra i tribuna en forma cònica i base triangular. La decoració, tipus Makintosh, és típica del primer modernisme de Balcells que segueix les mateixes pautes que a la casa Mestres a Cerdanyola. L'interior està dividit en dues plantes: a la planta baixa, el vestíbul que dóna el menjador on hi ha una gran xemeneia, al mig l'escala que dóna al primer pis. A un costat la cuina i la toilette a l'altre una sala. Al primer pis quatre dormitoris, un d'ells amb gabinet, galeria. A la torreta hi ha una escala de cargol i els materials emprats són l'aplacats de pedra i rajola.

https://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/arxiu/afonsbcn/BalcellsBuigas/BalcellsBuigas_c.htm

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0054338.xml

Una reflexió, estem en ‘ territori Raspall ‘ , i ambdós arquitectes tenien vincles familiars – i professionals- , Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), firmava obres a Cerdanyola, on era arquitecte Municipal , l’Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965 ); veieu com jo possible que Balcells signes aquesta obra que en realitat projecta l’arquitecte municipal de Cardedeu ?.

Al Joan Dalmau Juscafresa, li agrada esbrinar la història dels indrets, aquest fet comporta SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, una recerca biogràfica, que en moltes ocasions acostuma a ser complicada i sovint decebedora.

https://www.yumpu.com/es/document/read/13124241/cataleg-bens-ajuntament-de-castell-platja-daro

En ocasió de retratar el mas Sitjar, a la coma , a Castell- Platja d’Aro, descobria als lletraferits germans Joan Sitjar i Bulcegura, (1828-1900)i Joaquim Sitjar i Bulceguar , La Bisbal (31/03/1820 – 9/02/1885), als que dedicava una monografia “Castell d'Aro al cor : Joaquim i Joan Sitjar” Jordi Vinyoles i Boadella.
https://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=165892

Trobàvem més dades del Joan que del Joaquim :
http://www.revistadegirona.cat/recursos/1985/0113_068.pdf
https://www.yumpu.com/es/document/read/13124241/cataleg-bens-ajuntament-de-castell-platja-daro

L'any 1 888 , Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 - Vil·la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902) li dedicava el Ilibre de poemes «Patria» amb aquestes pararies:«A don Joanet Sitjar, cor d'ángel de l'Empordá».

I quan l'any 1901 , el 15 d'agost, Verdaguer presideix el Certamen bisbalenc, té emotives paraules per Joan Sitjar que havia mort el 1900: Com enyoro -diu el poeta al Discurs Presidencial- i trobo a faltar en la colla deis amics la noble i simpàtica figura d'en Joan Sitjar, qui acaba de baixar a la sepultura! A no haver-ho disposat Déu així, a ell devíeu fer asseure en aquesta cadira i encara que sols hagués recitat la «Llegenda de Sant Eloi», que sempre tenia al cap de la llengua ja tenia la primera palma del certamen.

Verdaguer no es limita a una evocació convencional; en fa una descripció personal que avui és per a nosaltres històrica i valuosa: Me sembla que el veig, encara no fa un any. amb son barret de gairell mig cobrint sos cabells blancs. somrient sempre com un noi que no ha passat cap pena. Me sembla sentir aquella conversa senzilla i poètica, versada amb aquella veu que sonava a l'orella, segons imatge d'en Delpont, «com una remar d'aigües de muntanya quan resquitllen entremig de penyes i cingleres».

Quan al topònim Sitjar, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa el significat “ clot profund’ , “ paratge on es troben un seguit de foses o falles del terreny”. El Joan Dalmau Juscafresa que retratava la casa ens podrà confirmar en el seu cas si es donen aquí, aquestes circumstancies.

https://books.google.es/books?id=DPvPCgAAQBAJ&pg=PT151&lpg=PT151&dq=toponimia.+sitjar&source=bl&ots=YF60xOGK0v&sig=ACfU3U2rOWGPP0R9SeeP6a_hh1Re1KzSNQ&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwjDrvHY6YrnAhXB2-AKHdOVD5sQ6AEwAXoECAkQAQ#v=onepage&q=toponimia.%20sitjar&f=false
Joaquim Sitjar i Bulceguar , La Bisbal (31/03/1820 – 9/02/1885).
Joaquim Sitjar i Bulceruga amb els seus articles de contingut polític
https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/4848/TRPF4de6.pdf?sequence=4&isAllowed=y

«A don Joanet Sitjar, cor d'ángel de l'Empordá»
http://www.revistadegirona.cat/recursos/1985/0113_068.pdf

Per descomptat, agrairem com sempre, la vostra col·laboració a l’emil coneixercatalunya@gmail.com per ampliar i àdhuc precisar, aquestes dades.
Castell-Platja d’Aro, Catalunya , us ho agrairan

Visitàvem Granollers, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, refèiem una part del recorregut que anys enrere m’havia ensenyat la Rosa Ventura Cutrina, sherpa emèrita de la capital del Vallès Oriental.

Retratava la Capella de Santa Anna, construïda l'any 1563, i enderrocada l'any 1862, en destruir-se la caserna.

Es refeu l'any 1864, al costat de la primitiva.

La capella situada a la segona planta ha estat restaurada, la planta baixa i la primera es fan servir de llibreria.

La restauració de la capella es va dur a terme en la dècada del 1970.
El projecte és dels arquitectes Bosch-Botey-Cuspinera. Andreu Bosch Planas ( 1943), Josep Maria Botey Goméz ( 1943) i Lluis Cuspinera Font ( 1942)
https://studylib.es/doc/6816246/bosch-i-botey-i-cuspinera

Patrimoni Gencat ens explica que la capella de Santa Anna es troba al costa del portal de Caldes de la muralla del segle XVI, face, to face de l’antiga caserna/camp de concentració de Granollers, en els dies foscos que seguien a la victòria dels sediciosos feixistes.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/01/in-memoriam-al-centre-de-granollers.html

http://www.granollers.cat/sites/default/files/usuaris/u125/els_camps_de_concentracio.pdf

https://www.naciodigital.cat/noticia/132669/granollers/tenia/camp/concentracio/franquista/ubicat/antiga/caserna/ciutat

Consta de planta baixa i pis amb tres façanes i coberta de teula àrab a dues vessants desiguals, acabada amb un ràfec. Sobre el carener s'aixeca un senzill campanar d'espadanya. La capella està a la planta pis en un reduït espai de planta rectangular.

L'arc de mig punt que dóna a la plaça permet seguir les cerimònies des del carrer.

La planta baixa s'ha reutilitzat com a llibreria. A la façana que dóna al corredor hi ha restes de la muralla medieval.

Falten mans –en el sentit literal– per treure a la llum els terribles excessos que es van dur a terme per part de la dictadura franquista a Catalunya.

El silenci, SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, esdevé complicitat amb els malfactors.

Ens explicava el Juan Navazo Montero, al Pere Albert Carreño i a l’Antonio Mora Vergés, davant l’esglesiola de Sant Simplici, i la casa de l’ermità, que havia donat aixopluc al Comú de la Baronia de Montbui, un cop reconeguda com ‘ carrer de Barcelona’, i havia donat servei com escola, no podem afirmar si abans, i/o durant la dictadura franquista.

Malgrat que la tipologia respon a una església romànica, no en tenim cap dada documental anterior al segle XVI, en què apareix a les visites pastorals. Durant aquest mateix segle deuria haver estat reedificada com ens ho indica la data del 1568 de la portada, conservant la seva estructura romànica.

És possible que part de la decoració interior, que quasi no es conserva, sigui del segle XVIII, com ho indica la data del presbiteri de l'any 1727.
Patrimoni Gencat la descriu com; església de nau única. Absis semicircular cobert amb volta de mitja taronja amb dos trams: un de volta rebaixada i un altre d'enteixinat senzill a doble vessant, que es troba actualment en estat ruïnós. A la banda esquerra de la capçalera hi ha un nínxol amb decoracions florals i la data de 1730, probablement dedicat a Sant Jaume apòstol.

La façana té un campanar d'espadanya d'un sol arc, un petit ull de bou, i la porta quadrada amb bossellats i permòdols a l'arquitrau. Al damunt té una petxina de baix relleu com a frontó i la inscripció de 1568.

Està adossada a un edifici on vivia l'ermità i que va servir d'escola.

Ens queden algunes dubte:

1. Es fa culte en alguna ocasió al llarg de l’any ?.
2. L’advocació fa referencia a Sant Simplici I (Tívoli, primera meitat del segle v - Roma, 10 de febrer de 483), que va ésser escollit Papa el 3 de febrer del 468
3. En quin període va funcionar com escola l’edifici annex?.

Esperem amb ànsia les vostres respostes a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Santa Eulàlia de Roncana, el Vallès Oriental, Catalunya , us ho agrairan.

Tornàvem d’un passeig pel Vallès Oriental el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, ens havíem aturat a Sentmenat perquè poguessin retratar el Castell i la Capella de Sant Jaume, i si és el cas prendre nota dels dies en que es pots visitar.

El Pere Albert Carreño, donava per acabada la feina fotogràfica, i li pregava aturar el vehicle davant de la capella de Santa Caterina
d'Alexandria.

Encara que la tradició parla d’una imatge ‘trobada’, en els inventari dels béns de la Vescomtessa de Toralla, Emerenciana de Torrellas i de Gassol, esposa del marquès Francesc de Sentmenat i de Perapertussa, consta una imatge de Santa Caterina d'Alexandria, de la que podeu llegir-ne els Goigs.

Al testament de la marquesa de l'any 1678 figura una disposició en que s’ordena : ‘reservar 1000 liures per fer una capella en lo lloch ahont finch trobada Santa Catahrina, martir i perquè amb la quantitat restant s'oficiés una missa semanena y un aniversari cada dissapte celebradors en la dita capelleta per salut i repós de la mia ànima’.

Passaran 90 anys fins que Joan Antoni de Sentmenat i de Boixadors, posant en ordre el patrimoni familiar , va descobrir el testament de la seva besàvia, i per acomplir la seva voluntat, a l'any 1768 el marquès demana llicència al Bisbat de Barcelona per construir la capella; les obres es van acabar dos anys després.

Al juliol de 1770 el vicari general beneeix la capella i dóna permís per poder oficiar misses.

Al 1855, Joaquim Gassol de Sentmenat i de Villalonga s'exilià a causa dels disturbis polítics de l'època i deixa d'ingressar els fons per a les misses que es deixen de fer.

L’any 1875, es recuperen , en el memorial de la parròquia de 1892, consta però, que quasi no se celebren misses i sembla ser que la capella només s'obria el 25 d'abril, Sant Marc, aprofitant la processó que passava pel davant.
Ja al segle XX tenim notícies que, als anys trenta, la capella s'obria durant la Setmana Santa, pel Corpus i per la festa dels llums del carrer.

Desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, la capella es torna a obrir per Setmana Santa i per Corpus i, des d’ almenys 1950, es celebra la missa dels diumenges.

A mitjans dels anys seixanta, el nacionalcatolicisme comença a perdre pistonada, això és tradueix en la poca assistència de feligresos als oficis religiosos, que acabarà amb el tancament de la capella , que es perllongarà fins a principis de 1981, quan un grup de dones enceten un moviment per a la seva restauració i fan una col·lecta i així, a l'abril del mateix any, s'inaugurà oficialment.

Des de llavors s'oficia una missa cada dissabte i, com observa Jaume Canyameres i Cortàzar (Terrassa, 13 de febrer de 1931 – 29 de gener de 2017) per una curiosa paradoxa de la historia, s'acompleix l'última voluntat d'Emerenciana de Toralla, sense que ho sabés ningú.

Visitàvem Granollers, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, refèiem una part del recorregut que anys enrere m’havia ensenyat la Rosa Ventura Cutrina, sherpa emèrita de la capital del Vallès Oriental.

El Pere Albert retratava la façana de la casa MIQUEL BLANXART I ESTAPÉ, (Granollers, 1857 – 1916), que va ser l’alcalde de GRANOLLERS en el període [16-02-1903 - 03-08-1905]

Patrimoni Gencat en fa una descripció quasi telegràfica; explica que l’actual imatge és fruit de la reforma d'un antic edifici, duta a terme per l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1876 - 1951), que dóna a dos carrers i amb una mitgera. Consta de planta baixa i dos pisos.

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0040845.xml

La casa té almenys ‘dos pares reconeguts’, el primer l’arquitecte Simó Cordomí i Carrera (Olot, segona meitat del segle XIX – Barcelona , 23 de gener de 1937) , autor també de l’edifici de l’Ajuntament de la Ciutat, i el segon – la fitxa tècnica li ho adjudica, l’arquitecte Jeroni Martorell i Tarrats (Barcelona, 1877 - Barcelona, 1951).

La Façana principal de composició simètrica; el balcó és corregut al llarg de les dues façanes. Les finestres del segon pis porten un guardapols molt original, en forma de cercle. A la planta baixa hi ha les típiques finestres modernistes amb traceria de motius vegetals i animals.

En destaca una figura femenina que aguanta la tribuna, obra de l’escultor Josep Maria Barnadas i Mestres (Barcelona, 28 d'abril de 1867 - Alella, Maresme, 1939)

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/josep-maria-barnadas-i-mestres

La façana està decorada amb esgrafiats geomètrics florals de llenguatge modernista.

Els treballs de forja van fer-se a Can Guidons de Granollers (GARCIA PEY, 1990).

Llegíem que en aquesta casa es venia vi i per això els motius de decoració estan relacionats amb aquesta indústria agrícola. Dins la casa hi ha una bodega immensa subterrània que es diu "el Cau" (Informació oral Pere Cornelles). Sembla ser que el cau està fet amb rajola de València i era un lloc de reunions.

Després de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, delicte infamant que els guanyadors batejaven ‘guerra civil’, i la Jerarquia de l’església nacional catòlica com ‘CRUZADA’ , la va comprar el Sr. Ramon Murtra, fabricant.

Avui pertany al grup http://tallerdenpich.es/es/

Ens agradaria aprofundir en la història d’aquesta casa, sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El 19.04.2018, retratava al Josep Olivé Escarré, davant la façana de l’església parroquial de Bagà, advocada al protomàrtir Sant Esteva.

Patrimoni Gencat ens diu que és un curiós exemple d'església romànica, construïda en plena època gòtica. Estructuralment és un model romànic. La planta és de tipus basilical, amb una gran nau coberta amb volta de pedra lleugerament apuntada que arrenca d'una cornissa i amb un absis de planta semicircular a l'interior i hexagonal a l'exterior cobert amb volta de quart d'esfera. No hi ha naus laterals però, enlloc seu, trobem capelles laterals cobertes amb volta de creueria sobre nervis, un dels pocs elements que denota la introducció dels procediments estructurals del gòtic.

Vista de la nau des de l'absis de l'església. Jordi Contijoch Boada

L'interior de l'edifici és molt important per la seva austeritat, elegància i grans proporcions, que contrasta amb l'exterior, pobre i desordenat. El campanar està situat a tramuntana i és una torre massissa amb llargues finestres d'arc de mig punt.

L'edifici compta amb dues portalades monumentals, la principal a ponent i la secundària al nord. Totes dues tenen arquivoltes apuntades que s'aguanten sobre uns capitells en fris i tres columnes molt estilitzades. El portal principal està emmarcat per dos pinacles, acabats en ramillets florals, els quals són els únics elements sobresortints de l'estructura.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República , l'altar Major va ser destruït, així com l'orgue, les imatges i objectes de culte. Acabada la Guerra amb les restes del retaule se’n compon un de nou, afegint també un altar provinent del santuari del Paller i datat el 1781.

L’església de Sant Esteve de Bagà conserva una creu reliquiari bizantina que probablement data del segle X i que presenta inscripcions en lletres gregues als braços i enmig del tronc. Hom ha cregut tradicionalment que fou duta l‘any 1000 pel bisbe de Vic, Arnulf.

Conserva un fragment del retaule de Sant Esteve, del barroc tardà.

Pere Galceran de Pinós i Mallorca (Principat de Catalunya, ? — Bagà, Berguedà, 1348) fill de Pere Galceran I de Pinós i de Saura de Mallorca. Era nét del rei Jaume II de Mallorca. Nascut entre l'any 1306 i 1312, serà l’artífex del creixement de Bagà, que serà en aquella època la capital de la Baronia de Pinós.

El Pere Albert Carreño, retratava la casa que fa xamfrà amb els carrers Anselm Clavé, 29 – i Marià Maspons, de Granollers.
Patrimoni Gencat ens la descriu com ; edifici amb una mitgera, dues façanes alineades al carrer i una tercera al jardí. Consta de planta baixa i pis. Façanes de composició simètrica, molt ornamentada. L'element formal més significatiu és una tribuna a l'angle, de planta circular, limitada per vidrieres en forma poligonal i coberta piramidal.

Les façanes queden limitades per una cornisa amb permòdols i una balustrada.

Els elements formals i decoratius són representants de l'eclecticisme. Els forjats dels balcons, d'un decorativisme exuberant, són obra de Joan Bellavista "Guidons".

L’arquitecte – del que no trobava cap imatge, sou pregats de fer-nos-en arribar una a l’email coneirxercatalunya@gmail.com - va ser Francesc Mariné i Martorell (Barcelona, 8 de setembre de 1845 — Barcelona, 5 de juliol de 1902)

La casa rep el nom del seu primer propietari, el farmacèutic Tomàs Torrabadella i Fortuny (Granollers, 1848 - Barcelona, 1912), autor de les primeres fotografies conegudes sobre Granollers.

https://revistadelvalles.es/2019/12/07/les-fotografies-mes-antigues-de-granollers-de-tomas-torrabadella-sesposen-a-lajuntament/

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II Republicà , el comitè local va ocupar la casa, i s’hi va instal·lar l'emissora de ràdio.

Durant les primeres setmanes de la guerra, la casa va servir també com a dipòsit d'obres d'art procedents d'esglésies i cases particulars.

L’any 1934 la casa es adquirida per Vicente Ramoneda – ens agradarà tenir noticia del cognom matern, i del lloc i data de naixemebt i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com - , fet pel qual també es coneix pel cognom d’aquest últim qui a les seves últimes voluntats va deixar en herència l’edifici, que forma part del patrimoni arquitectònic local, al municipi.

Amb una mínima divulgació del patrimoni històric i/o artístic que encara es conserva, Granollers, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental,.., esdevindrien destinacions de turisme cultural.

Queda escrit

En la nostra visita al fossar municipal el Pere Albert Carreño, retratava els Panteons de les Famílies:

1. Frederic Torras i Bergé . Enric Clarasó i Daudí (Sant Feliu del Racó, 14 d'octubre de 1857 - Barcelona, 1941) escultor
2. Pibernat
3. Ciuró
4. Serrat
5. Joan Torres Bergé. Enric Clarasó i Daudí (Sant Feliu del Racó, 14 d'octubre de 1857 - Barcelona, 1941) escultor

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0018067.xml

Conjunt de cinc panteons situats al costat esquerra de l’avinguda central que va des de l’entrada de llevant cap a ponent. En tots cinc l’enterrament està soterrat, els elements formals i compositius són del llenguatge modernista de finals del Segle XIX i començaments del Segle XX.

En dos dels panteons destaca l’escultura d’un àngel dret , recolzat en un treballat pedestal, en el central hi ha una figura femenina asseguda, en el del costat de llevant, un element a la manera de creu de terme, i en del costat de ponent, una creu recolzada en un treballat pedestal de planta quadrada

Ens agradarà tenir noticia dels autors del altres panteons a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.granollers.cat/sites/default/files/pagina/2014/12/fitxes_arquitectura.pdf

Insistim en que caldria fer una bona neteja de les imatges, la contaminació i el canvi climàtic, fan estralls – també – en els monuments funeraris.

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana del santuari de Santa Maria de Falgars, al que s’accedeix per la carretera asfaltades de la Guardiola, a la Pobla; uns 2 kilòmetres abans d'arribar a la Pobla, ran de la casa de Cal Roger, kilòmetre 71. Es troba entre planells de camps i prats voltats de bosc, al cim d'una carena.

És una edificació massissa i de considerables dimensions que consta d'església i hostatgeries. Consta de grosses parets de pedra i coberta a dues vessants amb teula aràbiga. Algunes estances estan cobertes amb volta. La hostatgeria és va construir una mica més tard que l'església i ha sofert múltiples ampliacions i remodelacions. La part més nova és un cos perpendicular a l'església i que té un porxo cobert amb falsa volta.

En quan l'església, disposa de campanar d'espadanya de dues obertures a mitja teulada. Queden restes de l'antiga església romànica perdudes en el conjunt i es conserva l'antiga porta romànica ferrada a l'entrada del santuari.

Aquesta porta és de dues fulles que s'obren endins, la fusta és moderna però la ferramenta és romànica. El disseny és fet a base d'unes cintes juxtaposades i planes, dividides per un nervi central, les quals es cargolen als extrems formant volutes; al batent del costat esquerra les tiges tenen una disposició horitzontal, mentre que les del batent dret les té en vertical.

A l'interior, hi ha una imatge de la Mare de Déu gòtica, feta d'alabastre i datada al segle XV.

La primera menció del lloc és de l'any 984, en l'acta de consagració de la desapareguda església de Sant Cristòfol de Vallfogona. L'any 1120,

l'església fou donada al monestir de Sant Llorenç, prop Bagà, en un moment de plena construcció de l'edifici de Falgars. Regida primer pel rector de Sant Cristòfol, fou benefici propi a partir de 1352, data a partir de la qual començà a acollir ermitans. L'església romànica fou substituïda l'any 1646 per l'actual, en una època d'aflorament de santuaris marians arreu de Catalunya.

https://algunsgoigs.blogspot.com/search/label/Falg%C3%A0s%20%28de%20Falg%C3%A0s%29

Si en teniu ocasió, no us perdeu si més no un àpat a l’Hostal de Falgars, si podeu passar-hi tot un dia el cos i l’esperit us ho agrairan.

http://www.falgars.com/benvinguts-al-hostal-rural

Havíem dedicat un post a la Torre Amat :
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2013/07/la-torre-amat-de-cardedeu.html

També, també a la Villa Narcisa:
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2013/05/villa-narcisa-cardedeu.html

La primera diríem que és bàsicament correcta, la segona però, ha estat objecte d’una reforma en la que intervenia també l’actual propietari, Damián Sánchez Carrillo

Arquitecte, Pep Ramon Amengual, decorador interiorista Damián Sánchez Carrillo

https://www.archilovers.com/projects/61673/reforma-de-una-vivienda-catalogada.html

https://www.lanacion.com.ar/lifestyle/una-casona-de-epoca-en-contraste-con-su-deco-contemporanea-nid1846002

En ocasió de fer una visita a la casa d’un dels veïns de la parcel·la situada entre ambdós edificis senyorials retratava un petitíssim edifici que m’explicaven que exercia com ‘caseta de la piscina’, i que era l’única resta de l’edificació senyorial que s’aixecava en aquest indret.

No sabíem explicar-me el motiu pel qual s’enderrocava la casa – atès el preu de la vivenda a Cardedeu és fàcil de deduir-, i dissortadament no trobava cap informació, ni cap imatge. Us deixo el prec de fer-nos arribar una cosa i l’altra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No posaria la mà al foc - en calen, i cada vegada més les dues – però us deixo una pregunta, us sembla que podria ser obra de Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937)?.

Per descomptat ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Retratava al Josep Olivé Escarré davant del pont que travessa el Llobregat prop del creuament amb el riu Saldes, al peu del castell de Guardiola. Aquest pont facilitava el pas del camí ral, travessant d'esquerra a dreta a pocs quilòmetres del pont d'Alfar i Far, que portava de Berga a Cerdanya.

Si el voleu veure està al peu de la carretera. C-16, km 112,7

Fou construït entre els segles XI i XII i reformat en època moderna.

El pont es coneix – ja sabeu que l’enginy popular és força limitat, com el PONT VELL – patrimoni gencat ens explica que té de dos ulls, dos arcs de mig punt fets de maó; el més petit d'ells ha estat parcialment cegat. Podem distingir pel parament dues campanyes, o més probablement, una reforma de la zona superior en algun moment indeterminat. Els carreus de la zona baixa són molt menors, disposats en filades i els de lazona superior, molt més grans i dispersos, units amb molt de morter. És un pont de petites dimensions, 3'25 metres d'amplada i 31'10 metres de llarg.

No sabia trobar el ‘PONT NOU’ a la llista de monuments: https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Guardiola_de_Bergued%C3%A0

El Pere Albert Carreño, retratava l’Església de Sant Esteve de Granollers, de la que es col·locava la primera pedra el 6 d'abril de 1941, obra de l'arquitecte José Boada i Barba ( 1906 ? +Barcelona, 23.0.1990 ), i el 25 d'agost del 1946 va tenir lloc la inauguració.

La decoració interior fou obra de Sebastià Badia i Cerdà (Caldes de Montbui, 1916 - 2009, amb la excepció dels vitralls, l'únic element que guarda relació amb l'antic temple.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1982/10/26/pagina-37/33464912/pdf.html?search=Jose%20Boada%20Barba.%20Arquitecto

Us recomano llegir aquest enllaç, en el que s’explica que per donar feina als moltíssims aturats, s’acordava en molts pobles, viles i ciutats, enderrocar les esglésies.
http://www.memoria.cat/laseu/content/imatges-del-paisatge-urb%C3%A0-anterior-al-1936-dels-enderrocs-i-de-les-obres-p%C3%BAbliques

De l’església gòtica en resta el campanar. Per la part de l'exterior trobem l'absis poligonal, la nau central (construïda amb formigó armat, paredat i maó) i grans finestrals- vidrieres. Per la part interior, tenim tres naus (la central, molt amplia, i les laterals, molt estretes), cinc finestrals amb tres rosetons i la volta de creueria amb clau al centre.

La nau central te cinc trams de volta sobre arcs de formigó apuntats, mentre que les laterals corresponen a un baix cor allargat damunt d'elles.

Es te constància també d'un gran rosetó modern als peus de l'església. El campanar te tres cossos: el primer, quadrat de paredat; una senzilla cornisa entre aquest i el segon. El segon és octogonal de paredat, amb una gàrgola a la part nord i una altra cornisa entre aquest i el següent cos. El tercer és octogonal, de carreu. Té vuit forats per a les campanes, arcs molt apuntats, decorats amb el timpà de trepanats i trilobulats.

El forjat que suporta el campanar és obra de Pidueta. Ens agradarà tenir noticia del nom , el cognom matern i el lloc i data de naixement de traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Al peu de la torre hi han restes de l'arquivolta de l'antiga portada romànica.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=28956
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Esteve_de_Granollers

Amb una mínima divulgació del patrimoni històric i/o artístic que encara es conserva, Granollers, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental,.., esdevindrien destinacions de turisme cultural.

Queda escrit

El Tomàs Irigaray Lopez publica una magnifica fotografia de l’ermita – en algun lloc la qualifiquen de Capella - situada a la banda de migdia de la població i voltada per la riera de Rupit.

Està orientada de tramuntana a migdia, és de planta de nau única i un absis quadrangular on s'obre una finestra rectangular. A la banda de ponent hi ha tres grossos contraforts sobre els quals s'aguanta una teuladeta que resguarda uns bancs adossats a la paret. A migdia hi ha la façana, amb un gran portal adovellat i una finestra d'arc de mig punt; al costat del portal hi ha una finestra rectangular.

Al frontispici s'eleva un campanar d'escaleta que conserva les campanes.

L'interior és de pedra vista, coberta amb volta de canó i arcs torals.

Fotografia del Jordi Contijoch Boada

És construïda amb pedra unida amb morter i la part de la façana és arrebossada.

A ponent, on ara hi ha els contraforts, hi hagué un casal on residia l'ermità.

Patrimoni Gencat explica que l’ermita – en algun lloc la qualifiquen de capella - , dedicada a Santa Magdalena, sembla una edificació del segle XVII malgrat que estigui construïda d'una forma arcaica que a vegades la fa confondre amb una edificació romànica.

Les primeres notícies daten del 1660.

Se sap que al 1687 en tenia cura l'artesà Rafel Simó i Quatrecases.

S'hi feren algunes deixes testamentàries a les darreries del segle XVII i inicis del XVIII i per una notícia de la consueta del 1790 se sap que el 22 de juliol, mitja hora després de sortir el sol, es cantava missa a la capella, i a la tarda completes.

Segons Ramon Corbella Llobet ( Vallfogona de Riucorb, 29-10-1850 + Vic , 18-12-1924) secretari del bisbe de Vic, que va visitar la capella a principis del segle XX, a l'altaret hi havia dues imatges de marbre del segle XV; una de Santa Margarida i l'altra de la mare de Déu de Gràcia, que passaren al Museu Episcopal de Vic.

La denominació capella es dóna a una part d’una església principal, a una església petita situada en el nucli urbà, o a la que forma part d’un edifici principal.

La denominació ermita es dóna a un edifici religiós situat fora del nucli urbà, sempre que per les seves proporcions i/o importància no tingui altra denominació com per exemple Santuari

En la visita que fèiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, al fossar municipal de Cardedeu retratava el panteó de la família Arquer-Morató de l'any 1927, obra atribuïda a l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937), per encàrrec de Francesca Arquer, Vda. Diviu, veïna de Barcelona i estiuejant a la població vallesana.

És una construcció amb volum, feta en granit i amb un porxo amb un arc de mig punt suportat sobre dos columnes clàssiques i coronat amb una creu. L'obra fixà l'estil dels que es construïren posteriorment.

https://www.cabrejunqueras.cat/cementiri-de-cardedeu/

És del tot recomanable la lectura de l’excel•lent treball de l’arquitecte Lluis Cuspinera i Font , i de la restauradora Carme Clusellas i Pagès : http://www.raco.cat/index.php/Lauro/article/viewFile/48264/51284

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937) ens deixava la seva percepció de com ha de ser un cementiri; sentimentalment artístic, artísticament trist, constructivament seriós, sòbriament monumental, pictòricament romàntic. Decorativament místic. Simbòlicament religiós

Anàvem fins a Sant Quirze del Vallès el Joan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, volíem retratar la masia de Can Ponsic, abans de la seva desaparició.

Can Ponsic. Era una extensa finca situada a l'oest de Sant Quirze. Havia estat durant moltes generacions, propietat de la família Ponsich, els quals tenien la casa pairal a Sarrià. La troben anomenada per primera vegada al fogatge de 1637.

A causa de la configuració del terreny, en els anys de pluja es formaven tolls d'aigua que feien bonics paratges en una terra que normalment es força seca. Durant l'incendi forestal de l'any 1994, es va cremar tot el bosc que gaire bé ocupava la totalitat de la finca.

Quan l'últim dels Ponsic, José María de de Ponsich y de Sarriera (1892 – 1982) va morir sense descendència directa, va deixar la finca als frares caputxins de Sarrià, els quals van construir la residència geriàtrica.
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1978/08/19/pagina-28/32942880/pdf.html?search=jose%20maria%20ponsich

Don José María de de Ponsich y de Sarriera , Abogado; Caballero de –la Orden de Malta; de la Orden TercIaria de San Francisco y fundador (de la «Unión (de Amigos de los Enfermos —, entregó su alma al Señor el dia 13 de marzo de 1982 «El Patronato Ponsich pro Enfermos y Ancianos, y sus miembros don Francisco de Riba, don Antonio de Moragas y don Javier Arañó, ruegan su asistencia a la misa que se celebrara, para su eterno descanso, en la parroquia de San Vicente de Sarriá, a las 20 horas 15, y su posterior entierro en el cementerio de San Gervasio.

https://www.patronatoponsich.org/historiaes

En alguna ocasió em parlaven de de la ‘comtessa de Ponsic’ , com en altres ocasions el títol al que es feia referencia ‘comtessa’ no tenia relació amb la finca; María del Pilar Ponsich y Sarriera, VII marquesa de Moyá de la Torre ( 1868 + 1952) , era neta de Joaquín de Sarriera y Larrard (1834-1909), VIII conde de Solterra.

En els anys 1999-2000 els frares caputxins van signar un conveni amb l'Ajuntament, de manera que avui, els terrenys son propietat municipal i amb ús previst d'equipaments esportius.

Actualment, les fotografies son del dissabte 1 de febrer de 20202, el seu estat es molt precari.

En relació amb l’inventari fet l’any 1999 complementari al PGOU de 2000, n’han quedat excloses les masies que s’han integrat a l’espai urbà, i que són les que segueixen:

1. Can Barra.
2. Can Feliu.
3. Can Duran (El Mas).
4. Can Ponsich.
5. Can Llobet.
6. Can Pallàs.

http://poum.santquirzevalles.cat/wp-content/uploads/2019/03/i_POUM_SQdV_INI_Masies_Sign.pdf

http://www.favsq.org/historia/masies.html

http://territori.scot.cat/cat/notices/pla_urbanIstic_de_l_aiguamoll_de_can_ponsic_sant_quirze_del_vallEs_2006_1050.php

http://invarque.cultura.gencat.cat/FitxaGeneral?index=374&consulta=MSUxK2NhbiBjb3J0YWRhJTIrLTEl&codi=13142

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2019/04/in-memoriam-de-can-ponsich-sant.html

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/2680/rec/3

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/5407/rec/5

En matèria de destrucció del patrimoni històric , dissortadament el REINO DE ESPAÑA excel·leix en la seva pràctica.

Que ho fa que això NOMÉS succeeix en activitats negatives?.

Retratava el 9.03.2018 al Josep Olivé Escarré davant el santuari del Vinyet que es troba documentat des de l'època medieval.

L'edifici actual és del segle XVIII, i s'hi conserven alguns vestigis d'etapes anteriors, com la inscripció de l'any 1552 a la porta lateral d'accés.

L'iniciï de les obres va fer-se l'any 1727 i el 2 d'agost del 1733 es va beneir el temple.

L'any 1886 es va fer una remodelació de la façana. Van afegir-s'hi les quatre columnes de la portada amb la cornisa.

El campanar es va reformar al 1872.

L'any 1886 es va construir la plaça que hi ha al costa de l'església. Aquest projecte de reforma urbanística va ser dirigit pel mestre d’obres Jaume Sunyer i Juncosa i es va inaugurar el 5-8- 1887.

A l'esquerra de l'església hi ha el "porxo dels pobres" de construcció moderna que conté plafons de ceràmica amb poemes de diversos autors: Oració a la Verge del Vinyet, de Trinitat Catasús Catasús (Sitges, 4 de juny del 1887 – 29 de maig del 1940), Estrella de la mar de Rita Benaprès Mestre ( Sitges, 1877 + 1968 ) , La Verge del Vinyet de J. A. Ricard i Forment, A la Mare de Déu del Vinyet de David Jou Mirabent (Sitges, 1953 ) i Preludi al cambril de Salvador Soler Forment (Sitges, 20 de maig del 1894 – 15 d'octubre del 1982).

Es pot, doncs, llegir algun o tots aquests textos a la part de fora. El següent és un poema de Salvador Soler:

El Vinyet sota la pluja

Santa Mare de Déu, ves qui diria
que us festegem el dia cinc d'agost,
quan el Vinyet és una floralia
i bull el sol fins que és gairebé post,
perquè venim aquí plens de mullena
per uns camins que semblen rierals
i hem d'encertar l'íntima novena
amb llamps i trons que sonen com timbals,
mes res no pot al cor portar feresa
estant el vostre soli tan a prop:
vós que he volgut que no sigués malmesa
ni una vinya del pla, i han fet arrop
tots els raïms: sumolls i ulls de llebre,
carinyena, xarel·lo, macabeu...
vós que ens mireu sens moure la palpebra,
de fit a fit, i amorosiu la veu
per endolcir la quietud interna;
Verge dels ceps, dels ordis i dels blats:
ompliu a dolls l'anímica cisterna
i en pluges lleus torneu les tempestats.

L'edifici es troba actualment integrat en la zona urbanitzada del Vinyet. És una construcció de 3 naus, les laterals de menor altura i un absis semicircular molt sobresortint. La coberta és a dues vessants, de teula àrab. El campanar, aixecat a la dreta, és de base quadrada i té coberta de pavelló de rajola. La façana de composició simètrica, té porta d'accés centrada d'arc de mig punt, emmarcada per 4 columnes d'inspiració dòrica i entaulament amb fris decorat amb pintures de motius vegetals.

Hi ha esferes de coronament i una garlanda de raïms i una inscripció commemorativa. A la part central hi ha una obertura circular. Al coronament de la façana hi ha un timpà triangular i un petit arc triomfal amb la imatge de la Mare de Déu. El mur és arrebossat, imitant carreus.

L'interior de 4 trams i amb decoració pictòrica, presenta absis rectangular, voltes de creuria i cor als peus.

Fotos del interior Jordi Contijoch Boada

https://algunsgoigs.blogspot.com/2011/06/goigs-la-mare-de-deu-del-vinyet-sitges.html

Retratava al Pere Albert Carreño i al Juan Navazo Montero, davant l’esglesiola de Sant Quintí, situada al bell mig de la plana de la vall d'en Bas, prop del veïnat de Can Trona, en el camí que mana als Hostalets de Balenyà.

Patrimoni Gencat ens diu que l’edifici de l’església és d'una nau rectangular i absis carrat, cobert amb volta de canó, orientat a llevant.

La part original romànica de l'absis presenta dues obertures de doble esqueixada i un parament fet amb carreus perfectament tallats.

La nau va ser allargada pel costat de ponent i molt alterada en la reforma del segle XVIII i és coberta amb voltes de llunetes.

Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada

Fotografia del interior de Juan Navazo Montero

L'any 1980 es va fer l'última restauració que va permetre la recuperació de la part antiga romànica, fins aleshores destinada a sagristia.

Cal destacar el petit campanar d'espadanya d'un sol ull que s'alça sobre la portalada d'arc de mig punt coberta per una desafortunada teuladeta moderna.

La primera notícia és datada l'any 998 en una butlla expedida pel Papa Gregori V on es nomena com a depenent del monestir de Sant Genís de Besalú. Vora l'any 1000, Bernat Tallaferro, comte de Besalú, feia donació al monestir de Santa Maria de Besalú de l'alou i l'església de Sant quintí, que fou església parroquial i consta que tenia cementiri i fonts baptismals.

Durant els segles XVI, XVII i XVIII consta documentalment que la feligresia era formada tan sols pel Mercadal.

El 1766 el bisbe Tomàs de Lorenzana-Butrón i Irauregui (Lleó, 2 d'abril de 1727 – Girona, 12 de febrer de 1796), va suprimir la parròquia, Sant Quinti va passar a ser sufragània de Sant Esteve d’en Bas; l’aplec de Sant Quintí es celebra el quart diumenge de setembre, coincidint amb la Festa Major d’aquesta població.

El dilluns 3.02.2020 veiem força gent amb màniga curta, i per descomptat ens sobraven anoracs i jerseis, els arbres aquí i allà en ensenyaven les seves flors. Està clar que els mal dits ‘sapiens’ hem destarotat l’equilibri de la natura, tant clar, almenys per a mi, com que no sabem que fer per arranjar-ho, si encara és pot fer. Amb tota justícia és pot dir que tots plegats en , armat la de sant Quintí, oi?.

Esperem que Sant Quintí, faci veure a tants i tants eixelebrats que la humanitat camina cap a l’abisme.

Li demanava també que portes a la Altíssim la meva sempiterna pregaria, Senyor, Allibera el teu Poble!.

Havíem esmorzat al Casino d’Alpens, on retratava entre altres indrets la sala de teatre.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/alpens.html

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar un enllaç on hi ha força informació d’aquest edifici :
https://www.dalpens.com/2019/05/casino-alpens.html

Gràcies al propietari senyor Miquel Canals Carles ( Alpens, 1879 - 1950) (, aquesta població gaudirà d'un teatre.

Els plànols eren de l'arquitecte senyor Eusebi Bona i Puig (Begur, Baix Empordà, 1890 - Barcelona, 12 d'octubre de 1972), i l‘edifici s’aixecava amb la cooperació del mestre d'obres senyor Canudas, l'artista en guixos senyor Beoh, el pintor senyor Pons, la fusteria a càrrec del mestre senyor Serra, els aparells de la il·luminació a càrrec dels senyors Biosca i Botey, la lampisteria per la casa Flos i la instal·lació elèctrica per la casa LLuís Rensana, de Vich.

El teló de boca i decorat ha sortit dels tallers d'escenografia dels senyors Lluís i Roig; tots ells han posat en llurs treballs, cura."
Ens agradarà tenir noticia dels noms, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs de TOTS els artesans que intervenien a l’obra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.revistadegirona.cat/rdg/recursos/2003/0218_037.pdf

També ens agradaria tenir noticia de l’autor de l’edifici de les antigues escoles

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/08/alpens-osona-edificis-escolars.html

Manel Traité i Figueras ( Olot (Girona), 28 de desembre de 1908 + 1996, Olot (Girona), va ser l’autor de l’escultura realista d’un pintor amb la paleta i el pinzell a la mà, situada davant a la Plaça de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot, coneguda com Plaça del Rector Ferrer.

Inaugurada l’any 1990, pretén fer un homenatge als pintors que han vingut a fer les seves obres a la Garrotxa i és una donació de Fontfreda Pintures coincidint amb el seu seixantè aniversari.

https://docplayer.es/92861497-Els-trayter-de-la-garrotxa.html

Manuel Traité Figueras, nascut el 1908 i mort el 1996. Manuel Traité, fou un dels grans pintors de l’escola olotina i actualment té erigida una estàtua a la seva memòria, just al davant de l’entrada principal de l’església de Sant Esteve d’Olot

Coincidia amb musulmans, sijs, hindús,.., Olot que tancava l’any 2019 amb 35.228 habitants de dret. és un petit univers, en el que sortosament tenen una minsa representació els brètols i els vàndals, que malmetien el pinzell de l’escultura.

No hi ha ‘art petit’. El que pot el més pot el menys.

Poseu Olot a la vostra agenda de sortides per aquest 2020.

CASA DE L’ÀNGELA GUAL CANUDES A CARDEDEU. EL VALLÈS ORIENTAL.

REFLEXIONS AL CALIU DE CAN SITJÀ [SITJAR]. LA COMA. CASTELL-PLATJA D’ARO. L’EMPORDANET.

CAPELLA DE SANTA ANNA. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA ANNEXA A L’ESGLÉSIA DE SANT SIMPLICI. SANTA EULÀLIA DE RONÇANA. EL VALLÈS ORIENTAL.

CAPELLA DE SANTA CATERINA D’ALEXANDRIA. SENTMENAT. EL VALLÈS OCIDENTAL.

CASA MIQUEL BLANXART I ESTAPÉ. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE DE BAGÀ. EL BERGUEDÀ

CASA TORREBADELLA/RAMONEDA. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL.

CEMENTIRI DE GRANOLLERS. MONUMENTS FUNERARIS. VALLÈS ORIENTAL.

SANTUARI DE SANTA MARIA DE FALGARS. POBLA DE LILLET. EL BERGUEDÀ.

LA CASETA DE LA PISCINA A LA FINCA STUADA ENTRE LA TORRE AMAT I LA CASA NARCISA, AVUI CASA BIANCA. CARDEDEU. VALLÈS ORIENTAL.

EL MAL DIT PONT VELL DE GUARDIOLA DE BERGUEDÀ

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE GRANOLLERS, ADVOCADA AL PROTOMÀRTIR SANT ESTEVE. VALLÈS ORIENTAL

ERMITA DE SANTA MAGDALENA DE RUPIT. RUPIT I PRUIT. OSONA

PANTEÓ DE LA FAMILIA ARQUER-MORATO AL CEMENTIRI DE CARDEDEU. EL VALLÈS ORIENTAL.

CAN PONSIC. PATRIMONI HISTÒRIC MALMÉS DE SANT QUIRZE DEL VALLÈS.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL VINYET. SITGES . EL GARRAF

ESGLÉSIA DE SANT QUINTÍ. SANT ESTEVE D'EN BAS. LA VALL D'EN BAS. LA GARROTXA.GIRONA

EL CASINO D’ALPENS. EL LLUCANÈS. OSONA [ ENCARA]

HOMENATGE ALS PINTORS. OBRA DE MANEL TRAITÉ FIGUERAS. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA.