Olius té una superfície de 54,8 km² i tenia un cens de 847 ànimes l’any 1857, a darreries del 2016 consten censats 929 veïns, el fet s’explica perquè el terme confronta amb el de Solsona.
M’explicaven que l’edifici que hi ha al costat de l’església de Sant Esteve d’Olius, era l’escola pública.
![]()
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista d’Olius.
Olius presumeix amb raó del cementiri que l’any 1915 dissenyava Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877- ídem, 1937), autor també com arquitecte diocesà de les esglésies de Puigreig (1917, Fígols de les Mines (1919) i Mollerussa (1928). Seu va ser també el projecte tècnic de l’Hotel Sant Roc, Solsona (1920), i de l’església parroquial de la Sagrada Família, Navàs, cúpula i campanar (1928-1931)
Les escoles, dissortadament, no han estat quasi mai, objecte d’atenció dels poders polítics, a Catalunya l’educació en l’àmbit rural habitualment la duien a terme els rectors i/o vicaris, d’aquí l’equivoc quan a denominació com ‘escolà’ – el que va a escola – de la persona que ajudava al capella al altar en les celebracions litúrgiques. Això, i l’aparició d’ordres religiosos ‘especialitzats’ en l’ensenyament, va fer que de forma ‘defensiva’ – per reduir la influència política de l’església catòlica – des del ESTADO es s’iniciés una tímida implementació de l’escolaritat obligatòria.
M’explicaven que l’edifici que hi ha al costat de l’església de Sant Esteve d’Olius, era l’escola pública.
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista d’Olius.
Olius presumeix amb raó del cementiri que l’any 1915 dissenyava Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877- ídem, 1937), autor també com arquitecte diocesà de les esglésies de Puigreig (1917, Fígols de les Mines (1919) i Mollerussa (1928). Seu va ser també el projecte tècnic de l’Hotel Sant Roc, Solsona (1920), i de l’església parroquial de la Sagrada Família, Navàs, cúpula i campanar (1928-1931)
Les escoles, dissortadament, no han estat quasi mai, objecte d’atenció dels poders polítics, a Catalunya l’educació en l’àmbit rural habitualment la duien a terme els rectors i/o vicaris, d’aquí l’equivoc quan a denominació com ‘escolà’ – el que va a escola – de la persona que ajudava al capella al altar en les celebracions litúrgiques. Això, i l’aparició d’ordres religiosos ‘especialitzats’ en l’ensenyament, va fer que de forma ‘defensiva’ – per reduir la influència política de l’església catòlica – des del ESTADO es s’iniciés una tímida implementació de l’escolaritat obligatòria.