Llegia que Santa Maria de la Plana havia estat anteriorment una església amb cementiri propi, del qual es poden veure restes a la part de tramuntana de l’edifici. Això fa pensar que devia estar vinculada a un nucli de població, amb les funcions parroquials d’enterrament, el “material” procedent d’aquesta església, vindria a confirma-ho.
Fotografia de Joan Ramon Amorós.
El Joan-Albert Adell i Gisbert , la Maria-Lluïsa Cases i Loscos , la Teresa González i Verdaguer i la Celina Liarás Usón, n’escriuen a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1542701.xml
edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat que arrenca de sengles arcs formers semicirculars adossats als murs laterals i és reforçada per dos arcs torals, també de perfil lleugerament apuntat.
La nau es capça a llevant per un absis semicircular, actualment tancat per un envà que el converteix en sagristia, que s’obre a la nau mitjançant un estret arc presbiteral.
Cal assenyalar l’acusada asimetria que s’observa als arcs formers dels dos costats de la nau, dels quals els del costat nord arrenquen d’unes impostes bisellades, mentre que els del sud, de diàmetres molt més amples que els del nord, presenten una imposta molt més barroera formada per un simple bloc sense desbastar. Els arcs formers corresponents al tram de nau més proper a l’absis tenen un diàmetre molt més petit que la resta, especialment el del costat nord, molt més estret i sense impostes, que en canvi sí que hi són al corresponent del costat sud, on presenten un perfil bisellat, més proper a les altres impostes del costat nord que a les dels altres arcs del mateix costat. A l’angle nord-oest hi ha les traces d’un pilar que resta escapçat, sense arc, i sense parell en el costat sud.
L’església té tres portes, de les quals només una és oberta. Aquesta, resolta en arc de mig punt, és situada al centre de la façana sud. A la mateixa façana, prop del seu extrem est, corresponent a l’últim arc former, hi ha una altra porta, més estreta, també en arc de mig punt, paredada. La tercera porta, també paredada, és a la façana de ponent. Ha perdut el seu brancal interior sud i és resolta exteriorment en arc de mig punt. Per dins té una llinda de fusta amb arc de descàrrega i timpà refós al gruix del mur. Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada, i a la façana de llevant de la nau, per sobre de l’arc presbiteral, n’hi ha una altra de cruciforme. Finalment, a la façana de ponent hi ha una altra finestra, molt alterada, que devia ser en origen una finestra també cruciforme. A la façana sud, per sobre de la porta més petita, s’hi obre una finestra d’una sola esqueixada.
Aspecte interior de l’església, on s’aprecia la nau un xic apuntada i la perfecta execució dels seus arcs torals i formers.
L’edifici és totalment mancat d’ornamentació. L’aparell és format per carreus a penes escairats al mur nord i de carreus de proporció quadrada, més ben tallats, sense polir, en tot el sector sud i l’absis. Les portes d’aquest sector són resoltes en arc de mig punt fet de dovelles ben tallades i polides, mentre que la porta de ponent, també en arc, però de tipologia interior molt diferent, té unes dovelles molt més barroeres, extradossades per un segon arc de lloses planes. En aquesta mateixa façana oest s’observa un canvi d’aparell, prop de l’angle sud, amb una clara junta de discontinuïtat vertical. A l’interior es repeteix aquest contrast d’aparells i fins i tot l’arc former de l’extrem nord-est conserva els carreus i les dovelles amb juntes encintades. Tot l’interior és emblanquinat de calç, amb un tipus d’acabat que evoca l’aspecte que podria tenir en el seu origen.
Les acusades asimetries existents entre els costats nord i sud de la nau, que es reflecteixen en els seus elements i en la seva construcció, sembla que posen en evidència que l’església correspon a dues fases constructives, poc allunyades en el temps, de les quals la primera correspondria als murs nord i de ponent, que cal situar vers la meitat del segle XI. No sabem si aquesta església primera s’arribà a acabar o bé s’esfondrà i es reféu tot el costat sud, la coberta, amb la seva volta lleugerament apuntada, i també l’absis, en un procés constructiu que podem situar a la fi del mateix segle o com a màxim al principi del segle següent, seguint, però, els mateixos paràmetres constructius.
Procedent de l’església de la Mare de Déu de la Plana hom conserva, en una casa particular de Pessonada, una talla de fusta policromada que representa la Mare de Déu amb el Nen i que fa 27 × 11 × 7 cm. Les seves mides tan reduïdes —el Nen fa, només, 17 cm d’alçada— li atorguen un interès especial, ja que no n’hem trobat cap altra de tan petita entre les que es conserven a Catalunya.
Iconogràficament respon a la tipologia de les anomenades sedes sapientiae, ja que Maria esdevé tron del seu Fill. La Mare s’asseu en un banc, sense respatller, format per una taula sustentada per quatre muntants —a manera de columnetes de fusts i capitells llisos— que recolzen sobre una base rectangular lleugerament motllurada.
La figura de la Mare de Déu, disposada frontalment, és lleugerament inclinada endavant i, tot marcant una corba amb el cos, acull la figura del Nen Jesús. De rostre triangular, mostra unes faccions serenes. El cap va tocat amb un casquet, sense cap mena d’ornamentació aparent, que recorda les corones de tipus carolingi; a la part posterior s’aprecia un forat on segurament devia anar col·locada una corona de metall d’època posterior. El vel deixa veure part dels cabells que cauen per davant de les orelles, cobrint-les, i fent unes petites ondulacions. Va vestida amb una túnica vermella de coll rodó rivetejat en blanc; sota d’aquest una línia blanca imita el cordó que subjecta el mantell. La vora del vestit es decora amb una sanefa de dues línies blanques paral·leles, entremig de les quals s’inscriuen uns perlejats del mateix color. Al damunt duu un mantell blau que li cau fins a la meitat de les cames en forma de V, molt oberta, passant per sota dels braços tot embolcallant-los. Per sota de la túnica surten els peus, calçats amb una mena de sabates punxegudes de color fosc. Amb la mà dreta sosté la bola del món, amb la qual gairebé es confon, i amb l’esquerra fa el gest de sostenir el Fill.
La figura de Jesús, d’una grandària absolutament desproporcionada respecte la Mare, s’asseu lleugerament desplaçada vers la cama esquerra de Maria. Amb la mà dreta, molt gran, beneeix i amb l’esquerra subjecta el Llibre recolzant-lo, dret, damunt el banc. Presenta el mateix rostre triangular de la Mare, però no va tocat ni presenta corona. Va vestit amb una túnica de color rosat, d’ample coll rodó rivetejat en negre. Al damunt duu un mantell groc que li cau a manera de toga, tot cobrint-li el braç esquerre. El vestit s’ornamenta amb unes pinzellades semicirculars de color blanc i d’unes taques d’un rosa més pujat.
El seu estat de conservació és força bo, malgrat que algunes zones han perdut la capa pictòrica; això, d’altra banda, ha permès veure que el sòcol de la talla ha estat endrapat, la qual cosa té la funció de preparar la fusta abans de ser policromada; no sembla pas que la resta hagi rebut el mateix tractament.
Les característiques formals d’aquesta talla són el hieratisme, la desproporció en els cànons i, alhora, un cert desplaçament del Nen del centre de la falda de la Mare vers la seva esquerra; també cal destacar la insinuació gestual d’acolliment del Fill per part de Maria. Tot plegat, malgrat la dificultat que representa qualsevol tipus de classificació, acosta aquesta imatge a altres talles similars datades al final del segle XII. Hi ha, però, un element que la diferencia de les talles conegudes a Catalunya; es tracta del banc on s’asseu la Mare. Pel que coneixem, la tipologia de seients normalment varia de la cadira curul a l’escambell; en canvi, en aquest cas es tracta d’un banc sostingut per quatre columnes que l’acosten a models clàssics. Aquest seient té plasmació, fonamentalment, en representacions miniades. Així, en són exemple la Bíblia de Ripoll (Bibl. Apost. Vaticana, ms. lat. 5729), zona superior del foli 366v; un manuscrit amb textos de Beda el Venerable, procedent també de Ripoll (Arxiu de la Corona d’Aragó, ms. Ripoll 151), al foli 154; l’Evangeliari de Cuixà (Bibl. Munic. Perpinyà, ms. 1), al foli 3v. També trobem alguna representació similar en els frontals d’Espinelves i en el de Sant Hilari de Vidrà, ambdós al Museu Episcopal de Vic.
És del tot estrany l’ús d’aquest tipus de seient en la imatgeria catalana. El model es remunta al mobiliari usual en el món grec i, posteriorment, romà (aquest deriva del seient anomenat dioplros, o cadira/banc sense respatller). Es tracta d’un seient del qual es pot dir que deriva una bona part dels seients representats en la pintura mural i sobre taula romànica, tot i que amb versions molt diverses i simplificades. Així, és present, amb una major semblança al de la marededéu de la Plana, al frontal de Sant Hilari de Buira (Alta Ribagorça), actualment al Museu Diocesà de Lleida, com a tron de la figura central. Fora de Catalunya també es representa al setial de la marededéu de Saint Gervazy (Puy de Dôme
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mare_de_D%C3%A9u_de_la_Plana
El tema del desplegament de l’organització territorial de Catalunya, és quasi còmic, tenim una Llei de vegueries de Catalunya (STC 31/2010), modificada el 2017 per incloure la vegueria del Penedès, i tenim alhora uns Partits Polítics QUE NO FAN RES PER A IMPLEMENTARLA, això bàsicament beneficia a les Diputacions Provincials, i perjudica als que malgrat tot, voldrien viure, lluny de les conurbacions urbanes
https://www.parlament.cat/document/cataleg/48036.pdf
Cal reclamar que es faci efectiva aquesta distribució territorial.
Us esperonem a compartir aquesta entrada amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, recordeu SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.