La primera noticia documental de la capella es remunta a l’any 1311, en què s’esmenta la capella de Sant Pere de Saifores en el decurs d’una visita pastoral del bisbe de Barcelona a Banyeres. Això fa pensar que possiblement ja era construïda al final del segle XII. En 1475 un inventari post mortem de Guillem Papiol cita entre les seves propietats la capella Sancti Petri. El llinatge Papiol va ser l’antecedent de la família Mata, actual propietària de la capella. Forma part del que va ser fins a temps recents una gran finca agrícola a redós de la casa pairal dels Mata de Saifores.
![]()
El redreçament econòmic del segle XVIII, amb el conreu de la vinya, va fer possible una renovació de la capella. El paviment, de senzilles i rústegues lloses de fang, va ser col·locat el 3 de juliol de 1719, com consta a una de les lloses. La sagristia, l’espadanya i la restauració de la coberta també foren afegits en el segle XVIII. Possiblement, en origen, l’interior de la coberta hauria estat un enteixinat amb bigues, llates i tauletes policromades. A la restauració, en substitució de l’enteixinat, s’hi van col·locar rajoles vermelles pintades amb engalba blanca, que mostren motius geomètrics, temes vegetals estilitzats i altres al·lusius al sant titular, com barques i claus. Aquesta restauració va ser impulsada pels germans Ramon i Pau Mata Fontanillas, i, tal com consta a l’arc diafragma i a algunes de les rajoles, va ser realitzada en 1755.
![]()
L’edifici s’integra constructivament en el gòtic català, i respon al tipus tantes vegades emprat en altres petites construccions religioses similars: nau única amb coberta de fusta a dues vessants, formada per un embigat que recolza sobre un arc diafragma apuntat i Llates travesseres. Els murs est i oest, que suporten l’embigat, són de pedra grossa, mentre que els murs nord i sud són de maçoneria. L’arc diafragma està fet amb carreus de pedra sorrenca molt blanca, pròpia de la zona, com també l’arc de mig punt de la porta d’accés, on encara són visibles algunes marques de picapedrer, i la mesa de l’altar. Fins a l’any 1936 hi va haver un retaule amb tres taules gòtiques, dedicades a sant Pere, santa Eulàlia i sant Julià, que tenia uns afegits barrocs.
El redreçament econòmic del segle XVIII, amb el conreu de la vinya, va fer possible una renovació de la capella. El paviment, de senzilles i rústegues lloses de fang, va ser col·locat el 3 de juliol de 1719, com consta a una de les lloses. La sagristia, l’espadanya i la restauració de la coberta també foren afegits en el segle XVIII. Possiblement, en origen, l’interior de la coberta hauria estat un enteixinat amb bigues, llates i tauletes policromades. A la restauració, en substitució de l’enteixinat, s’hi van col·locar rajoles vermelles pintades amb engalba blanca, que mostren motius geomètrics, temes vegetals estilitzats i altres al·lusius al sant titular, com barques i claus. Aquesta restauració va ser impulsada pels germans Ramon i Pau Mata Fontanillas, i, tal com consta a l’arc diafragma i a algunes de les rajoles, va ser realitzada en 1755.
L’any 1958 la capella va rebre una altra transformació. L’altar es va col·locar de cara als fidels. A més, s’hi van instal·lar una imatge de pedra de sant Pere i una nova campana. En 1964 la imatge del titular es va retirar cap a un costat i ara presideix el presbiteri un Sant Crist de fusta de pi del Canadà, tallat per l’escultor Enric Gelpí i Vintró (Barcelona, 1936 – Cànoves i Samalús, 2011)
Sofia Mata de la Cruz