Retratava el petit fossar, situat prop de l’església dels Sants Metges al tossalet de Castellserà, al terme de l’Espunyola, a la comarca del Berguedà jussà.
![]()
![]()
![]()
Patrimoni Gencat en relació al temple explica que l’església dels sants metges, nom amb que es coneix a Catalunya la devoció als Sants Cosme i Damià, és una obra del segle XVIII, edificada a l'indret anomenat peu de Roques, just a l'emplaçament de l'antiga capella del segle XVI, on s'originà el culte. La cita és incorrecta, vegeu :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08078
L'església conserva una interessant talla de fusta policromada dels segle XVII o XVIII.
Reprodueixo de : http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/viewFile/200475/267981
Explicava Mn. Anselm Coll i Escobet (Berga, 1890-1959). Que l’església dels Sants Metges va ser construïda fa uns vuitanta anys. Sempre tractaven de fer-la, però mai es determinaven. Tenien recollides més de trenta unces per fer-la i els les van robar, i llavors es van determinar de començar les obres, la majoria de les quals les feren a jova, o a jornals gratuïts.
En esclatar la revolució - fa referència a l’alçament militars dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍITIM de la II República - vaig fer amagar les imatges a dalt les golfes i les vam tapiar. Van passar unes tres o quatre setmanes i ningú no hi va tocar res. Jo creia que se salvaria, però un dia ve el Comitè de Puig-reig, i pistola en mà va manar que ho anéssim a cremar, i es va cremar tot, sense salvar-se res.
El Mapa de Patrimoni explica que a l'església parroquial de Sant Climent de l'Espunyola s'hi conserva una talla de fusta policromada d'uns Sants Metges, Cosme i Damià, d'època barroca, provinent sembla de l'antiga església de Sants Metges. http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08078
El text de Mn. Anselm Coll i Escobet (Berga, 1890-1959), corrobora aquesta hipòtesis.
Del petit fossar no en trobava cap dada, val a dir que no ho trobo estrany, Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
Si teniu dades de quan es va fer i qui en va ser l’autor sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Patrimoni Gencat en relació al temple explica que l’església dels sants metges, nom amb que es coneix a Catalunya la devoció als Sants Cosme i Damià, és una obra del segle XVIII, edificada a l'indret anomenat peu de Roques, just a l'emplaçament de l'antiga capella del segle XVI, on s'originà el culte. La cita és incorrecta, vegeu :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08078
L'església conserva una interessant talla de fusta policromada dels segle XVII o XVIII.
Reprodueixo de : http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/viewFile/200475/267981
Explicava Mn. Anselm Coll i Escobet (Berga, 1890-1959). Que l’església dels Sants Metges va ser construïda fa uns vuitanta anys. Sempre tractaven de fer-la, però mai es determinaven. Tenien recollides més de trenta unces per fer-la i els les van robar, i llavors es van determinar de començar les obres, la majoria de les quals les feren a jova, o a jornals gratuïts.
En esclatar la revolució - fa referència a l’alçament militars dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍITIM de la II República - vaig fer amagar les imatges a dalt les golfes i les vam tapiar. Van passar unes tres o quatre setmanes i ningú no hi va tocar res. Jo creia que se salvaria, però un dia ve el Comitè de Puig-reig, i pistola en mà va manar que ho anéssim a cremar, i es va cremar tot, sense salvar-se res.
El Mapa de Patrimoni explica que a l'església parroquial de Sant Climent de l'Espunyola s'hi conserva una talla de fusta policromada d'uns Sants Metges, Cosme i Damià, d'època barroca, provinent sembla de l'antiga església de Sants Metges. http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08078
El text de Mn. Anselm Coll i Escobet (Berga, 1890-1959), corrobora aquesta hipòtesis.
Del petit fossar no en trobava cap dada, val a dir que no ho trobo estrany, Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
Si teniu dades de quan es va fer i qui en va ser l’autor sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com