Retratava la Capella de Santa Caterina de Sentmenat, malgrat el vehicle que estava estacionat literalment a la seva entrada; per cert no feia honor a la marca, ja que això no és gaire ‘capdavanter’, com tampoc ho son els cables dels ‘mal dits’ serveis públics. Aquest territori – encara és ESPAÑA – i hem d’assumir el que això comporta en els terrenys de l’educació, i el respecte de les coses comuns.
![]()
![]()
Hi ha un deliciós treball de l’Esteve Canyameres Ramoneda, en el que documenta la història d’aquest edifici religiós :
La tradició parla d’una imatge ‘trobada’. I, en els inventari dels béns d'Emerenciana de Torrala i de Gassol, esposa del marquès Francesc de Sentmenat i de Perapertussa, consta una imatge de Santa Caterina d'Alexandria.
Al testament de la marquesa de l'any 1678 figura una disposició en que s’ordena : ‘reservar 1000 liures per fer una capella en lo lloch ahont finch trobada Santa Catahrina, martir i perquè amb la quantitat restant s'oficiés una missa semanena y un aniversari cada dissapte celebradors en la dita capelleta per salut i repós de la mia ànima’.
Passaran 90 anys fins que Joan Antoni de Sentmenat i de Boixadors, posant en ordre el patrimoni familiar , va descobrir el testament de la seva besàvia, i per acomplir la seva voluntat, a l'any 1768 el marquès demana llicència al Bisbat de Barcelona per construir la capella; les obres es van acabar dos anys després.
Al juliol de 1770 el vicari general beneeix la capella i dóna permís per poder oficiar misses.
Al 1855, Joaquim Gassol de Sentmenat i de Villalonga s'exilià a causa dels disturbis polítics de l'època i deixa d'ingressar els fons per a les misses que es deixen de fer.
L’any 1875, es recuperen , però en el memorial de la parròquia de 1892, consta, que quasi no se celebren misses i sembla ser que la capella només s'obria el 25 d'abril, Sant Marc, aprofitant la processó que passava pel davant.
Ja el segle XX tenim notícies que, als anys trenta, la capella s'obria durant la Setmana Santa, pel Corpus i per la festa dels llums del carrer.
Desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, la capella es torna a obrir per Setmana Santa i per Corpus i, des d’ almenys 1950, es celebra la missa dels diumenges.
A mitjans dels anys seixanta, el nacionalcatolicisme comença a perdre pistonada, això és tradueix en la poca assistència de feligresos als oficis religiosos, que acabarà amb el tancament de la capella , que es perllongarà fins a principis de 1981, quan un grup de dones enceten un moviment per a la seva restauració i fan una col•lecta i així, a l'abril del mateix any, s'inaugurà oficialment.
Des de llavors s'oficia una missa cada dissabte i, com observa Canyameres, i per una curiosa paradoxa de la historia, s'acompleix l'última voluntat d'Emerenciana de Toralla, sense que ho sabés ningú.
Està clar que Santa Caterina ha patit pitjors situacions que el setge d’un Pathfinder, i els filats dels ‘mal dits’ serveis públics.
Hi ha un deliciós treball de l’Esteve Canyameres Ramoneda, en el que documenta la història d’aquest edifici religiós :
La tradició parla d’una imatge ‘trobada’. I, en els inventari dels béns d'Emerenciana de Torrala i de Gassol, esposa del marquès Francesc de Sentmenat i de Perapertussa, consta una imatge de Santa Caterina d'Alexandria.
Al testament de la marquesa de l'any 1678 figura una disposició en que s’ordena : ‘reservar 1000 liures per fer una capella en lo lloch ahont finch trobada Santa Catahrina, martir i perquè amb la quantitat restant s'oficiés una missa semanena y un aniversari cada dissapte celebradors en la dita capelleta per salut i repós de la mia ànima’.
Passaran 90 anys fins que Joan Antoni de Sentmenat i de Boixadors, posant en ordre el patrimoni familiar , va descobrir el testament de la seva besàvia, i per acomplir la seva voluntat, a l'any 1768 el marquès demana llicència al Bisbat de Barcelona per construir la capella; les obres es van acabar dos anys després.
Al juliol de 1770 el vicari general beneeix la capella i dóna permís per poder oficiar misses.
Al 1855, Joaquim Gassol de Sentmenat i de Villalonga s'exilià a causa dels disturbis polítics de l'època i deixa d'ingressar els fons per a les misses que es deixen de fer.
L’any 1875, es recuperen , però en el memorial de la parròquia de 1892, consta, que quasi no se celebren misses i sembla ser que la capella només s'obria el 25 d'abril, Sant Marc, aprofitant la processó que passava pel davant.
Ja el segle XX tenim notícies que, als anys trenta, la capella s'obria durant la Setmana Santa, pel Corpus i per la festa dels llums del carrer.
Desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, la capella es torna a obrir per Setmana Santa i per Corpus i, des d’ almenys 1950, es celebra la missa dels diumenges.
A mitjans dels anys seixanta, el nacionalcatolicisme comença a perdre pistonada, això és tradueix en la poca assistència de feligresos als oficis religiosos, que acabarà amb el tancament de la capella , que es perllongarà fins a principis de 1981, quan un grup de dones enceten un moviment per a la seva restauració i fan una col•lecta i així, a l'abril del mateix any, s'inaugurà oficialment.
Des de llavors s'oficia una missa cada dissabte i, com observa Canyameres, i per una curiosa paradoxa de la historia, s'acompleix l'última voluntat d'Emerenciana de Toralla, sense que ho sabés ningú.
Està clar que Santa Caterina ha patit pitjors situacions que el setge d’un Pathfinder, i els filats dels ‘mal dits’ serveis públics.