La Maria Rosa i el Miquel , feien el recorregut de Saldes a Gósol, fins a trobar el rètol de l’Espà , on visitarien aquesta petita població, integrada avui dins del municipi de Saldes, i la seva església parroquial sota l’advocació de Sant Andreu.
L’Espà (antigament l’Aspà) està situat al vessant sud del Pedraforca, a l’esquerra de l’aigua de Valls.
L’església de Sant Andreu de l’Espà és situada dins el territori de l’antic comtat de Cerdanya i del Bisbat d’Urgell. Fou centre d’importants propietats de la família baronial de Pinós des del segle XI.
El lloc és esmentat l’any 961, quan els marmessors del difunt Ava donaren al monestir de Sant Llorenç prop Bagà diferents alous i quatre masos al lloc de l’Espà (Spatas), dominis confirmats l’any 983 quan es consagrava l’església de Sant Llorenç.
Surt anomenada l’any 1010 quan el bisbe Ermengol de la Seu, en compliment de la voluntat del seu predecessor el bisbe Sal•la i amb l’aprovació del papa Sixt IV instituïa i dotava la canònica de la Seu, entre altres béns, amb la parròquia de Saldes i les esglésies de Sant Martí i Sant Andreu.
Entre els anys 1068 i 1097 Galceran. Fill de Sicardis, féu jurament de fidelitat al comte de Cerdanya pels castells de Pinòs, Gósol, Saldes, Querforadat, Vallmanya i Espà.
L’any 1127 Guillabet, la seva muller i els seus fills venien unes terres al comtat de Cerdanya, a la vall de Gósol i a l’apèndix de Sant Andreu.
El 20 de febrer de l'any 1289 Galceran de Pinós i la seva muller Berenguera confirmaren els privilegis que els comtes de Cerdanya havien concedit als habitants de Feners i a la parròquia "beati Andrea dez Espaa". En aquest document els hi concedeix que ni ell ni els seus successors no els podran obligar a fer ni obres ni tragines als seus castells veïns.
L’any 1312 quedà confirmat el caràcter parroquial de l’església en la visita al deganat del Berguedà. El 1371 el capellà pagava 20 sous de dècima a la Seu d’Urgell. Al segle XVIII encara era parroquial i n’eren sufragànies les de Moripol, Bonner, i els homes de Feners i del castell de Fraumir.
L'església parroquial del veïnat de l'Espà està envoltada de construccions que desfiguren el conjunt. De l'estructura primitiva de l'església romànica se'n conserva ben poca cosa.
![]()
Originàriament era un edifici d'una sola nau que, realçada amb posterioritat, estava rematada per un absis de secció semicircular; substituït modernament per altres estructures annexes.
El campanar es de secció quadrada i sembla ésser posterior a la romànica, del segle XIX.
Un dels elements originares més ben conservats es la porta d'entrada que, situada a migjorn, la qual constitueix un exemplar auster, però bonic. És disposà amb dos arcs de mig punt en degradació, fet amb unes dovelles. L’arc exterior se situa en un nivell més baix que la superfície del mur. El conjunt es subratllat per una petita arquivolta de blocs estrets i llargs.
![]()
Els explicaven que l’interior és enguixat i s’obriren capelles a banda i banda però sense travessar a l’exterior. La volta és apuntada i sembla ser de pedra.
Per desgracia el conjunt i els seus voltants no realcen la possible bellesa de l’església i tampoc les seves modificacions. Tanta història viscuda per una peça oblidada en el temps.
Fotografia: Maria Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
L’Espà (antigament l’Aspà) està situat al vessant sud del Pedraforca, a l’esquerra de l’aigua de Valls.
L’església de Sant Andreu de l’Espà és situada dins el territori de l’antic comtat de Cerdanya i del Bisbat d’Urgell. Fou centre d’importants propietats de la família baronial de Pinós des del segle XI.
El lloc és esmentat l’any 961, quan els marmessors del difunt Ava donaren al monestir de Sant Llorenç prop Bagà diferents alous i quatre masos al lloc de l’Espà (Spatas), dominis confirmats l’any 983 quan es consagrava l’església de Sant Llorenç.
Surt anomenada l’any 1010 quan el bisbe Ermengol de la Seu, en compliment de la voluntat del seu predecessor el bisbe Sal•la i amb l’aprovació del papa Sixt IV instituïa i dotava la canònica de la Seu, entre altres béns, amb la parròquia de Saldes i les esglésies de Sant Martí i Sant Andreu.
Entre els anys 1068 i 1097 Galceran. Fill de Sicardis, féu jurament de fidelitat al comte de Cerdanya pels castells de Pinòs, Gósol, Saldes, Querforadat, Vallmanya i Espà.
L’any 1127 Guillabet, la seva muller i els seus fills venien unes terres al comtat de Cerdanya, a la vall de Gósol i a l’apèndix de Sant Andreu.
El 20 de febrer de l'any 1289 Galceran de Pinós i la seva muller Berenguera confirmaren els privilegis que els comtes de Cerdanya havien concedit als habitants de Feners i a la parròquia "beati Andrea dez Espaa". En aquest document els hi concedeix que ni ell ni els seus successors no els podran obligar a fer ni obres ni tragines als seus castells veïns.
L’any 1312 quedà confirmat el caràcter parroquial de l’església en la visita al deganat del Berguedà. El 1371 el capellà pagava 20 sous de dècima a la Seu d’Urgell. Al segle XVIII encara era parroquial i n’eren sufragànies les de Moripol, Bonner, i els homes de Feners i del castell de Fraumir.
L'església parroquial del veïnat de l'Espà està envoltada de construccions que desfiguren el conjunt. De l'estructura primitiva de l'església romànica se'n conserva ben poca cosa.
Originàriament era un edifici d'una sola nau que, realçada amb posterioritat, estava rematada per un absis de secció semicircular; substituït modernament per altres estructures annexes.
El campanar es de secció quadrada i sembla ésser posterior a la romànica, del segle XIX.
Un dels elements originares més ben conservats es la porta d'entrada que, situada a migjorn, la qual constitueix un exemplar auster, però bonic. És disposà amb dos arcs de mig punt en degradació, fet amb unes dovelles. L’arc exterior se situa en un nivell més baix que la superfície del mur. El conjunt es subratllat per una petita arquivolta de blocs estrets i llargs.
Els explicaven que l’interior és enguixat i s’obriren capelles a banda i banda però sense travessar a l’exterior. La volta és apuntada i sembla ser de pedra.
Per desgracia el conjunt i els seus voltants no realcen la possible bellesa de l’església i tampoc les seves modificacions. Tanta història viscuda per una peça oblidada en el temps.
Fotografia: Maria Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.