El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ“, oi?
En aquesta ocasió publica fotografies de l’ermita de Sant Salvador del Corb, que es troba situada en un emplaçament excepcional, prop del cim de la Roca del Corb i del coll de Mu, que separa la Roca del Corb de la serra de Sant Honorat, a frec mateix de la cinglera, prop d’una alta roca exempta, en una zona de cingles i balmes, habitades des de temps molts antics, com es palesa per les troballes neolítiques del seu entorn, i que, en certa manera, justifiquen la presència de l’ermita en un indret tan inaccessible.
El Joan-Albert Adell i Gisbert (Barcelona, 1955) i la Maria Lluïsa Cases i Loscos, escriuen de de l’ermita de Sant Salvador del Corb,a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0628602.xml
L’església és un edifici molt petit d’una nau, no rectangular sinó quadrada, acabada a llevant amb un absis semicircular, lleugerament passat de radi, obert a la nau a través d’un arc presbiteral. La nau ha perdut la coberta però, pel gruix dels murs, podria tractar-se perfectament d’una solució amb estructura de fusta; només es conserva la volta absidal, de quart d’esfera, i l’arrencada de l’arc presbiteral, que era de mig punt.
L’havia retratat A.Moras. l’any 1984, Vista superior de les ruïnes. No ens cansem de reivindicar la memòria de l’Antonio Moras Navarro , q.e.pd. , i la seva gran tasca en l’àmbit de la documentació del Patrimoni històric, tampoc de reclamar per a ell el reconeixement que mereix.
La porta, de la qual es conserva només la part baixa dels brancals, s’obre en la façana nord, situació determinada pels condicionaments topogràfics de l’emplaçament de l’església, que la fan pràcticament inaccessible des de llevant, sud o ponent. Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada, que és l’única que es conserva en l’edifici. En el mateix absis, a cada costat de la finestra, hi ha dos petits nínxols rectangulars.
Les façanes de la nau són llises i mancades d’ornamentació; no així la façana absidal que presenta una decoració formada pels motius llombards d’arcuacions distribuïdes, en sèries de dues, entre lesenes, amb una distribució molt anòmala de les arcuacions, car hi ha sis lesenes que defineixen sis plafons, amb una unió molt deficient i maltraçada dels motius ornamentals amb els angles de la nau.
En aquesta s’observa un important canvi d’aparell, de manera que la seva part baixa és formada amb carreus petits, prims i allargassats, de pedra sorrenca local, mentre que la part alta i els murs absidals són fets amb carreu de proporcions quadrades, també com l’anterior disposat molt uniformement, llevat de l’absis, on l’aparell és molt més irregular i es fa palesa la utilització de pedra tosca en la formació dels elements ornamentals. Cal assenyalar el reaprofïtament, com a carreus, d’almenys dues peces de molí neolític, de granit.
En el seu estat actual, l’església de Sant Salvador del Corb pot plantejar-se com un edifici en el qual es fa evident un procés de reforma o almenys de canvi al llarg de la construcció, palesat en el canvi d’aparell. La construcció fou concebuda, en la seva fase final, seguint els principis de les formes llombardes, interpretades d’una manera molt poc ortodoxa en la seva unió amb els murs de la nau, i que tant pot correspondre a una obra rural, allunyada de les formes més pures del seu estil, com a una refecció matussera d’un edifici preexistent, que en qualsevol cas hem de situar en una data avançada dins el segle XI, possiblement en la seva fase final
El tema del desplegament de l’organització territorial de Catalunya, és quasi còmic, tenim una Llei de vegueries de Catalunya (STC 31/2010), modificada el 2017 per incloure la vegueria del Penedès, i tenim alhora uns Partits Polítics QUE NO FAN RES PER A IMPLEMENTARLA, això bàsicament beneficia a les Diputacions Provincials, i perjudica als que malgrat tot, voldrien viure, lluny de les conurbacions urbanes
https://www.parlament.cat/document/cataleg/48036.pdf
Cal reclamar que es faci efectiva aquesta distribució territorial.
Us esperonem a compartir aquesta entrada amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, recordeu SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ“, oi?.