Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2.05.1926 ) davant la façana de l'església parroquial de Foradada, advocada justament a Sant Josep, que es va construir l’any 1783, amb els ‘diners d’Amèrica ‘ enfront de l'antiga església romànica de Sant Pere, del segle XI i que fou enderrocada a finals del segle XIX i en el lloc que ocupava s'hi va construir l'edifici de l'escola pública, que és actualment la seu de l’ajuntament.
![]()
Fa alguns anys, mossèn Evarist Gómez Ruiz, al que vaig conèixer com rector a Vinaixa, les Borges Blanques i Vimbodí, i del que dissortadament n’he perdut la pista, m’explicava que el romànic s’havia mantingut únicament en aquells indrets, on el desenvolupament econòmic no s’havia produït de forma sobtada i/o exponencial.
Al ‘tontisme’ li semblava que el romànic donava la sensació de ‘pobresa’ , i les esglésies ‘mastodòntiques’ transmetien contràriament una impressió de potència econòmica. Això traslladava als edificis religiosos la delicada qüestió de que les ‘mides’ si que importen. Algunes persones però, pensen/pensem que és més fàcil sentir-se prop de Déu en una petita església romànica, que per exemple a la Catedral de Lleida, per posar un exemple proper.
Dissortadament al Josep Salvany Blanch, no li semblava ‘interessant’ retratar l’església de Sant Josep i el edifici de les Escoles Públiques, , en la seva visita de l’any 1920.
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/foradada!FORADADA/field/all!all/mode/all!all/conn/and!and/order/title/ad/asc
Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici aïllat d'estructura barroca, de planta de creu llatina, de tres naus, capçalera recta i campanar d'espadanya sobre la part dreta de la façana principal. Està feta majoritàriament amb aparell irregular de carreus desbastats de pedra sorrenca lligats amb abundant morter de calç, excepte en els angles, en què s'utilitza carreu regular i polit de pedra sorrenca. La nau central i els braços del transsepte són més amples i aproximadament el doble d'altes que les naus laterals. El creuer és quadrangular i elevat sobre el transsepte i la nau central. Les teulades són a doble vessant, àdhuc la del creuer, i els ràfecs es disposen en quatre nivells de maó i teula.
La façana principal, que afronta amb la plaça Major, s'organitza segons els tres trams que, a l'interior, corresponen a la nau central i a les naus laterals. Els tres trams se separen amb una cadena vertical de carreus regulars com els dels angles. En el cos central, més ample i més alt, hi ha la portalada, d'arc rebaixat motllurat i coronada amb un frontó classicitzant. En els cossos laterals hi ha finestres rectangulars, la de la dreta de les quals es troba tapiada. Una cornisa separa la banda inferior de la superior, en el cos central de la qual s'obre una rosassa semicircular. La part superior del cos central és rematada amb un frontó clàssic amb un òcul en el timpà, mentre que en els cossos laterals la façana davalla en perfil curvilini còncau fins a l'esmentada cornisa. A la banda dreta, un cos quadrangular que correspondria a un campanar inacabat, assoleix l'alçada de l'entaulament del timpà central, però a partir d'aquest punt s'eleva una espadanya de dos ulls feta amb maó i arrebossada de morter de calç.
La trobàvem tancada, la manca de ‘personal’ de l’església catòlica d’obediència romana, explica aquest ‘mal costum’, que en ocasions es vol disfressar de ‘mesura de seguretat’, sortosament l’any 2010 el Jordi Contijoch Boada n’havia publicat imatges.
![]()
Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte/tracista autors d’aquest edifici.
Fa alguns anys, mossèn Evarist Gómez Ruiz, al que vaig conèixer com rector a Vinaixa, les Borges Blanques i Vimbodí, i del que dissortadament n’he perdut la pista, m’explicava que el romànic s’havia mantingut únicament en aquells indrets, on el desenvolupament econòmic no s’havia produït de forma sobtada i/o exponencial.
Al ‘tontisme’ li semblava que el romànic donava la sensació de ‘pobresa’ , i les esglésies ‘mastodòntiques’ transmetien contràriament una impressió de potència econòmica. Això traslladava als edificis religiosos la delicada qüestió de que les ‘mides’ si que importen. Algunes persones però, pensen/pensem que és més fàcil sentir-se prop de Déu en una petita església romànica, que per exemple a la Catedral de Lleida, per posar un exemple proper.
Dissortadament al Josep Salvany Blanch, no li semblava ‘interessant’ retratar l’església de Sant Josep i el edifici de les Escoles Públiques, , en la seva visita de l’any 1920.
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/foradada!FORADADA/field/all!all/mode/all!all/conn/and!and/order/title/ad/asc
Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici aïllat d'estructura barroca, de planta de creu llatina, de tres naus, capçalera recta i campanar d'espadanya sobre la part dreta de la façana principal. Està feta majoritàriament amb aparell irregular de carreus desbastats de pedra sorrenca lligats amb abundant morter de calç, excepte en els angles, en què s'utilitza carreu regular i polit de pedra sorrenca. La nau central i els braços del transsepte són més amples i aproximadament el doble d'altes que les naus laterals. El creuer és quadrangular i elevat sobre el transsepte i la nau central. Les teulades són a doble vessant, àdhuc la del creuer, i els ràfecs es disposen en quatre nivells de maó i teula.
La façana principal, que afronta amb la plaça Major, s'organitza segons els tres trams que, a l'interior, corresponen a la nau central i a les naus laterals. Els tres trams se separen amb una cadena vertical de carreus regulars com els dels angles. En el cos central, més ample i més alt, hi ha la portalada, d'arc rebaixat motllurat i coronada amb un frontó classicitzant. En els cossos laterals hi ha finestres rectangulars, la de la dreta de les quals es troba tapiada. Una cornisa separa la banda inferior de la superior, en el cos central de la qual s'obre una rosassa semicircular. La part superior del cos central és rematada amb un frontó clàssic amb un òcul en el timpà, mentre que en els cossos laterals la façana davalla en perfil curvilini còncau fins a l'esmentada cornisa. A la banda dreta, un cos quadrangular que correspondria a un campanar inacabat, assoleix l'alçada de l'entaulament del timpà central, però a partir d'aquest punt s'eleva una espadanya de dos ulls feta amb maó i arrebossada de morter de calç.
La trobàvem tancada, la manca de ‘personal’ de l’església catòlica d’obediència romana, explica aquest ‘mal costum’, que en ocasions es vol disfressar de ‘mesura de seguretat’, sortosament l’any 2010 el Jordi Contijoch Boada n’havia publicat imatges.
Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte/tracista autors d’aquest edifici.