Llegia que amb anterioritat a l’existència d’aquest equipament municipal, la ciutat comptava amb unes Brigades de Desinfecció que recollien a domicili roba, matalassos, objectes, etc. El trasllat es feia en dos carruatges, un de color vermell que assenyalava el perill de la infecció, i un de blanc, asèptic, que era l’encarregat de retornar els objectes un cop desinfectats als seus propietaris.
Curiosament ambdós carruatges eren portats per un únic cavall que canviava de carruatge segons el cas.
Aquest sistema de transport és substituït el 1926 per dues camionetes model Ford T.
El Parc de Desinfecció , és un edifici funcional adaptat a les necessitats del seu ús i seguint els consells sanitaris de l’època s’instal•la fora de la zona edificada de la població, a la carretera d’Olesa de Montserrat.
L’edifici que s’inaugurava el 5 de juliol de 1920, s’orienta a migdia – com les esglésies romàniques, i pel mateix motiu - , la llum i la ventilació dels pavellons destinats a la desinfecció, on es separa l’entrada de la roba bruta , de la sortida de la roba un cop desinfectada.
L’any 1912 l'Ajuntament comprà el terreny i es realitzà el plec i projecte de l'arquitecte municipal Josep Mª Coll i Bacardí Bacardí (Barcelona, 23 d'agost de 1878 - Terrassa, 24 de març de 1917). L’any 1915 es va donar l'aprovació i es van adjudicar les obres a Joaquim Borrell Carreras, sense subhasta per concessió especial prevista legalment. El 24 de novembre de 1916 mor l'adjudicatari.
En febrer del 1917 es realitza un nou projecte d'acabament de l'obra i construcció del pavelló de màquines, per l'arquitecte municipal Melcior Viñals i Muñoz (Barcelona, 1878-1938 (sense variar el projecte inicial), adjudicat a Joaquim Codina i Baltà, que morí el 1918. En el desembre de 1918 es realitzà la recepció definitiva i liquidació de les obres.
En el 1928 es realitzà un informe sobre les males condicions del gran dipòsit d'aigua i la necessitat de reformar la coberta.
La descripció tècnica a patrimoni Gencat ens diu, edifici aïllat, singular pels volums, arcuacions parabòliques i espais interiors lluminosos. Eclecticisme de solucions arquitectòniques dins una estètica modernista que s'adapta bé a la funcionalitat desitjada que és la sortida fàcil dels vapors produïts en el procés de desinfecció.
El murs i la façana són de maó i formigó, amb parament exterior i interior de rajola, vidriada a la cornisa, porta principal i façana. Presenta columnes de ferro, bigues forjades, fusta de pi de Flandes, morter de cal grassa de Sallent i maons de forn de llenya. El ciment és de Sant Joan de les Abadesses i de Vallirana. La planta té forma gairebé semicircular. El terreny annex és separat de la carretera per un mur d'estilització curvilínia. Els sostres són en volta de tres fulls de rajola. Hi ha l'escut de la ciutat sobre la porta principal.
La planta és en forma de sector circular (ventall obert), amb una torre mirador cilíndrica en el vèrtex, dominant el conjunt. Consta d'una sola planta, amb els murs foradats per una successió d'obertures en arc rodó simètric respecte a un eix horitzontal, damunt de la qual s'aixeca un altre cos, amb una sèrie de lucernaris en forma de voltes apuntades que sobresurten de la coberta.
La façana posterior és simètrica respecte l'eix central que ve marcat per la torre. La façana principal s'emfatitza amb un gran portal d'arc carpanell i gablet en arc apuntat, recobert de ceràmica i amb la representació de l'antic escut de la ciutat, realitzat en mosaic policrom. La construcció és de maó arrebossat, excepte en obertures i imposta on apareix nu. L'element artístic radica en la utilització de peces ceràmiques vidriades de color caramel, recobrint cornises i arcs. La teulada és d'escames ceràmiques.
En els anys noranta el conjunt fou restaurat per a la seva reutilització com a laboratori municipal.
![]()
Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquesta restauració a l’email coneixercatalunya@gmail.com
A Terrassa, a Catalunya, al REINO DE ESPAÑA, a tornar – sembla que per quedar-se una llarga temporada – la misèria, ho hem d’agrair a l’estultícia la corrupció de les elits politiques que recollien testimoni de la dictadura franquista.
Dissortadament, no tenim avui instal•lacions com el Parc de Desinfecció, els rentadors públics, i altres equipaments destinats a reduir fins on era possible el sofriment de les classes menys afavorides.
Curiosament ambdós carruatges eren portats per un únic cavall que canviava de carruatge segons el cas.
Aquest sistema de transport és substituït el 1926 per dues camionetes model Ford T.
El Parc de Desinfecció , és un edifici funcional adaptat a les necessitats del seu ús i seguint els consells sanitaris de l’època s’instal•la fora de la zona edificada de la població, a la carretera d’Olesa de Montserrat.
L’edifici que s’inaugurava el 5 de juliol de 1920, s’orienta a migdia – com les esglésies romàniques, i pel mateix motiu - , la llum i la ventilació dels pavellons destinats a la desinfecció, on es separa l’entrada de la roba bruta , de la sortida de la roba un cop desinfectada.
L’any 1912 l'Ajuntament comprà el terreny i es realitzà el plec i projecte de l'arquitecte municipal Josep Mª Coll i Bacardí Bacardí (Barcelona, 23 d'agost de 1878 - Terrassa, 24 de març de 1917). L’any 1915 es va donar l'aprovació i es van adjudicar les obres a Joaquim Borrell Carreras, sense subhasta per concessió especial prevista legalment. El 24 de novembre de 1916 mor l'adjudicatari.
En febrer del 1917 es realitza un nou projecte d'acabament de l'obra i construcció del pavelló de màquines, per l'arquitecte municipal Melcior Viñals i Muñoz (Barcelona, 1878-1938 (sense variar el projecte inicial), adjudicat a Joaquim Codina i Baltà, que morí el 1918. En el desembre de 1918 es realitzà la recepció definitiva i liquidació de les obres.
En el 1928 es realitzà un informe sobre les males condicions del gran dipòsit d'aigua i la necessitat de reformar la coberta.
La descripció tècnica a patrimoni Gencat ens diu, edifici aïllat, singular pels volums, arcuacions parabòliques i espais interiors lluminosos. Eclecticisme de solucions arquitectòniques dins una estètica modernista que s'adapta bé a la funcionalitat desitjada que és la sortida fàcil dels vapors produïts en el procés de desinfecció.
El murs i la façana són de maó i formigó, amb parament exterior i interior de rajola, vidriada a la cornisa, porta principal i façana. Presenta columnes de ferro, bigues forjades, fusta de pi de Flandes, morter de cal grassa de Sallent i maons de forn de llenya. El ciment és de Sant Joan de les Abadesses i de Vallirana. La planta té forma gairebé semicircular. El terreny annex és separat de la carretera per un mur d'estilització curvilínia. Els sostres són en volta de tres fulls de rajola. Hi ha l'escut de la ciutat sobre la porta principal.
La planta és en forma de sector circular (ventall obert), amb una torre mirador cilíndrica en el vèrtex, dominant el conjunt. Consta d'una sola planta, amb els murs foradats per una successió d'obertures en arc rodó simètric respecte a un eix horitzontal, damunt de la qual s'aixeca un altre cos, amb una sèrie de lucernaris en forma de voltes apuntades que sobresurten de la coberta.
La façana posterior és simètrica respecte l'eix central que ve marcat per la torre. La façana principal s'emfatitza amb un gran portal d'arc carpanell i gablet en arc apuntat, recobert de ceràmica i amb la representació de l'antic escut de la ciutat, realitzat en mosaic policrom. La construcció és de maó arrebossat, excepte en obertures i imposta on apareix nu. L'element artístic radica en la utilització de peces ceràmiques vidriades de color caramel, recobrint cornises i arcs. La teulada és d'escames ceràmiques.
En els anys noranta el conjunt fou restaurat per a la seva reutilització com a laboratori municipal.
Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquesta restauració a l’email coneixercatalunya@gmail.com
A Terrassa, a Catalunya, al REINO DE ESPAÑA, a tornar – sembla que per quedar-se una llarga temporada – la misèria, ho hem d’agrair a l’estultícia la corrupció de les elits politiques que recollien testimoni de la dictadura franquista.
Dissortadament, no tenim avui instal•lacions com el Parc de Desinfecció, els rentadors públics, i altres equipaments destinats a reduir fins on era possible el sofriment de les classes menys afavorides.