Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés al nucli de Fonolleres, al terme municipal de Parlavà, a la comarca de l’Empordà jussà, a la província de Girona.
El topònim Parlavà, deriva de Palació Rabanicum del germànic Hraban. El de Fonolleres, de l’abundància de la planta umbel•lífera de l'espècie Foeniculum officinale, que es fa fins a 1'50 metres d'alçada, té el tronc dret, estriat i ramós, les fulles molt dividides en lacínies nombroses, filiformes i llargues; umbel•les de 15 a 20 radis sense involucre, flors grogues i fruit oblong; és planta aromàtica, freqüent en els camps i vinyets.
De l’església d'una sola nau amb absis interiorment poligonal de cinc cares i semicircular a l'exterior, advocada a Sant Cristòfol/ Menna, ens diu patrimoni Gencat que posseeix capelles laterals afegides tardanament. L'absis és sobrealçat amb una construcció de caire defensiu. La portalada, al frontis, té arquivoltes apuntades, llinda i timpà llis; els relleus de les impostes són molt erosionats. Campanar d'espadanya, de quatre arcades. La volta de la nau és apuntada, amb tres arcs torals que, com el triomfal, presenten mènsules amb representació escultòrica de caps humans i esses fantàstics. Al presbiteri hi ha volta de creueria. La construcció és de grans rebles i morter, amb carreus angulars.
En resta una part del seu absis de planta rectangular o trapezial tardo-gòtica. Es conserven els murs de l´absis pre-romànic. En el mur de llevant trobem una petita creu grega.
La zona devia patir als segles XVI i XVII l’atac dels pirates, per quina raó es fortificava la zona de l’absis, que esdevindrà torre de guaita i bada, i servirà alhora de protecció de la població.
![]()
No trobava cap esser humà al que preguntar-li on era l’edifici de l’escola abans de la dictadura franquista, passaven per aquesta zona almenys, grecs, romans i àrabs, i tots deixàvem empremta de la seva llengua i la seva cultura.
![]()
Ítem més. A Catalunya els sacerdots parroquials – especialment als disseminats Agrícolas - s’ocupaven d’impartir les primeres lletres als infants, aquesta tasca els facilitava alhora la formació catequètica. Fins a dades molt recents – avui la practica religiosa està sota mínims - es designava com ‘escola’ a la persona – habitualment jove - que ajudava a l’altar, al sacerdot en les celebracions litúrgiques. En sentit primer del mot segons el diccionari és : deixeble, alumne.
Em sobtava la forma diminutiva Torroella de Montgrí, en un indret on les torres de guaita i bada son la norma, intueixo la intervenció maldestra i/o malintencionada d’algun funcionari no català, o manifestament anticatalà.
Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.
La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.
El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
El topònim Parlavà, deriva de Palació Rabanicum del germànic Hraban. El de Fonolleres, de l’abundància de la planta umbel•lífera de l'espècie Foeniculum officinale, que es fa fins a 1'50 metres d'alçada, té el tronc dret, estriat i ramós, les fulles molt dividides en lacínies nombroses, filiformes i llargues; umbel•les de 15 a 20 radis sense involucre, flors grogues i fruit oblong; és planta aromàtica, freqüent en els camps i vinyets.
De l’església d'una sola nau amb absis interiorment poligonal de cinc cares i semicircular a l'exterior, advocada a Sant Cristòfol/ Menna, ens diu patrimoni Gencat que posseeix capelles laterals afegides tardanament. L'absis és sobrealçat amb una construcció de caire defensiu. La portalada, al frontis, té arquivoltes apuntades, llinda i timpà llis; els relleus de les impostes són molt erosionats. Campanar d'espadanya, de quatre arcades. La volta de la nau és apuntada, amb tres arcs torals que, com el triomfal, presenten mènsules amb representació escultòrica de caps humans i esses fantàstics. Al presbiteri hi ha volta de creueria. La construcció és de grans rebles i morter, amb carreus angulars.
En resta una part del seu absis de planta rectangular o trapezial tardo-gòtica. Es conserven els murs de l´absis pre-romànic. En el mur de llevant trobem una petita creu grega.
La zona devia patir als segles XVI i XVII l’atac dels pirates, per quina raó es fortificava la zona de l’absis, que esdevindrà torre de guaita i bada, i servirà alhora de protecció de la població.
No trobava cap esser humà al que preguntar-li on era l’edifici de l’escola abans de la dictadura franquista, passaven per aquesta zona almenys, grecs, romans i àrabs, i tots deixàvem empremta de la seva llengua i la seva cultura.
Ítem més. A Catalunya els sacerdots parroquials – especialment als disseminats Agrícolas - s’ocupaven d’impartir les primeres lletres als infants, aquesta tasca els facilitava alhora la formació catequètica. Fins a dades molt recents – avui la practica religiosa està sota mínims - es designava com ‘escola’ a la persona – habitualment jove - que ajudava a l’altar, al sacerdot en les celebracions litúrgiques. En sentit primer del mot segons el diccionari és : deixeble, alumne.
Em sobtava la forma diminutiva Torroella de Montgrí, en un indret on les torres de guaita i bada son la norma, intueixo la intervenció maldestra i/o malintencionada d’algun funcionari no català, o manifestament anticatalà.
Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.
La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.
El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com