El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de Santa Maria de Rúbies, al terme de Camarasa, a la comarca màrtir de la Noguera.
![]()
![]()
![]()
Les primeres notícies d'aquest lloc són de l'any 1095 en què Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, confirmà al monestir de Santa Maria de Meià les esglésies que posseïa el monestir com a dotació anterior feta l'any 1040; una de les esglésies era la de Rúbies amb les seves pertinences.
L'any 1137 consta documentalment que el monestir tenia diversos drets al castell de Rúbies i en posseïa l'església.
La condició de parròquia no està documentada doncs no figura en la visita que l'any 1315 féu el visitador del delegat de l'arquebisbe de Tarragona; segurament no la visità o bé ja havia perdut llavors la consideració de parròquia. Tanmateix sembla que ho havia estat. A mitjan segle XVII, Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes, Vegueria de Girona, 1624 - Manresa, Vegueria de Manresa, 1691) afirmava que l'església de: «Nuestra Señora, en el Castillo de Rubies, antiguamente era parroquial».
Fins a la desamortització eclesiàstica estigué vinculada al priorat de Santa Maria de Meià.
Edifici d'una sola nou, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d'un arc presbiteral aixecat per tres graons del paviment de la nau. L'interior de l'edifici és totalment transformat per una decoració de tipus barroc popular, època en què també es degué construir el cor adossat a la façana de ponent, en la qual s'obrí un ull de bou; també es reformà la porta que deuria ocupar el mateix lloc que l'actual. Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada que correspon a l'obra original.
Les façanes no tenen cap mena d'ornamentació, llevat de l'absis on es desenvolupen els clàssics motius d'arcuacions llombardes sota el ràfec en sèries de quatre entre lesenes.
L'aparell és de carreuons, simplement escairats i disposats en filades uniformes i regulars, que, juntament amb la decoració absidal, palesen la seva adscripció a les formes de l'arquitectura llombarda de la plenitud del segle XI.
El Patrimoni Històric de Catalunya pateix un evidentíssim abandó. L’adveniment de la ‘democraciola’ no ha tingut cap efecte visible – tampoc en aquesta matèria - . Tan en el terreny econòmic, com en el cultural, sembla que la nostra supervivència només pot ser viable si assolim la llibertat nacional i ens constituïm com a República.
Les primeres notícies d'aquest lloc són de l'any 1095 en què Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, confirmà al monestir de Santa Maria de Meià les esglésies que posseïa el monestir com a dotació anterior feta l'any 1040; una de les esglésies era la de Rúbies amb les seves pertinences.
L'any 1137 consta documentalment que el monestir tenia diversos drets al castell de Rúbies i en posseïa l'església.
La condició de parròquia no està documentada doncs no figura en la visita que l'any 1315 féu el visitador del delegat de l'arquebisbe de Tarragona; segurament no la visità o bé ja havia perdut llavors la consideració de parròquia. Tanmateix sembla que ho havia estat. A mitjan segle XVII, Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes, Vegueria de Girona, 1624 - Manresa, Vegueria de Manresa, 1691) afirmava que l'església de: «Nuestra Señora, en el Castillo de Rubies, antiguamente era parroquial».
Fins a la desamortització eclesiàstica estigué vinculada al priorat de Santa Maria de Meià.
Edifici d'una sola nou, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d'un arc presbiteral aixecat per tres graons del paviment de la nau. L'interior de l'edifici és totalment transformat per una decoració de tipus barroc popular, època en què també es degué construir el cor adossat a la façana de ponent, en la qual s'obrí un ull de bou; també es reformà la porta que deuria ocupar el mateix lloc que l'actual. Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada que correspon a l'obra original.
Les façanes no tenen cap mena d'ornamentació, llevat de l'absis on es desenvolupen els clàssics motius d'arcuacions llombardes sota el ràfec en sèries de quatre entre lesenes.
L'aparell és de carreuons, simplement escairats i disposats en filades uniformes i regulars, que, juntament amb la decoració absidal, palesen la seva adscripció a les formes de l'arquitectura llombarda de la plenitud del segle XI.
El Patrimoni Històric de Catalunya pateix un evidentíssim abandó. L’adveniment de la ‘democraciola’ no ha tingut cap efecte visible – tampoc en aquesta matèria - . Tan en el terreny econòmic, com en el cultural, sembla que la nostra supervivència només pot ser viable si assolim la llibertat nacional i ens constituïm com a República.