El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?
En aquesta ocasió , m’enviava imatges de l’església parroquial d’Arsèguel, advocada a Santa Coloma.
Maria Lluïsa Cases i Loscos / Carme Bergès i Saura / Leonor Badia i Morera, escriuen de Santa Coloma d’Arsèguel a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0605601x.xml
La vila d’Arsèguel apareix esmentada en la publicació sacramental del testament de Guitard del 996, en què deixà a Santa Maria de Ripoll una casa situada en aquesta vila. Amb anterioritat, l’any 964, es documenta la serra d’Arsèguel. Un altre esment és la deixa del bisbe Sal·la, l’any 1010, d’un alou a Arsèguel; aquest lloc és esmentat també en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. En aquests documents la vila i el terme d’Arsèguel formaven part del comtat de Cerdanya; posteriorment, al segle XIV, passaren a integrar-se al comtat d’Urgell. Aquest traspàs també queda palès en el canvi sofert per la parròquia d’Arsèguel, que en la documentació dels anys 1279, 1312 i 1391 és inclosa en el deganat de Cerdanya, i a mitjan segle XVIII apareix integrada en l’oficialat major, hereu del deganat d’Urgellet. Cal assenyalar que I’“apendicio Sancte Columbe…” de la vila d’Arsèguel és esmentat en un document datat l’any 1098.
L’església parroquial de Santa Coloma d’Arsèguel és en l’actualitat un edifici molt modificat —sobretot durant els segles XVII i XVIII— respecte de la seva estructura originària. Tot i així conserva en la façana de ponent alguns elements que podrien considerar-se d’època romànica.
A. Moras. l’any 1983. Vista posterior de l'església.
Els canvis a Arseguel, i a bona part de l’Urgell sobirà han sigut a pitjor.
A l’exterior hom pot trobar dos relleus escultòrics que representen dues cares, situades justament als carreus angulars que hi ha a ambdós costats de la porta. Són de forma circular i fan 23 cm la de la dreta —des de l’espectador— i 20 la de l’esquerra.
Els trets dels dos rostres, fets a base d’incisions a la pedra, palesen una gran simplicitat i rusticitat tècnica que, alhora, reflecteixen una certa pobresa expressiva. Aquesta característica formal indica que ens trobem davant una mostra d’art popular i localista.
A l’interior es conserven dues piques, l’una beneitera i l’altra baptismal. La primera, que apareix avui sostinguda per una columna de nova factura, es troba en força mal estat de conservació. El vas, semiesfèric, fa 45 cm de diàmetre extern i 31 cm de diàmetre intern, i només presenta, en tota la seva superfície, un relleu molt desgastat amb una mitja bola, element ornamental freqüent en els conjunts romànics de la comarca. La pica baptismal també presenta un vas semiesfèric i manca de qualsevol tipus d’ornamentació
Us esperonem a compartir aquesta entrada amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, recordeu SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ“, oi?.
Cuideu-vos molt, els que assumien el deure de fer-ho, NO SON BONA GENT.