Retratava al Xavier Casadó Colom i a la Rosa Ventura Cutrina, quan sortien de l’edifici de l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès, on havien anat a demanar un plànol de la població.
![]()
És un edifici de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall Mallol, que s'acabava l'any 1913 – atents a celebrar el seu Centenari - les obres varen ser finançades per Sebastià Torres i Planas, propietari de Can Camp, finca que acabaria adquirint l’ajuntament l'any 2006, per tal de dedicar-la a equipaments; les dificultats de tota mena, així com l’altíssim cost de la seva recuperació – la casa era una veritable ruïna - varen aconsellar enderrocar l'edifici el 2008, restant dempeus només la capella de la Mare de Déu del Roser de Can Camp.
L’Ajuntament és un edifici aïllat i elevat respecte al nivell de la plaça, que està format per un cos central destinat a les dependències de l’ajuntament originàriament, i els dos cossos laterals annexos que acollien les escoles públiques, una per a noies i un altra per a nois, conformava un conjunt molt propi i característic de principis del segle XX, que era un model seguit també en altres poblacions.
La descripció tècnica ens diu : La composició és simètrica respecte a l'eix que forma el cos central. De la façana central en destaca l’arc de la porta d’entrada amb dues columnes amb capitells, el balcó central i el coronament que inscriu un rellotge de sol, motiu central dels esgrafiats geomètrics florals de la façana. A ambdues bandes del cos central es situen els cossos laterals, amb obertures d’arcs de mig punt rebaixats i tripartits per pilars de totxo. Un sòcol de pedra coronat amb un filet de totxo unifica els tres cossos.
Aquesta particular tipologia es repeteix a l’edifici de l’Ajuntament de les Franqueses del Vallès , i encara que de forma diferent, també al del Figaró-Montmany.
S’aplicava aquí la teoria de ‘que fent i desfent, aprèn l’aprenent’, i es pretenia alhora que impartir-los cultura, que des de ben menuts, els estudiants valoressin la importància de tenir un govern, just i honrat. Això no va tenir continuïtat; li desagradava profundament al Dictador Primo de Rivera, no ho van assumir mai els Partits Politics – de cap signe -, i per descomptat no ho va permetre més Francisco Franco, ni cap dels seus ‘continuadors’ en aquest període que pietosament hem batejat com ‘Democraciola’.
És un edifici de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall Mallol, que s'acabava l'any 1913 – atents a celebrar el seu Centenari - les obres varen ser finançades per Sebastià Torres i Planas, propietari de Can Camp, finca que acabaria adquirint l’ajuntament l'any 2006, per tal de dedicar-la a equipaments; les dificultats de tota mena, així com l’altíssim cost de la seva recuperació – la casa era una veritable ruïna - varen aconsellar enderrocar l'edifici el 2008, restant dempeus només la capella de la Mare de Déu del Roser de Can Camp.
L’Ajuntament és un edifici aïllat i elevat respecte al nivell de la plaça, que està format per un cos central destinat a les dependències de l’ajuntament originàriament, i els dos cossos laterals annexos que acollien les escoles públiques, una per a noies i un altra per a nois, conformava un conjunt molt propi i característic de principis del segle XX, que era un model seguit també en altres poblacions.
La descripció tècnica ens diu : La composició és simètrica respecte a l'eix que forma el cos central. De la façana central en destaca l’arc de la porta d’entrada amb dues columnes amb capitells, el balcó central i el coronament que inscriu un rellotge de sol, motiu central dels esgrafiats geomètrics florals de la façana. A ambdues bandes del cos central es situen els cossos laterals, amb obertures d’arcs de mig punt rebaixats i tripartits per pilars de totxo. Un sòcol de pedra coronat amb un filet de totxo unifica els tres cossos.
Aquesta particular tipologia es repeteix a l’edifici de l’Ajuntament de les Franqueses del Vallès , i encara que de forma diferent, també al del Figaró-Montmany.
S’aplicava aquí la teoria de ‘que fent i desfent, aprèn l’aprenent’, i es pretenia alhora que impartir-los cultura, que des de ben menuts, els estudiants valoressin la importància de tenir un govern, just i honrat. Això no va tenir continuïtat; li desagradava profundament al Dictador Primo de Rivera, no ho van assumir mai els Partits Politics – de cap signe -, i per descomptat no ho va permetre més Francisco Franco, ni cap dels seus ‘continuadors’ en aquest període que pietosament hem batejat com ‘Democraciola’.