Retratava l’any 2012 la torre dita de l’Argentera de Ripollet, i en confegir un post pel coneixercatalunya.blogspot.com deixava un prec ; ens agradarà tenir més informació d’aquesta casa a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/11/la-torre-dita-de-largentera-ripollet-al.html
Rebia un email signat pel Joan Àngel Filigrana, amb un text deliciós :
![]()
La magnífica Torre de l’Argentera de Ripollet també tenia un altre nom: “Villa Pepita”, es podía llegir en rajoles catalanes de la façana, crec recordar, del carrer de Monturiol.
La Pepita Sarroca, vídua de Grau era una dona extraordinària que si bé que és cert que en la seva maduresa s’havia engreixat, en la seva joventut, abans de la guerra, havia estat una dona bellíssima. La Pepita tenia una filla, la Lolita Grau, una jove de gran bellesa també, que fou la meva padrina de fonts. Cal dir, però, que qui va fer de padrina meva de facto, va ser la seva mare, la Pepita.
I la Torre de Ripollet, ha estat sempre el meu Paradís Perdut.
La Pepita em dedicava un amor il.limitat, com solament un nen pot recordar. Durant molts anys recordo com cada estiu i algún cap de setmana de la resta de l’any, deixàvem el pis del carrer Luis Antúnez, a Gràcia… En el seu cotxe portat per l’expertesa del vell xofer, devíem semblar una colla de bojos: ella, tota enjoiada, duent el malèfic lloro, els gossos, una petita mona que s’amagava en el seu generós escot, algún gat favorit.., la Lolita, la minyona i jo.
En arribar a la Torre i mentre les dones obrien les habitacions, jo ja em perdia amb els gossos en l’immens Jardí Encantat, a la recerca de les dues tortugues de terra, les meves amigues, que hi feien estatge. Anava a saludar els coloms, els paons d’estel.lada cua, a veure quants pollets hi havien nascut, a parlar amb el vell jardiner que ja havia retut comptes a la Senyora, i que em regalava alguna fruita madura de temporada, vagarejant entre les roses, (el jardí n’era ple), investigant entre el verdum perquè sempre hi havia alguna cosa de nova.
Al capvespre, tancàvem les portes amb pany i forrellat i ella i jo, abans de sopar, ens recloïem unes estones a la biblioteca, la gran biblioteca del difunt Sr. Grau, que ocupava un dels salons de la planta baixa. Els llibres compartien l’espai amb les restes immortalizades pels taxidermistes dels animalons de la Pepita que havien passat a millor vida. La Pepita m’explicava històries de temps passats que jo a penes comprenia o que no comprenia gens… però que em meravellaven. La Pepita m’acaronava els cabells i em deia “Que n’ets de maco, Joan Àngel”… “Seràs tan ben plantat com el teu pare”. Després ella s’endormiscava a la seva butaca i jo fugia amb “Milord”, el caniche emperador i amb els malcarats pequinessos, sota la gran taula de caoba amb algún llibre que havia empescat. El difunt Sr. Grau, el joier, devia haver estat un home cultíssim, la seva biblioteca n’era la prova. Allà vaig llegir en català “L’Atlàntida”, “La febre d’or”, en l’edició de Gustau Gili, i algunes novel.les en francès entre les quals recordo “Azidayé”, “Thaïs”… (lectures prohibides en aquells temps). Ara em penedixo de no haver furetejat entre els vells documents que també hi eren emmagatzemats!!!
Després del sopar pujàvem als dormitoris. La Pepita encara dormia a la cambra de matrimoni que romania exactament com era en vida del Sr. Àngel Grau. Encara hi restaven alguns aparells d’hospital que havien alleujat el patiment del joier durant la seva llarga malaltia que el dugué a la mort. La Pepita no els havia fet treure. La qual cosa fa pensar que el Sr. Grau hi passà moltes estades a la Torre si no és que hi va morir. Devia estimar-se molt aquesta mansió.
No hi he tornat des de les acaballes de la década dels 50’. Però al llarg de la meva vida hi he pensat sempre amb aquest “Paradís Perdut”, en aquest “Mirall trencat”… en aquesta Pepita Sarroca de Grau que tant em recorda la Teresa Valldaura de la Rodoreda.
Deixo pendent l’afer de l’altra cara, la de la Figaire de Gràcia, que era l’altre nom amb què la bella, extraordinària, intel.ligent Senyora de la Torre de l’Argentera era coneguda.
Em deleixo en l’espera de la següent aportació del Joan Àngel Filigrana.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/11/la-torre-dita-de-largentera-ripollet-al.html
Rebia un email signat pel Joan Àngel Filigrana, amb un text deliciós :
La magnífica Torre de l’Argentera de Ripollet també tenia un altre nom: “Villa Pepita”, es podía llegir en rajoles catalanes de la façana, crec recordar, del carrer de Monturiol.
La Pepita Sarroca, vídua de Grau era una dona extraordinària que si bé que és cert que en la seva maduresa s’havia engreixat, en la seva joventut, abans de la guerra, havia estat una dona bellíssima. La Pepita tenia una filla, la Lolita Grau, una jove de gran bellesa també, que fou la meva padrina de fonts. Cal dir, però, que qui va fer de padrina meva de facto, va ser la seva mare, la Pepita.
I la Torre de Ripollet, ha estat sempre el meu Paradís Perdut.
La Pepita em dedicava un amor il.limitat, com solament un nen pot recordar. Durant molts anys recordo com cada estiu i algún cap de setmana de la resta de l’any, deixàvem el pis del carrer Luis Antúnez, a Gràcia… En el seu cotxe portat per l’expertesa del vell xofer, devíem semblar una colla de bojos: ella, tota enjoiada, duent el malèfic lloro, els gossos, una petita mona que s’amagava en el seu generós escot, algún gat favorit.., la Lolita, la minyona i jo.
En arribar a la Torre i mentre les dones obrien les habitacions, jo ja em perdia amb els gossos en l’immens Jardí Encantat, a la recerca de les dues tortugues de terra, les meves amigues, que hi feien estatge. Anava a saludar els coloms, els paons d’estel.lada cua, a veure quants pollets hi havien nascut, a parlar amb el vell jardiner que ja havia retut comptes a la Senyora, i que em regalava alguna fruita madura de temporada, vagarejant entre les roses, (el jardí n’era ple), investigant entre el verdum perquè sempre hi havia alguna cosa de nova.
Al capvespre, tancàvem les portes amb pany i forrellat i ella i jo, abans de sopar, ens recloïem unes estones a la biblioteca, la gran biblioteca del difunt Sr. Grau, que ocupava un dels salons de la planta baixa. Els llibres compartien l’espai amb les restes immortalizades pels taxidermistes dels animalons de la Pepita que havien passat a millor vida. La Pepita m’explicava històries de temps passats que jo a penes comprenia o que no comprenia gens… però que em meravellaven. La Pepita m’acaronava els cabells i em deia “Que n’ets de maco, Joan Àngel”… “Seràs tan ben plantat com el teu pare”. Després ella s’endormiscava a la seva butaca i jo fugia amb “Milord”, el caniche emperador i amb els malcarats pequinessos, sota la gran taula de caoba amb algún llibre que havia empescat. El difunt Sr. Grau, el joier, devia haver estat un home cultíssim, la seva biblioteca n’era la prova. Allà vaig llegir en català “L’Atlàntida”, “La febre d’or”, en l’edició de Gustau Gili, i algunes novel.les en francès entre les quals recordo “Azidayé”, “Thaïs”… (lectures prohibides en aquells temps). Ara em penedixo de no haver furetejat entre els vells documents que també hi eren emmagatzemats!!!
Després del sopar pujàvem als dormitoris. La Pepita encara dormia a la cambra de matrimoni que romania exactament com era en vida del Sr. Àngel Grau. Encara hi restaven alguns aparells d’hospital que havien alleujat el patiment del joier durant la seva llarga malaltia que el dugué a la mort. La Pepita no els havia fet treure. La qual cosa fa pensar que el Sr. Grau hi passà moltes estades a la Torre si no és que hi va morir. Devia estimar-se molt aquesta mansió.
No hi he tornat des de les acaballes de la década dels 50’. Però al llarg de la meva vida hi he pensat sempre amb aquest “Paradís Perdut”, en aquest “Mirall trencat”… en aquesta Pepita Sarroca de Grau que tant em recorda la Teresa Valldaura de la Rodoreda.
Deixo pendent l’afer de l’altra cara, la de la Figaire de Gràcia, que era l’altre nom amb què la bella, extraordinària, intel.ligent Senyora de la Torre de l’Argentera era coneguda.
Em deleixo en l’espera de la següent aportació del Joan Àngel Filigrana.