Aquest que retratava la Tuula Soini es troba a la serra de Camporan, una mica més amunt de Cérvoles.
![]()
La denominació ‘del moro’ ve d’una desafortunada expressió del poble senzill, que reculava fins al temps de la conquesta àrab del nostre país, qualsevol troballa i/o monument.
![]()
Potser de forma inconscient verbalitzen així la convicció que des d’aleshores no s’ha fet res d’interès i/o importància , com expressió d’un infinit menyspreu a les elits polítiques estultes i corruptes , que sense interrupció es succeeixen en els GOBIERNOS DEL REINO DE ESPAÑA.
La descripció del meu estimadíssim diccionari català valència balear – en clar perill per l’odi que desperta en determinats àmbits politics - ens diu ; monument megalític compost d'una pedra plana posada damunt una o algunes pedres verticals; casellà dolmen. Demà els clapers i dòlmens que nostres mans alçaren, Atlàntida ii. Lo dolmen sagrat vetllava la sacerdotissa, Ruiz Poes. 18.
Etimològicament del baix bretó dol-min, ‘taula de pedra’; mot que formà l'arqueòleg Legrand d'Anny, a la darreria del segle XVIII, per a designar aqueixos monuments (BABL, ii, 90).
Ho va publicar per primera vegada, l'any 1862 , Joaquim Manuel de Moner i de Siscar (Aragó, 1822 —Aragó, 1907), altres esments es deuen a Josep de Calassanç Serra i Ràfols ( Maó, Menorca, 1902 —Barcelona, 1971), Joan Serra i Vilaró (Cardona, 24 de març de 1879-Tarragona, 27 d'octubre de 1969) l’inclourà en la seva obra ‘La civilització megalítica a Catalunya’ editada l’any 1927.
Els dolmens acostumen a trobar-se en llocs elevats, i això s’explica bàsicament per una raó que fins a darreries del segle XIX era obvia, els camins per qüestions de seguretat discorrien pels llocs elevats.
Els caçadors es desplaçaven seguint a les preses, el risc personal era molt elevat en la seva habitual tasca; atacs de besties i/o d’altres caçadors , cops, caigudes,... i de produir-se un desenllaç fatal, la possibilitat de traslladar el cos fins al campament no es contemplava en cap cas; l’enterrament sota un sostre de pedra, alhora que el darrer record pel company traspassat, atorgava una certa dignitat al traspàs.
Alguns defensen la construcció d’aquest monuments de l’època dels caçadors, amb el sistema que se suposa a les piràmides d’Egipte, fer un munt de terra, arrossegar les pedres, i buidar desprès la terra, deixant l’estructura tal i com ara la veiem; jo personalment em manifesto contrari a aquesta hipòtesi, ja que els caçadors no tenien eines per cavar la terra, ni per tallar arbres [per fer rodolar les pedres] , el que tenien sens dubte [ i ara no tenim ,dissortadament ] , a part d’un major vigor físic, es la consciència de treballar en equip; fins i tot els homes d’avui, en un nombre suficient, podrien aixecar pedres d’aquest pes i mides , i fer per arreu dolmens.
Com sempre, vosaltres amics lectors teniu la darrera decisió.
La denominació ‘del moro’ ve d’una desafortunada expressió del poble senzill, que reculava fins al temps de la conquesta àrab del nostre país, qualsevol troballa i/o monument.
Potser de forma inconscient verbalitzen així la convicció que des d’aleshores no s’ha fet res d’interès i/o importància , com expressió d’un infinit menyspreu a les elits polítiques estultes i corruptes , que sense interrupció es succeeixen en els GOBIERNOS DEL REINO DE ESPAÑA.
La descripció del meu estimadíssim diccionari català valència balear – en clar perill per l’odi que desperta en determinats àmbits politics - ens diu ; monument megalític compost d'una pedra plana posada damunt una o algunes pedres verticals; casellà dolmen. Demà els clapers i dòlmens que nostres mans alçaren, Atlàntida ii. Lo dolmen sagrat vetllava la sacerdotissa, Ruiz Poes. 18.
Etimològicament del baix bretó dol-min, ‘taula de pedra’; mot que formà l'arqueòleg Legrand d'Anny, a la darreria del segle XVIII, per a designar aqueixos monuments (BABL, ii, 90).
Ho va publicar per primera vegada, l'any 1862 , Joaquim Manuel de Moner i de Siscar (Aragó, 1822 —Aragó, 1907), altres esments es deuen a Josep de Calassanç Serra i Ràfols ( Maó, Menorca, 1902 —Barcelona, 1971), Joan Serra i Vilaró (Cardona, 24 de març de 1879-Tarragona, 27 d'octubre de 1969) l’inclourà en la seva obra ‘La civilització megalítica a Catalunya’ editada l’any 1927.
Els dolmens acostumen a trobar-se en llocs elevats, i això s’explica bàsicament per una raó que fins a darreries del segle XIX era obvia, els camins per qüestions de seguretat discorrien pels llocs elevats.
Els caçadors es desplaçaven seguint a les preses, el risc personal era molt elevat en la seva habitual tasca; atacs de besties i/o d’altres caçadors , cops, caigudes,... i de produir-se un desenllaç fatal, la possibilitat de traslladar el cos fins al campament no es contemplava en cap cas; l’enterrament sota un sostre de pedra, alhora que el darrer record pel company traspassat, atorgava una certa dignitat al traspàs.
Alguns defensen la construcció d’aquest monuments de l’època dels caçadors, amb el sistema que se suposa a les piràmides d’Egipte, fer un munt de terra, arrossegar les pedres, i buidar desprès la terra, deixant l’estructura tal i com ara la veiem; jo personalment em manifesto contrari a aquesta hipòtesi, ja que els caçadors no tenien eines per cavar la terra, ni per tallar arbres [per fer rodolar les pedres] , el que tenien sens dubte [ i ara no tenim ,dissortadament ] , a part d’un major vigor físic, es la consciència de treballar en equip; fins i tot els homes d’avui, en un nombre suficient, podrien aixecar pedres d’aquest pes i mides , i fer per arreu dolmens.
Com sempre, vosaltres amics lectors teniu la darrera decisió.