Llegia que l’església advocada a l’Arcàngel Sant Miquel al Castell de la
Roquetaestà completament en estat ruïnós i només es conserva la paret sud,
adossada a la paret sud del castell.
A la paret s'hi obren dues arcades cegues de mig punt amb les pedres
col·locades a mode de plec de llibre i sobre les arcades s'hi conserva
l'arrencament de la coberta en volta.
El parament és de pedra irregular
lligada amb morter de calç i dipositats en filades regulars amb una petita
fornícula quadrangular a l'interior de cada arc.
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-miquel-de-la-roqueta-sant-marti-de-tous
L’església de l’Arcàngel Sant Miquel de la Roqueta, exercia funcions
parroquials que es troben esmentades en
una data compresa entre els anys 1025 i 1050, en una llista de parròquies del
bisbat de Vic, on figura la parròquia de Rocheta.
Posteriorment, l’any 1079, el testament d’una dona anomenada Ermessenda,
deixà a la Marededéu, - mal dita Santa
Maria - de la Roqueta quatre mancusos, mentre que per a l’obra de Santa Maria i
Sant Miquel en deixà quatre més. Aquestes dues advocacions corresponen a la
parroquial i a la capella del castell, juntament amb el fet que la testadora
sigui dels voltants, si no de la mateixa parròquia, fa que es pugui deduir que la
deixa es feia a Santa Maria i a Sant Miquel de la Roqueta.
Sóc, ho confesso, un marià irredempt, i reivindico contra el mal costum introduït per les forces d’ocupació, que en la llengua catalana, la forma correcta per designar a la Verge
Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, i no SANTA
MARIA, amb tot els respecte a les –
poques– Santes reconegudes per l’església Catòlica; el seu rol –per dir-ho de forma políticament
correcta - és “ prescindible” , no certament però, el de la Marededéu, sense
ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió
que tingui a Jesucrist com a fonament.
El 1714 els catalans perdien la llibertat,
la Marededéu era “ degradada” a la categoria de SANTA, i alhora assumia
el patronatge de multitud d’instituts armats, la mare de la víctima esdevenia
“mutatis mutandis” la “ celestial
protectora” dels botxins del seu fill. Ah!, es prohibia l’ús de la llengua
catalana, en l’àmbit religiós, en l’administració pública, en l’educació, en
els documents públics, i per descomptat en el sistema judicial. Afirmar però que el bon Déu només ENTÉN la
llengua castellana, és sacríleg, ho digui, qui ho digui.
Hi ha coses que cansen, entre altres aquesta denominació misògina de
la Marededéu, o la cantarella vomitiva
de la “ Guerra Civil”, està molt ben
documentat que el GLORIOSO ALZAMIENTO,
el finançava Juan March Ordinas (Santa Margarita, Baleares, 4 de octubre de
1880 - Madrid, 10 de març de 1962), i el va BENEIR Isidro Gomá y Tomás (La
Riba, 19 de agost de 1869-Toledo, 22 de agost de 1940), que moriria en “ estranyes“ circumstàncies.
Que l’Arcàngel Sant Miquel, i la Marededéu de Roqueta elevin a l’Altíssim
la nostra pregària, Senyor, allibera el teu poble !!!