Pujava amb el Josep Olivé Escarré fins al runam del Monestir / Balneari de Cardó, al terme de Benifallet, a la comarca de l’Ebre jussa.
Llegia que la construcció del Desert de Sant Hilarió va respondre a la determinació presa per l'Ordre del Carme, reformada l'any 1592, d'aixecar llocs apartats on els religiosos que ho volguessin, poguessin retirar-se durant un temps, o tota la vida, i dedicar-se a la vida eremítica. El lloc va ser escollit pels dos frares, als quals l'Ordre de la Província de Sant Josep (València, Catalunya i Aragó) va encomanar l'obra: Fray Jerónimo de la Asunción i Fray Pablo de Cristo.
Les gestions per a la construcció del monestir van començar l'any 1604 quan D. Josep Simó, canonge penitencier de Tortosa i propietari d'una part de la vall, i els monjos del monestir de Benifassà, propietaris de la baronia de Cardó i Sellent, van concedir el permís de construcció.
La primera capella va ser consagrada el 6 de maig de 1606.
Cap a l'any 1617 la comunitat ja estava establerta oficialment a l'edifici.
L'any 1835, degut a la llei de desamortització de Mendizábal, el monestir va ser abandonat.
El saqueig per part de la companyia "Franquet" de Reus i el posterior abandonament suposaren la destrucció progressiva de l'edifici.
l'any 1866, quan els tortosins Barberà, Cento i Abarcat reedificaren i restauraren el monestir, donant-li una nova funcionalitat: balneari, aprofitant les aigües curatives.
Va tenir altres propietaris, entre ells D. Salvador Cabestant Gasol, qui va comprar les terres a l'Estat i va fer construir noves i millors dependències
L’activitat com a balneari va continuar – amb diferents propietaris - fins l’any 1967 que va haver de tancar per falta de modernitat en les instal•lacions i la moda dels banys de mar.
![]()
L'any 1974 la finca fou comprada per Enric Nomen Borràs, propietari de l’Arròs Nomen, el qual va posar en marxa una planta embotelladora d'aigua.
L’any 1981 ho va comprar Nestle, S.A, i l’any 1987 va passar a mans de Abengoa, S.A, per acabar el 1989 a mans de la multinacional Leches Pascual- que assumia el compromís de restaurar el conjunt - i que ha sobreexplotat la vall amb l'extracció d'aigua.
De les nombroses fonts destinades al balneari que hi ha escampades per tota la vall, actualment no n'hi ha cap que ragi, totes estan seques, algunes fins i tot taponades per la pròpia empresa.
Es llastimós anar d'excursió a Cardó i tenir que agafar l’aigua de casa.
http://tivissaalaxarxa.blogspot.com.es/2008/04/card-de-monasteri-balneari-part-1.html
http://tivissaalaxarxa.blogspot.com.es/2008/04/card-de-monasteri-balneari-part-2.html
A Catalunya el perill més greu, l’hem tingut sempre en el ‘ foc amic’.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Llegia que la construcció del Desert de Sant Hilarió va respondre a la determinació presa per l'Ordre del Carme, reformada l'any 1592, d'aixecar llocs apartats on els religiosos que ho volguessin, poguessin retirar-se durant un temps, o tota la vida, i dedicar-se a la vida eremítica. El lloc va ser escollit pels dos frares, als quals l'Ordre de la Província de Sant Josep (València, Catalunya i Aragó) va encomanar l'obra: Fray Jerónimo de la Asunción i Fray Pablo de Cristo.
Les gestions per a la construcció del monestir van començar l'any 1604 quan D. Josep Simó, canonge penitencier de Tortosa i propietari d'una part de la vall, i els monjos del monestir de Benifassà, propietaris de la baronia de Cardó i Sellent, van concedir el permís de construcció.
La primera capella va ser consagrada el 6 de maig de 1606.
Cap a l'any 1617 la comunitat ja estava establerta oficialment a l'edifici.
L'any 1835, degut a la llei de desamortització de Mendizábal, el monestir va ser abandonat.
El saqueig per part de la companyia "Franquet" de Reus i el posterior abandonament suposaren la destrucció progressiva de l'edifici.
l'any 1866, quan els tortosins Barberà, Cento i Abarcat reedificaren i restauraren el monestir, donant-li una nova funcionalitat: balneari, aprofitant les aigües curatives.
Va tenir altres propietaris, entre ells D. Salvador Cabestant Gasol, qui va comprar les terres a l'Estat i va fer construir noves i millors dependències
L’activitat com a balneari va continuar – amb diferents propietaris - fins l’any 1967 que va haver de tancar per falta de modernitat en les instal•lacions i la moda dels banys de mar.
L'any 1974 la finca fou comprada per Enric Nomen Borràs, propietari de l’Arròs Nomen, el qual va posar en marxa una planta embotelladora d'aigua.
L’any 1981 ho va comprar Nestle, S.A, i l’any 1987 va passar a mans de Abengoa, S.A, per acabar el 1989 a mans de la multinacional Leches Pascual- que assumia el compromís de restaurar el conjunt - i que ha sobreexplotat la vall amb l'extracció d'aigua.
De les nombroses fonts destinades al balneari que hi ha escampades per tota la vall, actualment no n'hi ha cap que ragi, totes estan seques, algunes fins i tot taponades per la pròpia empresa.
Es llastimós anar d'excursió a Cardó i tenir que agafar l’aigua de casa.
http://tivissaalaxarxa.blogspot.com.es/2008/04/card-de-monasteri-balneari-part-1.html
http://tivissaalaxarxa.blogspot.com.es/2008/04/card-de-monasteri-balneari-part-2.html
A Catalunya el perill més greu, l’hem tingut sempre en el ‘ foc amic’.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com