La Imma Janot Pau, publicava una fotografia amb aquest peu informatiu; Antiga escola d’Els Aubacs (Obacs de Llimiana)
L’enciclopèdia “ de Barcelona” a l’entrada els Obacs de Llimiana, diu; Llogaret del municipi de Llimiana (Pallars Jussà), de poblament disseminat, que forma un enclavament (3,52 km2) entre els termes de Gavet de la Conca i Isona i Conca Dellà, a la vall del riu de Conques. A la caseria, hi ha una capella moderna dedicada a sant Urbà.
Fotografia. Gustau Erill i Pinyot
https://ca.wikipedia.org/wiki/Els_Obacs_de_Llimiana
Es tracta d'una vall sencera i de la meitat d'una altra, dels barrancs que baixen de la serra dels Obacs cap al riu de Conques: la vall del barranc de Menal i la meitat occidental de la del barranc de la Ferreria. Tot el territori és un coster que baixa dels més de 1.100 metres de la serra fins als 600-700 de la zona limítrofa amb Conques. La part més meridional està formada per l'Obac de la Ferreria, i la resta és la que dóna nom a l'enclavament: els Obacs de Llimiana.
A l'extrem nord-est de l'enclavament hi ha l'agrupació de masies més important, que pren el nom de l'enclavament. L'església de Sant Urbà, el cementiri, i les masies de Casa Morreres, el Xalet del Morreres, la Casa Vella de Morreres, Cal Roi, Cal Xato, Cal Jaumillor, Cal Simó, Cal Toni, Cal Paner, Cal Bosquet] i ja més cap al nord-oest, Cal Menal i la Masia de Pijolan.
En aquest lloc, a ponent de la major part d'aquestes masies, es troba el petit nucli que havia fet de centre de la caseria: Cal Roi, amb les escoles velles i les ruïnes, totalment colgades de terra i irreconeixibles, de l'església antiga de sant Urbà.
Els Obacs de Llimiana apareix referenciat al Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870). Té un article propi, Obachs, molt breu, on només diu que el componen 10 cases separades les unes de les altres. Dins de l'article dedicat a tot l'ajuntament de Llimiana repeteix exactament la mateixa informació.
Vers 1900, a l'obra de Ceferí Rocafort Samsó (la Pobla de Segur, Pallars Jussà, 6 de setembre de 1872 - Barcelona, 5 de setembre de 1917 i Francesc Carreras i Candi (Barcelona, 5 de juliol de 1862[1]-1937) , els Obacs de Llimiana apareix amb 17 edificis i 39 ànimes.
Li havíem dedicat algunes entrades a Llimiana :
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2019/12/santuari-de-sant-salvador-del-bosc.html
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2019/05/escoles-anteriors-la-dictadura.html
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2019/11/santa-maria-de-llimiana-el-pallars.html
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2019/04/existeix-encara-la-casa-perejaia-i-la.html
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2021/05/in-memoriam-de-lescola-publica-dels.html
La nostra infinita gratitud a la Imma Janot Pau, i a tots els CATALANS/ES – amb majúscules – que ens ajuden en la nostra tasca de recuperar la memòria històrica.
La Imma Janot Pau, publica una reflexió sobre l’escola que no en puc estarde reproduir :
Regals que et fa la vida: avui, desprès d’un mes de juliol especialment dur, física i emocionalment parlant, em trobo en un poblet de lo meu Pallars on la mare va començar a fer de mestra. Lo meu Pallars, espectacular com sempre, hi vagis quan hi vagis, em porta a records que no he viscut en pell pròpia, històries alienes que formen part de la meva existència i m’han dut a ser qui sóc i com sóc.
Els Aubacs, dotze cases escampades entre camps que ocupen els meus no records viscuts. Busco l’antiga escola, no la sé trobar. Dos homens treballen en una caseta de la llum, m’hi apropo. Sou de per aquí? Sabeu on és l’antiga escola? Un d’ells no només ho sap, ell hi havia anat a estudi. Allò que fem quan ens sentim bé amb algú que t’hi entens, xerrem! Comencem a lligar caps, tant ell com jo, dates, anys, noms.. la mare va ser la seva mestra i estava de llogatera a casa seva!!. Em porta a casa seva, Cal Paner, el safareig on la mare devia rentar la seva roba em penetra per dessota la pell.
Agafa la clau de l’escola i m’hi porta! Els pupitres encara guarden els records, el banc del pati on la mare devia seure amb les seues canalles es manté dempeus, la font que abastia els més assedegats encara brolla.
M’envaeix, de sobte, una presència fantasmagòrica!. Et veig, et sento, t’oloro, et visc, et sé.
Et veig ensenyant a llegir i escriure com ho vas fer amb mi, et veig ensenyant solfa al germà de l’anfitrió, acordionista posterior, com ho vas fer amb mi, et veig saltant a corda amb la canallota, et veig amb els mapes que encara hi són, et veig reomplint tinters...
I així, de sobte, la vida et pica l’ullet!
Gràcies per fer-ho possible!