Es publicaven unes fotografies de l’església “ nova “ de Sant Cristòfol/ Menna de Campdevànol, on s’aprecia com era el campanar abans d’ensorrar-se l’any 1944, i com és en l’actualitat.
Llegia que l'any 1885 es va substituir novament l'església parroquial de Campdevànol , en aquesta ocasió per una construcció neoclàssica tardana aixecada entre el 1885 i el 1890, que es troba situada just enmig de l'actual població. La construcció va ser inaugurada l'any 1890.
Es va construir amb una nau central i dues naus laterals i amb un petit campanar d'espadanya.
El 1909, es va construir un nou campanar de torre quadrada i octogonal, acabada amb una cúpula punxeguda. No sabia trobar noticies de l’autor, sou pegats de fer-nos-les saber a l’email castellardiari@gmail.com
Aquest campanar, va ensorrar-se el 1944, enmig d'un gran terrabastall. Amb l'ensorrament, es va aixafar la teulada de la rectoria i una part de l'església.
Les hipòtesis de la caiguda del campanar són diverses: alguns diuen que es tracta d'un ressentiment a les parets com a conseqüència de les explosions dels bombardejos que es van donar sobre la població durant els mesos de gener i febrer de 1939. Altres apunten a que es tracta d'un defecte en la construcció que, a més, es va veure agreujat per aquestes explosions. El cert és que, després de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, les esquerdes van començar a tenir més presència i cada vegada s'anaven fent més grosses. Per aquest mateix motiu, el mossèn Francesc Barnils Masat , va haver d'abandonar la rectoria i es va instal•lar en una dependència de la sagristia. I finalment, va arribar l'ensorrament la nit del 28 de març de 1944. L'endemà, la plaça de l'església va ser tot un espectacle. Tothom s'hi acostava per veure què havia passat. Campdevànol va sortir, fins i tot, com a notícia, als diaris de Barcelona de l'11 de maig de 1944.
Degut a aquest ensorrament, va ser necessària la construcció d'un nou campanar, que es va iniciar ràpidament. Hi va voler col•laborar tot el poble, de manera que inclús es va crear una comissió, la “Comissió Econòmica Pro reconstrucció del Campanar”. Durant el 1944 i el 1945 s'organitzaren diferents activitats populars per tal de recollir diners per tal de poder reconstruir el campanar. Durant uns quants anys, s'organitzà una tómbola i, el Cercle Campdevanolenc, va organitzar diferents activitats de caire teatral. El barri de Sant Martí d'Armàncies va organitzar una “Festa major d'estiu” al juliol. Tot i la bona voluntat de tota aquesta gent, el que es va recollir van ser pocs diners en realitat. I amb el pas del temps, els voluntaris ja no eren tan nombrosos. Per aquest motiu va ser necessari confiar en professionals per dur a terme la construcció. El 24 de juny de 1944, l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Osona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966, presentà els plànols i el pressupost per a la construcció.
Els dies 29, 30 de setembre de 1945 i 1 d'octubre de 1945, un cop acabada la construcció del campanar, es van organitzar unes festes ben solemnes per celebrar la seva inauguració, així com la inauguració del nou rellotge i de les campanes, que van ser batejades amb els noms de Marta i Florinda, el bisbe de Vic, Joan Perelló i Pou (Santa Maria del Camí, Mallorca, 30 d'abril de 1870 - Vic, Osona, 27 de juliol de 1955, oficià la benedicció.
Defensem la procedència del topònim de la població, des de la localització en aquest indret d’un temple i/o santuari dedicat a la dea Ibera Banda, - KANTA-BANDA-LE - que donarà nom al lloc de Campdevànol , passant de cantavàndal a camde-vandal, i finalment ja a la baixa edat mitjana al Campdevànol .
Roma – que acceptava encantada qualsevol divinitat, ja fos grega, egípcia, ibera o germànica - la transformarà en la “Santa dea Tutela “.
El topònim Campdevànol és un autèntica raresa filològica, ja que en d’altres llocs ha evolucionat cap a Tudela.
Negàvem – i neguem – la vinculació que es fa popularment amb els vàndals, i això malgrat l’infinit abandó que percebíem en la nostra visita a l'església de Sant Cristòfol (situada al costat del cementiri).
Pel que fa a l’advocació del ‘portador del Crist’, Us deixo un enllaç on de forma documentada i rigorosa es defensa la tesis que Sant Cristòfol i Sant Menna [ força desconegut aquest segon per aquestes terres], en realitat foren una única persona. http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf