Ens arribàvem fins al límit de la comarca d’Osona ( l’Osona sobirana ), a la zona coneguda com ‘el Bisaura’ que inclou terres de tres comarques i dos províncies, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, ens hi portava el desig de retratar les runes de l’església inacabada de Santa Maria de Besora.
Llegia que des de l’any 898, l'església de Santa Maria de Besora es trobava al costat del castell, en un indret poc accessible pels vilatans, que eren 270 al cens de l’any 1717 , 386 l’any 1787, i assolirien el nombre màxim – en tota la història – l’any 1857 , amb 638 habitants. Es tancava l’exercici 2012 amb 157 ànimes.
El creixement demogràfic doncs, és la raó única que va fer necessari la construcció d’un nou temple, que inicialment es va plantejar fer al Pla de Teià.
Em costava trobar les minses runes – no senyalitzades – d’aquest edifici que mai es va acabar, entre les causes que ho expliquen n’hi ha dues d’una certa entitat; en aquella època l’indret era un dels d'un dels millors – sinó el millor - camp de conreu de Besora; s’explica en termes de llegenda que cada nit desapareixien les eines per aparèixer a la sortida del sol on ara hi ha l'església, i que això era una manifestació de la voluntat de la Mare de Déu que indicava així on volia el seu temple.
La raó més generalment acceptada apunta al propietari del camp, com autor del ‘transport màgic de les eines ‘; avui quan l’activitat agrícola ha quasi desaparegut en aquestes contrades – en part per la pèrdua demogràfica humana, en part per l’augment exponencial dels senglars, i en la part més important per la desídia dels governs en relació al món rural - , costa de creure que succeïssin aquestes històries a la segona meitat del segle XVIII, quan amb els ‘diners d’Amèrica ‘ es projectava fer aquest temple que precedeix en pocs anys a l'actual construït el 1759.
Llegia – amb una certa estupefacció- que això representa la desvinculació definitiva del poble de Besora respecte del castell.
La descripció tècnica ens diu; estructura de planta rectangular, d'uns 88 m2. El fet que mai s'acabés la seva obra impedeix afirmar la situació de la porta d'accés, possiblement al sud. Amb una orientació amb la capçalera a l'est, en desconeixem el seu mur de ponent. L'absis era carrat i presenta una finestra al Sud. Els seus murs, de grans carreus de pedra lligats amb argamassa, tenen un gruix de 1,10 metres , aproximadament. S'abandonà la seva construcció quan aquests pujaven poc més de dos metres. Aquest és un factor important per a poder aprofundir en el procés i tècniques constructives de l'època.
![]()
No entrava dins al camp protegit per ‘vailets elèctrics’, així dits perquè s’han transferit al fil elèctric les funcions dels antics pastorets, i també perquè malgrat els pas dels segles allò del ‘transport màgic de les eines ‘ fa un cert respecte, oi ?.
Llegia que des de l’any 898, l'església de Santa Maria de Besora es trobava al costat del castell, en un indret poc accessible pels vilatans, que eren 270 al cens de l’any 1717 , 386 l’any 1787, i assolirien el nombre màxim – en tota la història – l’any 1857 , amb 638 habitants. Es tancava l’exercici 2012 amb 157 ànimes.
El creixement demogràfic doncs, és la raó única que va fer necessari la construcció d’un nou temple, que inicialment es va plantejar fer al Pla de Teià.
Em costava trobar les minses runes – no senyalitzades – d’aquest edifici que mai es va acabar, entre les causes que ho expliquen n’hi ha dues d’una certa entitat; en aquella època l’indret era un dels d'un dels millors – sinó el millor - camp de conreu de Besora; s’explica en termes de llegenda que cada nit desapareixien les eines per aparèixer a la sortida del sol on ara hi ha l'església, i que això era una manifestació de la voluntat de la Mare de Déu que indicava així on volia el seu temple.
La raó més generalment acceptada apunta al propietari del camp, com autor del ‘transport màgic de les eines ‘; avui quan l’activitat agrícola ha quasi desaparegut en aquestes contrades – en part per la pèrdua demogràfica humana, en part per l’augment exponencial dels senglars, i en la part més important per la desídia dels governs en relació al món rural - , costa de creure que succeïssin aquestes històries a la segona meitat del segle XVIII, quan amb els ‘diners d’Amèrica ‘ es projectava fer aquest temple que precedeix en pocs anys a l'actual construït el 1759.
Llegia – amb una certa estupefacció- que això representa la desvinculació definitiva del poble de Besora respecte del castell.
La descripció tècnica ens diu; estructura de planta rectangular, d'uns 88 m2. El fet que mai s'acabés la seva obra impedeix afirmar la situació de la porta d'accés, possiblement al sud. Amb una orientació amb la capçalera a l'est, en desconeixem el seu mur de ponent. L'absis era carrat i presenta una finestra al Sud. Els seus murs, de grans carreus de pedra lligats amb argamassa, tenen un gruix de 1,10 metres , aproximadament. S'abandonà la seva construcció quan aquests pujaven poc més de dos metres. Aquest és un factor important per a poder aprofundir en el procés i tècniques constructives de l'època.
No entrava dins al camp protegit per ‘vailets elèctrics’, així dits perquè s’han transferit al fil elèctric les funcions dels antics pastorets, i també perquè malgrat els pas dels segles allò del ‘transport màgic de les eines ‘ fa un cert respecte, oi ?.