Per aprofundir un xic en la història d’aquest monument és d’obligada lectura :EL CONJUNT MONUMENTAL DEL CASTELL DE BESORA: PRIMERES APROXIMACIONS A UN ASSENTAMENT AMB MÉS DE DOS MIL ANYS D’HISTÒRIA
Autors : Francesc Busquets / Marta Fàbregas / Ainhoa Corts / Núria Capdevila
Fundació Privada Conjunt Monumental Castell de Besora
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1590
L’església de Santa Maria del Castell de Besora , està datada aproximadament de l’any 1025, i fou parroquial fins a mitjans del segle XVIII.
L’edifici que avui trobem de l’església de Santa Maria, dalt del pla del castell de Besora, se sap que fou construït al segle XI sobre les restes d’una primitiva església del segle IX.
El campanar també és del segle XI i l’atri, del XII.
El 1590 s’amplià amb capelles, s’obrí una porta a ponent i possiblement es reconstruí la volta de la nau.
Posteriorment, tota la coberta fou esfondrada el 25 d’abril de 1838, segons un document de l’arxiu parroquial, per evitar que s’hi fortifiquessin els carlins.
Segons Mn. Antoni Pladevall Font (Taradell, Osona, 1934) la part més genuïna i ben conservada és la seva capçalera, formada per l’absis i per un espai més estret que la nau a manera de presbiteri, un element no infreqüent però força singular en el romànic.
L’absis té una obertura de quatre metres i uns dos metres de fondària i conserva encara la seva volta primitiva, igual que l’espai del presbiteri, de dos metres i mig de llargada per uns cinc d’amplada. Al mig de l’absis hi ha una bonica finestra de doble esqueixada igual que al mur meridional del presbiteri.
Exteriorment l’absis, la part més cuidada de l’edifici, es mostra ornat per quatre esveltes lesenes verticals que el divideixen en cinc registres que acaben amb les clàssiques arcuacions cegues. Aquestes estan fetes, com tota l’obra, de pedra només desbastada, però ben disposada, tant en el mur, on està col·locada en filades força regulars, com en els arquets que formen les arcuacions cegues. Aquest absis es troba a frec de cingle i contemplar-lo no és fàcil. La finestra s’obre al registre del mig. La teulada conserva en el seu morter les marques de les lloses que en formarien part.
El campanar o gran torre que té adossada a la part de migdia i l’atri que acompanya la resta del mur meridional de la nau són els altres dos elements destacats de l’obra.
El primer, més que un campanar sembla una torre de defensa, vinculada antigament com a punt de vigilància de la fortificació del castell. Té una base d’uns cinc metres de costat i el pis inferior es troba obert a la nau i convertit en capella lateral amb una volta de creueria.
Al pis superior (o pisos, perquè únicament examinant les antigues fotografies i el seu estat actual es veu que ha perdut alguns metres d’alçària) s’hi accedeix per una petita porta que tenia accés només per fora a un extrem de la galeria de migdia.
És d’obra romànica molt poc posterior a la de la capçalera i mostra una decoració d’una gran lesena que ressegueix tot el contorn del primer pis, la qual tal vegada acaba amb arcuacions o amb petits ressalts o mènsules com el campanar de Sant Pere de Casserres, amb el qual té una certa similitud.
L’atri, o galeria, que és més tardà i cobert amb un simple embigat, tenia una gran obertura a ponent i quatre de més baixes formant una porxada a migdia. Era una estructura molt alta i massissa, de manera que la seva coberta formava pendent amb la de la coberta lateral de l’església. En els darrers anys ha perdut el seu angle sud-oest i aviat serà una ruïna total si no es consolida. En ell s’obria la porta primitiva, més tard cegada. En els darrers temps sembla que servia més d’aixopluc per als feligresos que no pas d’atri del temple. Interiorment tenia nou metres de llargada per tres i mig d’amplada.
La gran nau té uns catorze metres des del graó del presbiteri fins al portal de ponent i prop de sis metres d’amplada. La data de 1590 que es llegeix sobre el portal adovellat de ponent indica quan es va cegar el portal de migdia, o de sota l’atri o galeria, per obrir el de ponent. Els contraforts de la part nord revelen que calgué reforçar l’estructura, segurament per fer-hi una segona volta.
De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les comarques pirinenques– molt abandonada per les administracions, tant la catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en aquestes comarques. Veniu a Osona