SANT PERE DE AURIA. CAMPDEVÀNOL. EL RIPOLLÈS.

El Joaquim Torrent Sargatal publica una fotografia de l’ antiga parròquia de Sant Pere d'Auria, situda a la dreta del Freser, en un cim de 1200 m d'altitud, al sector nord del terme.

La parròquia de Sant Pere d’Auira (o d’Huire, segons la grafia emprada els darrers segles), situada dins el terme de jurisdicció del monestir de Santa Maria de Ripoll, és coneguda des de l’any 1150. En les primeres llistes de parròquies de la diòcesi de Vic, dels segles XI i XII, apareix esmentada “Sto. Petro de Auire” o “Auira”.

L’església actual fou reconstruïda al principi del segle XIII i consagrada el 6 de juny de 1235 pel bisbe de Vic, sant Bernat Calbó (Vila-seca, Tarragona, 1180 – Vic, Osona, 1243).

El migrat poblament de la parròquia degué ésser la causa que l’any 1415 se suprimís com a parròquia i es fusionés amb Sant Quintí de Puig-rodon, mentre que una part de la parròquia, a l’esquerra del Freser, fou unida a Sant Martí d’Armàncies. El seu despoblament continuà: l’any 1635, tan sols tenia tres cases, igual com el 1686, que comptava amb el mas Rotllan i dues masoveries.

La història de l’església de Sant Pere d’Auira va estretament lligada al mas Rotllan, documentat des del 1180. El nom d’Auira derivà de l’antic d’Avira o d’Auvira, nom d’una gran propietat veïna que entre els anys 1146 i 1178 pertanyia a Guillem d’Avira i al seu fill Pere d’Avira, propietaris també del mas Rotllan, els hereus del qual, cognominats Rotllan i Espona, que gaudiren del títol de ciutadans de Barcelona, malgrat tenir una capella pròpia dedicada a la Mare de Déu del Roser, li feren diverses fundacions de misses anyals, trentenaris i aniversaris que asseguraren en bona part el culte de Sant Pere tot al llarg dels segles XVII al XIX.

Actualment, l’església té culte un parell de cops l’any i s’hi celebra un aplec el dia de Sant Pere, organitzat pels Amics de Sant Pere d’Auira, que radiquen a Campdevànol i tenen cura de la seva restauració i conservació.

Entre els anys 1637 i 1656, i per part del rector de Sant Quintí de Puig-rodon, Antoni Rotllan, foren empreses unes importants reformes, entre elles la construcció de dues capelles, una per banda, que li donaren la forma en planta de creu llatina; fou també en aquesta època que foren descobertes les relíquies i els pergamins de les dues consagracions de l’església

Manuel Anglada i Bayés / Antoni Pladevall i Font / Maria Lluïsa Cases i Loscos / Joan-Albert Adell i Gisbert , n’escriuen a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1008001.xml

L’església és un senzill edifici d’una nau, capçada vers llevant per un absis semicircular, el qual s’obre directament a la nau. Junt a l’obertura de l’absis, a cada costat de la nau hi ha dues capelles de planta rectangular, les quals donen a l’església una planta en forma de creu. Com altres esglésies del Ripollès, l’absis ha estat orientat vers el nord-est i segueix, més o menys, la direcció de la vall del riu Freser.

El temple és il·luminat per dues finestres de doble esqueixada, una al fons de l’absis i una altra a la façana de migjorn, on hi ha oberta la porta, molt simple, coberta amb un arc de mig punt. Cadascuna de les dues capelles té dues espidieres que completen la il·luminació de l’edifici.

Al lloc on hi ha obertes les capelles, la nau ha estat interrompuda per un arc, sobre el qual descansa un campanar d’espadanya de dos ulls.

L’aparell presenta notables diferències entre les parts de l’església. Així, mentre a l’absis és de carreus perfectament tallats i disposats, a la nau és de carreuons simplement desbastats i molt desiguals, disposats en filades molt irregulars, les quals en algun punt semblen obra de reble. Les dues capelles presenten un aparell de carreuons escairats, agafats amb abundant morter i disposats en filades irregulars.

Les diferències d’aparell palesen una història constructiva molt intensa, de la qual, potser, la part més antiga és la nau, a la qual s’afegeix l’absis, que pot correspondre perfectament a la construcció consagrada l’any 1235, pel seu tipus constructiu. Posteriorment encara s’hi devien afegir les dues capelles laterals.

Les anomalies que es presenten en la ubicació del campanar i la dissimetria de la nau poden ésser degudes al fet que en aquest punt s’obrís l’absis originari, circumstància molt factible a causa de les proporcions de la nau, que devia haver estat ampliada amb el nou absis vers el costat nord-oriental. Malgrat totes les hipòtesis, aquestes estan supeditades a una exploració arqueològica del subsòl que pugui aclarir aquests interrogants.

L’estat de l’edifici és bo, gràcies, sobretot, a una sèrie de restauracions acabades l’any 1965, les quals consistiren a refer el campanar i la coberta, aquesta amb lloses de pedra

Patrimoni Gencat únicament ens diu que la seva demarcació s'havia estès també per l'esquerra del Freser, quan se suprimí la seva parròquia, vers el 1415, per fusionar-se amb Sant Quintí de Puig-rodon, aquest sector fou unit a Sant Martí d'Armàncies.

El lloc és conegut des del 1150 , l'església actual fou reconstruïda al principi del segle XIII i consagrada pe bisbe de Vic, Bernat Calbó (Vila-seca, 1180 – Vic, 1243) el 6 de setembre de 1235.

És un edifici romànic tardà, amb absis llis i campanar d'espadanya de doble ullada sobre el mur que separa la nau de l'absis.

Fou ampliat el 1640 amb dues capelles laterals, que li donen una planta de creu llatina.

Patrimoni Gencat la descriu com una construcció d'una sola nau amb absis semicircular a llevant, ampliada al segle XVII amb dues capelles de planta rectangular, a costat i costat de la nau, que donen l'aparença de planta de creu llatina.

S'il·lumina per dues finestres de doble esqueixada, a l'absis i al mur de migjorn, i dues espitlleres a les capelles.