Ens aturàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Monero i l’Antonio Mora Vergés, a l’aparcament de l’autopista de peatge – Catalunya continua pagant pàries - al costat d’un tram de l'aqüeducte romà de Tarragona, dit també de les Ferreres, l’estructura del segle I, s'aixeca a pocs quilòmetres del nucli urbà, al costat esquerre del riu Francolí, prop de l'autopista de Barcelona a Tarragona.
![]()
![]()
![]()
Es tracta d'un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l'occident romà, i el més important, sens dubte, dels Països Catalans.
Patrimoni Gencat ens diu que l'obra d'enginyeria és de pedra local, amb carreus d'encoixinat poc accentuat, units en sec, sense morter. Presenta dos pisos d'arcades superposades, amb onze arcs a l'inferior i vint-i-cinc al superior. Els arcs tenen 6'40 metres de llum. La longitud total és de 217 metres i l'alçària màxima de 27 metres . El canal per on circulava l'aigua és a la part superior, i conserva restes del revestiment del paviment original, malgrat les successives reparacions que ha sofert l'aqüeducte al llarg del temps.
L'aqüeducte formava part del conjunt de canalitzacions que conduïen l'aigua des dels rius Gaià i Francolí a la ciutat de Tàrraco. En concret, fou bastit per salvar un gran desnivell existent en la canalització que procedia del riu Francolí. No hi ha dades que permetin fixar l'època de la seva construcció, però sembla que ha de coincidir amb el moment de màxima esplendor de Tàrraco, a l'època de l'emperador August o, si més no, a la primera meitat del segle I, quan a la ciutat s'emprenen importants obres de remodelació urbanística.
La utilització de l'aqüeducte es perllongà més enllà de la dominació romana. Autors musulmans el descriuen, i sembla que fou restaurat durant l'ocupació islàmica, en època del califa 'Abd al-Rahman III (segle X).
Posteriorment, a les darreries del segle XVIII, va tornar a ser reparat i es posà una altra vegada en funcionament.
Al llarg del segle XIX i de l'actual s'hi han tornat a fer obres de reparació.
L’aturada era la primera d’una jornada que ens portaria fins al Santuari de la Misericòrdia de Reus, la Torre del Bisbe, a Santa Maria del Mas d'en Bosch o la Mare de Déu de Vilafortuny, la casa forta o Castell de Vilafortuny, aturant-nos per fer una caminada damunt de la sorra a la platja, el Pi Rodó, la Torre del Port , i que abans de tornar a Cambrils a dinar, ens permetria visitar la Mare de Déu de la Roca, i constatar que s’ha ensulsiat un tros de la tanca perimetral del Parc Sama.
Desprès de dinar faríem un curt passeig per Cambrils, recolliríem fins a 7 coques de recapte que havíem encarregat al forn Sant Salvador, i aprofitaríem els darrers raigs d’un sol declinant per retratar la façana del Santuari de Nostra Senyora de Loreto al terme de Tarragona.
La foscor queia sobtadament, i fèiem la major part del camí amb les llums curtes, ens aturaríem per deixar al Joan Navazo Montero a Sabadell, passava un xic de les 19,00 hores quan el Pere Albert Carreño, em deixava davant de casa, i li quedava encara ½ hora llarga per arribar a Sant Llorenç Savall.
Havíem viscut un dia fantàstic, oi?.
Es tracta d'un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l'occident romà, i el més important, sens dubte, dels Països Catalans.
Patrimoni Gencat ens diu que l'obra d'enginyeria és de pedra local, amb carreus d'encoixinat poc accentuat, units en sec, sense morter. Presenta dos pisos d'arcades superposades, amb onze arcs a l'inferior i vint-i-cinc al superior. Els arcs tenen 6'40 metres de llum. La longitud total és de 217 metres i l'alçària màxima de 27 metres . El canal per on circulava l'aigua és a la part superior, i conserva restes del revestiment del paviment original, malgrat les successives reparacions que ha sofert l'aqüeducte al llarg del temps.
L'aqüeducte formava part del conjunt de canalitzacions que conduïen l'aigua des dels rius Gaià i Francolí a la ciutat de Tàrraco. En concret, fou bastit per salvar un gran desnivell existent en la canalització que procedia del riu Francolí. No hi ha dades que permetin fixar l'època de la seva construcció, però sembla que ha de coincidir amb el moment de màxima esplendor de Tàrraco, a l'època de l'emperador August o, si més no, a la primera meitat del segle I, quan a la ciutat s'emprenen importants obres de remodelació urbanística.
La utilització de l'aqüeducte es perllongà més enllà de la dominació romana. Autors musulmans el descriuen, i sembla que fou restaurat durant l'ocupació islàmica, en època del califa 'Abd al-Rahman III (segle X).
Posteriorment, a les darreries del segle XVIII, va tornar a ser reparat i es posà una altra vegada en funcionament.
Al llarg del segle XIX i de l'actual s'hi han tornat a fer obres de reparació.
L’aturada era la primera d’una jornada que ens portaria fins al Santuari de la Misericòrdia de Reus, la Torre del Bisbe, a Santa Maria del Mas d'en Bosch o la Mare de Déu de Vilafortuny, la casa forta o Castell de Vilafortuny, aturant-nos per fer una caminada damunt de la sorra a la platja, el Pi Rodó, la Torre del Port , i que abans de tornar a Cambrils a dinar, ens permetria visitar la Mare de Déu de la Roca, i constatar que s’ha ensulsiat un tros de la tanca perimetral del Parc Sama.
Desprès de dinar faríem un curt passeig per Cambrils, recolliríem fins a 7 coques de recapte que havíem encarregat al forn Sant Salvador, i aprofitaríem els darrers raigs d’un sol declinant per retratar la façana del Santuari de Nostra Senyora de Loreto al terme de Tarragona.
La foscor queia sobtadament, i fèiem la major part del camí amb les llums curtes, ens aturaríem per deixar al Joan Navazo Montero a Sabadell, passava un xic de les 19,00 hores quan el Pere Albert Carreño, em deixava davant de casa, i li quedava encara ½ hora llarga per arribar a Sant Llorenç Savall.
Havíem viscut un dia fantàstic, oi?.