El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?
En aquesta ocasió m’envia fotografies de Sant Fruitós de Guils del Cantó , al terme de Montferrer i Castellbò, a la comarca de l’Urgell sobirà, de la que en diu la Maria Lluïsa Cases i Loscos, a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0605601cq.xml
L’església de Sant Fruitós de Guils del Cantó , encara avui té culte com a parròquia, tot i que supeditada a la de Noves de Segre; apareix documentada des d’antic encara que l’edifici actual respon a una construcció moderna.
No hi ha vestigis de l’església consagrada pel bisbe d’Urgell, Nantigís, a precs del prevere Adeudat, que havia reconstruït i engrandit l’edifici antic, i construït de nou un campanar. La notícia queda recollida en el trasllat del segle XI del testament d’Adeudat, del 8 de maig del 901, on prega als preveres Elet i Volfi i als seus germans Andalec i Dacolina que dotin l’església de Sant Fruitós amb un seguit de terres, cases, llibres i ornaments especificats en el document.
Després de la seva consagració, l’església de Sant Fruitós no figura en cap més document.
No és el cas de la parròquia, esmentada en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell amb la grafia Eguils, i en la notícia de les parròquies que l’any 1046 Arnau Mir de Tost posseïa en feu de l’església d’Urgell, on figura la parròquia d’Egils donada pel bisbe Eribau.
El capellà de la parròquia apareix en la relació de la dècima del 1279 i del 1280 i en el llibre de les dècimes del 1391 (capellà d’Eguills o Gils), i és inclòs dins del deganat d’Urgellet del bisbat d’Urgell.
El lloc d’Equiles apareix esmentat en l’acta de consagració de l’església del monestir de Santa Cecília d’Elins del 1080.
En el Spill… del vescomtat de Castellbò, redactat l’any 1519, queda recollida l’adscripció del terme de Guils al primer quarter de Castellbò, a la batllia de Guils, que comprenia, a més del lloc de Guils, cap de la batllia, els pobles de Vila-rubla i Solans i els despoblats de Rocamora i Sant Magí.
Patrimoni Gencat ens diu; Església de grans dimensions, d'una sola nau, amb capçalera plana orientada a ponent, coberta per quatre trams de volta en arc rebaixat amb llunetes, separats per arcs faixons que es perllonguen amb pilastres de secció rectangular que recorren tota l'alçada dels murs, i amb una clau de guix a cada tram. La volta arrenca d'un fris motllurat de guix que recorre tota la llargària de la nau. Sobre el mur nord s'obren a la nau dues capelles laterals a través d'arcs de mig punt, i sobre el mur sud s'hi obren tres capelles laterals, molt menys profundes que les anteriors, també a través d'arcs de mig punt. La nau presenta un cor de fusta als peus, amb moderns afegits d'obra.
Sobre el fris de la façana sud de la nau s'obren petites finestres rectangulars. La porta d'accés es troba a la façana de llevant, descentrada cap al sud, a causa de la presència del campanar de torre que oculta mitja façana. Es tracta d'una porta adovellada, coronada per una llinda amb la data de 1676 i una creu de calvari gravada. Sobre l'eix de simetria de la porta, s'obre un ull de bou circular que corona aquesta petita façana del temple que a l'interior, es troba totalment descentrat i situat en una ubicació poc habitual, en una cantonada als peus del cor de fusta.
Així com el parament de l'interior del temple està arrebossat -malgrat el seu estat a causa de les humitats- en el cas del parament extern no és així, i els murs es mantenen amb pedra vista. Es tracta d'un parament força irregular, a base de carreuons de la típica pedra vermellosa del país toscament desbastats. Únicament a les cantonades hi ha carreus pròpiament dits. Sobre el mur meridional del temple s'aprecia l'existència d'una antiga porta en arc de mig punt, actualment tapiada. Així mateix, a la part alta de la façana de ponent, s'hi obre un ull de bou circular, en aquest cas centrat en relació a l'eix de simetria de la nau.
Els volums externs del temple són rotunds i massissos. El conjunt és coronat per una coberta de llosa de doble vessant i als murs laterals són visibles els volums de les capelles laterals de l'interior de l'església, més baixos que la nau central i coberts amb coberta de llosa d'un sol vessant.
Adossat a la façana de llevant, ocultant-ne pràcticament la meitat, s'aixeca un campanar de torre de secció quadrangular, d'aparença robusta, amb dos parells de finestres en arc de mig punt a les façanes de llevant i de ponent, i una de la mateixa tipologia a cadascuna de les façanes restants. Corona aquest campanar una coberta piramidal de pissarra, amb ràfec.
La retratava l’any 1983, A. Moras , Antonio Moras Navarro, q.e.p.d, al que la comarca i àdhuc Catalunya, li deuen un acte de reconeixement, per la tasca que va dur a terme en l’ambit del Patrimoni històric.
Vista posterior de l'església.
Es tracta d'una església concebuda sota els paràmetres estilístics del barroc, aplicat en un context allunyat dels principals centres de creació artística i de recursos limitats com eren els Pirineus del segle XVII.
La Rosa i el Miquel es expliquen la seva visita a :
https://indretsescbergueda.blogspot.com/2014/01/sant-fruitos-de-guils-de-canto.html
El Jordi Vila Juncá retratava també, l’edifici que havia aixoplugat l’escola pública de Guils del Cantó , avui una entitat de població del municipi de Montferrer i Castellbò, a la comarca de l'Alt Urgell, que havia estat municipi independent fins a l’any 1972. Actualment l’edifici acull un servei de restauració i cafeteria.
El poble és a l'esquerra del riu de Guils, a la cara sud de la serra de Sant Magí, al sud-oest del terme municipal.
Un branc de la carretera N-260, al seu pas pel port del Cantó, és seva principal via de comunicació.
La tasca infatigable del Jordi Vila Juncá ha permès recuperar un bon nombre d’aquells edificis, que dissortadament no son considerats – llevat d’alguna excepció – monuments històrics.
Oferim tot el material a les persones i/o entitats que vulguin endegar un treball de recuperació de la memòria històrica de l’educació a la comarca de l’Urgell sobirà.
Us esperonem a compartir aquesta entrada amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, recordeu SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.