Retratava al Josep Olivé Escarré, davant l’església arxiprestal de Sant Jaume de Tivissa, a la comarca de la Ribera d’Ebre, que s’aixecava gràcies a les bones gestions de l’Estanislau Figueras i Moragas (Barcelona,13 de novembre de 1819 - Madrid, 11 de novembre de 1882), aleshores president del govern de la Primera República Espanyola (1873).
![]()
D’aquest majestuós edifici – que surt quasi cada dia a TV3 - i que està situat davant la plaça Baranova, a l'extrem oest de l'antiga vila emmurallada, que es formà sobre una petita elevació del terreny, ens diu la descripció tècnica ; església d'una nau, coberta amb volta de creueria i capçada amb un mur pla que a mitja alçada, a partir de l'arrencada de dos arcs que uneixen els angles, es converteix en un absis poligonal. La construcció de l'edifici quedà interrompuda al primer tram el segle XIV i no es reprengué fins el segle XVI quan, tot i continuar amb una cobertura apuntada, s'afegiren capelles renaixentistes als laterals. En aquell mateix moment es construí el campanar vuitavat, de dos pisos, sobre base quadrada. El pas de la base quadrada a la secció vuitavada es resol mitjançant quatre petites llanternes. A nivell de la coberta del primer pis hi ha un pas al voltant del segon. A cada cara hi ha un finestral d'arc de mig punt. Té de 30 metres d'alçada i fou construït seguint la traça d'en Jaume Amigó. L'església s'acabà el 1634 amb la construcció del portal major a la façana que dona a l'església. Aquest portal barroc consta de dos pisos, l'inferior està format per quatre columnes jòniques amb el basament amb estries helicoïdals. Entre les columnes hi ha quatre fornícules als laterals. El pis superior té dues columnes salomòniques, entre les quals hi ha un nínxol, i a sobre un òcul que trenca el frontó. Hi ha també un portal lateral, classicitzant amb elements de regust barroc, amb llinda plana adovellada emmarcada per dos pilastres llises amb base, fust i capitell, a sobre les quals hi ha un frontó curvilini amb una fornícula a la part central. Al soterrani de la sagristia hi ha un finestral romànic de 1,10 metres d'alçada aproximada, de pedra picada. La llinda és d'una sola pedra. A pocs metres n'hi ha un altre idèntic. Al segle XVIII es construí la capella del Roser sufragada pels confrares de la confraria de Nostra Senyora del Roser. Les obres acabaren l'any 1775. La capella, de planta de creu grega de 14 x 17 m està coberta amb una cúpula, presenta cor i té adossades dues espaioses sagristies. La part interior és enguixada i pintada de color blanc, amb daurats a les cornises i altres detalls ornamentals. Originalment va ser daurada, segons la inscripció "A 2 de junio de 1784, Cruella dorador". És annexa a l'església parroquial i hi té accés per una de les capelles laterals renaixentistes. És un clar exponent d'un barroc classicista que s'acosta al neoclassicisme. Ampliació del segle XIX El rector de Tivissa, Pere Rius, en creure que l'església era petita, proposà ampliar-la. Darrera de l'absis es construí un nou presbiteri i un creuer coronat amb un cimbori vuitavat, i sobre les voltes del vell temple unes de noves més altes de canó. Les obres s'allargaren fins l'any 1894, any de la mort del rector. La part nova conserva, a l'interior, l'església anterior, que no és visible des de l'exterior. Sobre el mur del jardí de l'Abadia es poden veure restes d’escultures de pedra de l'antiga façana gòtica de l'església.
El topònim té una etimologia incerta, segurament però, pre-romana i probablement ibèrica. El radical sembla el mateix del topònim valencià Tibi; el sufix -issa és freqüent en topònims d'origen ibèric i sembla que significava ‘ciutat’. Per a detalls sobre el problema etimològic de Tivissa, vegeu l'obra «Fulls d'història de la vila de Tivissa», de Màrius F. Bru i Borràs. Vegeu també J. Coromines en Congr. Barc. 415.
Hi ha una teoria que conjuga el terme IBI , ‘gual’, amb el sufix –issa , i li atorga el sentit de la Ciutat del Gual, la proximitat del riu Ebre, atorga versemblança a aquesta hipòtesis.
D’aquest majestuós edifici – que surt quasi cada dia a TV3 - i que està situat davant la plaça Baranova, a l'extrem oest de l'antiga vila emmurallada, que es formà sobre una petita elevació del terreny, ens diu la descripció tècnica ; església d'una nau, coberta amb volta de creueria i capçada amb un mur pla que a mitja alçada, a partir de l'arrencada de dos arcs que uneixen els angles, es converteix en un absis poligonal. La construcció de l'edifici quedà interrompuda al primer tram el segle XIV i no es reprengué fins el segle XVI quan, tot i continuar amb una cobertura apuntada, s'afegiren capelles renaixentistes als laterals. En aquell mateix moment es construí el campanar vuitavat, de dos pisos, sobre base quadrada. El pas de la base quadrada a la secció vuitavada es resol mitjançant quatre petites llanternes. A nivell de la coberta del primer pis hi ha un pas al voltant del segon. A cada cara hi ha un finestral d'arc de mig punt. Té de 30 metres d'alçada i fou construït seguint la traça d'en Jaume Amigó. L'església s'acabà el 1634 amb la construcció del portal major a la façana que dona a l'església. Aquest portal barroc consta de dos pisos, l'inferior està format per quatre columnes jòniques amb el basament amb estries helicoïdals. Entre les columnes hi ha quatre fornícules als laterals. El pis superior té dues columnes salomòniques, entre les quals hi ha un nínxol, i a sobre un òcul que trenca el frontó. Hi ha també un portal lateral, classicitzant amb elements de regust barroc, amb llinda plana adovellada emmarcada per dos pilastres llises amb base, fust i capitell, a sobre les quals hi ha un frontó curvilini amb una fornícula a la part central. Al soterrani de la sagristia hi ha un finestral romànic de 1,10 metres d'alçada aproximada, de pedra picada. La llinda és d'una sola pedra. A pocs metres n'hi ha un altre idèntic. Al segle XVIII es construí la capella del Roser sufragada pels confrares de la confraria de Nostra Senyora del Roser. Les obres acabaren l'any 1775. La capella, de planta de creu grega de 14 x 17 m està coberta amb una cúpula, presenta cor i té adossades dues espaioses sagristies. La part interior és enguixada i pintada de color blanc, amb daurats a les cornises i altres detalls ornamentals. Originalment va ser daurada, segons la inscripció "A 2 de junio de 1784, Cruella dorador". És annexa a l'església parroquial i hi té accés per una de les capelles laterals renaixentistes. És un clar exponent d'un barroc classicista que s'acosta al neoclassicisme. Ampliació del segle XIX El rector de Tivissa, Pere Rius, en creure que l'església era petita, proposà ampliar-la. Darrera de l'absis es construí un nou presbiteri i un creuer coronat amb un cimbori vuitavat, i sobre les voltes del vell temple unes de noves més altes de canó. Les obres s'allargaren fins l'any 1894, any de la mort del rector. La part nova conserva, a l'interior, l'església anterior, que no és visible des de l'exterior. Sobre el mur del jardí de l'Abadia es poden veure restes d’escultures de pedra de l'antiga façana gòtica de l'església.
El topònim té una etimologia incerta, segurament però, pre-romana i probablement ibèrica. El radical sembla el mateix del topònim valencià Tibi; el sufix -issa és freqüent en topònims d'origen ibèric i sembla que significava ‘ciutat’. Per a detalls sobre el problema etimològic de Tivissa, vegeu l'obra «Fulls d'història de la vila de Tivissa», de Màrius F. Bru i Borràs. Vegeu també J. Coromines en Congr. Barc. 415.
Hi ha una teoria que conjuga el terme IBI , ‘gual’, amb el sufix –issa , i li atorga el sentit de la Ciutat del Gual, la proximitat del riu Ebre, atorga versemblança a aquesta hipòtesis.