L’Agnes Trilla Boquet, publica fotografies de l’Església de l'Assumpció de la Mare de Déu, del poble de Viu de Llevata que fou municipi independent fins l’any 1968, dara en la que “ manu militari “ s’integrava al municipi del Pont de Suert L’antic terme comprenia, a més, els antics pobles de Perves, Pinyana, Corroncui (amb les caseries de la Bastideta de Corroncui, el Tossal de Corroncui i el Pla de Corroncui), Adons (amb la caseria de la Beguda d’Adons) i Abella d’Adons.
El Jordi Boix i Pociello , el Miquel-Àngel Font i Arbó , el Xavier Fresneda i Gaspar , i la Montserrat Macià i Gou, escriuen en relació a aquest temple a;
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1617601.xml
L’església de l’Assumpció, cita també de Santa Maria, és un notable edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un arc presbiteral. La nau és coberta amb volta de canó i articulada per dos arcs torals que compartimenten l’espai interior; aquests arcs descansen sobre mitges columnes adossades als murs laterals i són coronades per capitells esculpits.
El tram de la nau més pròxim a la capçalera, prop de l’arc presbiteral, va ser modificat quan s’afegí, en època tardana, una capella en el mur sud de l’església, la qual cosa comportà una alteració del mur i de la volta en aquest sector. En l’actualitat, però, aquest afegit tardà ja no hi és, car fou enderrocat durant el procés de restauració que es va portar a terme a l’edifici l’any 1992, de manera que aquesta part de l’església ha recuperat el seu aspecte original.
La façana de ponent de la nau presenta un ull de bou, obert just a sobre del cor; aquesta obertura substituí la primitiva finestra romànica, d’arc de mig punt i de doble esqueixada, de la qual encara es poden veure algunes traces en el perfil de l’ull de bou.
L’absis és cobert amb volta de quart d’esfera, la línia d’arrencada de la qual és més baixa que la de la volta de canó de la nau. Al centre del semicercle absidal s’obre una finestra d’arc de mig punt i de doble esqueixada. Al centre de l’arc presbiteral, es pot veure un petit ull de bou.
La porta d’entrada, situada al mur de migjorn i precedida per un seguit d’esglaons, és constituïda per arquivoltes i presenta columnes amb capitells esculpits. Just al damunt, s’obre una finestra circular, la qual ha desplaçat el monograma de Crist —que era situat al centre de la porta, al sobre de l’arc exterior— fins a la part superior d’aquesta mateixa façana.
A la banda occidental d’aquest mur s’obre una finestra d’arc de mig punt. El mur és coronat, sota el ràfec, per un seguit d’arquets cecs que recolzen sobre mènsules motllurades en cavet; la mateixa decoració es repeteix al mur del semicercle absidal. En canvi, el mur de tramuntana no té ornamentació, i a la part superior hom pot veure un encofrat recent que fa de lligam entre el parament exterior i la volada del teulat.
Jordi Contijoch Boada. Vista interior de l'església.
La nau és coberta amb un teulat de dues aigües, amb teula àrab, mentre que l’absis ha estat cobert amb peces de pissarra de factura industrial.
Els paraments de l’edifici, tant a l’interior com a l’exterior, són fets amb carreus perfectament tallats, de pedra calcària, que es disposen de manera uniforme en filades horitzontals.
El campanar és de planta quadrada i es troba adossat al mur nord de l’església, proper a l’absis; fou sobrealçat en època moderna amb un cos vuitavat que alberga l’obertura de les campanes. Correspon també a aquesta remodelació el regruiximent dels murs dels primers pisos del campanar, com ho demostra l’embolcall extern que es veu a través de les finestres de mig punt, moltes de les quals han quedat tapiades i algunes, convertides en simples espitlleres. A l’interior, unes escales comuniquen el presbiteri amb la porta per la qual s’accedeix al campanar, originàriament de mig punt, que dóna pas a un curt passadís cobert amb volta de canó, al final del qual hi ha una escala de cargol que hi puja.
Per les seves característiques estructurals i ornamentals, l’església parroquial de Viu de Llevata correspon a una construcció de l’inici del segle XII, amb una clara relació amb l’arquitectura de l’església de Santa Maria d’Alaó.
Quan al topònim, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) defensa que la primera part d'aquest topònim ve del llatí Castrum Vivitianum, i la segona, de la forma preromana llatinitzada glebata, referida als prats de muntanya que existeixen en aquest lloc.