Anàvem únicament el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés; havíem sortit a trenc d’alba de Sabadell, i recollíem imatges de la magnifica casa de Llinars o Segarra , on ens informarien que el camí fins a Sant Elies, està ben identificat i perfectament arranjat.
D’ençà de la nostra sortida a Santa Susanna, havíem fet una mica de recerca sobre l’indret :
L'ermita de Sant Elies, Profeta , situada en un alt planell, darrere el turó de Sant Elies (999 metres d'altitud), forma un conjunt amb l'antiga casa de l'ermità, ara refugi de muntanyencs. És documentada des del 1570. La capella té una nau molt baixa, dividida en dos trams per un arc ogival. En una clau de volta hi ha la representació del sant patró i en l'altra la data del 1633 i el nom de Fra Pere, que devia ser el d'un dels antics ermitans que en tenien cura. Consta que s'hi anava en processó en temps de secada. Actualment s'hi celebra un aplec el 25 d'abril.
Depengué de Santa Susanna fins el 1922, que s'uní a Vilamajor, d'on ja havia depès almenys el 1655.
A la pàgina web de Sant Pere de Vilamajor trobem :
Al segle XV hi va haver una gran sequera seguida d'epidèmies que van afectar a tota la població de Vilamajor i rodalies. Els prohoms de Vilamajor van anar, preocupats, a demanar consell a l'Abat de Santa Fe. El pare abad els va dir que era una maledicció i que només la protecció de Sant Elies els podria salvar. Aleshores els prohoms de Vilamajor varen prometre que si Sant Elies els ajudava construirien una capella damunt del turó situat entre el Cortès i el Terrer i hi pujarien en aplec cada any en processó. I així ho van fer. Amb el temps la capella es transformà en ermita i hi visqué un ermità fins el 1914. L'aplec va tenir pujades i baixes de participació al llarg dels segles, coincidint les seves puixances amb les èpoques de sequera. La pujada a Sant Elies per a demanar pluja ha esdevingut la festa local més esperada i estimada pels vilamajorecs i vilamajorenques.
Altres fonts en permeten ampliar informació :
La primera capella era de mides reduïdes amb una sola nau coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. Al fons, un absis que guardava la primera imatge del Sant.
A començament del segle XVII, es va ampliar l'ermita amb una crugia a banda i banda, mantenint la simetria de l'edifici. Posteriorment, l'ermita va perdre la simetria amb la l'aixecament a la crugia de ponent d'una planta. La planta baixa es va dotar amb una llar de foc i amb un forn, mentre que la planta de dalt s'emprava com a dormitori. L'entorn es va omplir amb annexos que s'empraven com a magatzems i corts per al bestiar.
El 1914 va marxar el darrer ermità quan l'edifici es trobava en un estat molt lamentable. El 1936 l'edifici de l'ermità estava totalment enrunat i només en quedava la nau de la capella. El 1945 es reconstruir amb la imatge actual de l'edifici. El 2008 es va fer la darrera restauració després que la volta de maó de la nau s'ensorrés pocs dies abans de l'aplec.
El de l'ermita és un magnífic portal adovellat de mig punt amb imatge de Sant Elies molt singular a la clau de volta.
La campana fou donada pel poble de Tagamanent en un campanar d'espadanya que ja no existeix. La campana es puja només el dia de l'aplec, el 25 d'abril.
Finalment trobem una entrada d’en Ferran Sarrià en la que fa una síntesi històrica perfecta :
A principis del segle XV els habitants de la comarca de la Tordera sofriren una horrorosa invasió de pesta i molta sequedat. Oprimits per l’epidèmia i la misèria varen anar al Pare Abat, que en aquella època hi havia a Santa Fé, per veure quin consell els hi donaria. Els va respondre que estaven patint un càstig de Deu i que l’únic solució era demanar perdó i fent la promesa que si plovia i deixava la comarca la pesta, anirien a dalt del turó on es troba can Surell, entre les propietats del Cortès i el Tarré, i fundarien una ermita i li posarien el nom de Sant Elies com a patró de la pluja.
Tot seguit varen parar les malaies i va ploure suficient el que provocà que els homes haguessin de complir les seves promeses.
La primera capella era molt petita, d’uns 15 pams de fondària i una deu d’amplada. La imatge midava uns tres pams i estava col•locada a la paret. Una llàntia il•luminava la capella perquè els devots tenien la costum d’ofrenar ampolletes d’oli per fer llum al sant.
Aquesta devoció va durar uns 160-170 anys on va declinar fins quedà extingida restant l’ermita enrunada. La imatge del sant, però, va quedar a la paret, en la capelleta on estava posada. Uns 40 anys va quedar en aquest estat llastimós.
Al començament del segle XVII va esdevenir una altre sequedat i la gent va atribuir-la a què no s’havia fet cas a la prometença dels seus avantpassats. Es va decidir reconstruir l’ermita. Va tornar a ploure.
L’ermita que aleshores es va aixecar es la que encara existeix tal com està.
Posteriorment es va posar a la capella el retaule o altar que contenia la imatge del sant, les dels dos profetes Eliseo i Enoc i, a dalt de tot, la Verge del Carme.
La campana fou donada pel poble de Tagamanent, que a la vegada era el principal seguidor de l’ermita. Fou posada en un campanar d’espadanya.
La capella depenia de la Parròquia de La Costa i més tard, al fundar-se la Parròquia de Santa Susanna va dependre d’aquesta.
A mitjans del mateix segle XVII, es posà ermità a Sant Elies. Sembla ser que el primer fou un tal Cirera i que està enterrat a la mateixa ermita, L’ermità periòdicament passava per les cases de la comarca a recollir almoines i d’això vivia.
Amb els anys, els fervor per Sant Elies va anar minvant de tal forma que va acabar la processó. Vers l’any 1914 i 1915 l’ermità desemparà la capella que provocà un abandonament que portà a la ruïna total del santuari.
Fou el Mossèn Llorenç Valls, vicari de Mollet, juntament amb el campaner Joan Carol, els que va duu a terme la segona reconstrucció de Sant Elies.
D’aquesta època data la cisterna que encara és visible.
A partir d’aquesta segona renovació es va establir la costum de pujar cada 25 d’abril a fer la diada de Sant Elies.
Però no hi ha dues sense tres. L’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, portà a la destrucció de l’ermita cap a l’any 1936 en el mes de juliol. Tot el parament va desaparèixer salvant-se només la campana que fou guardada per un pastor.
Aquest estat de desolació durà fins el 1945 en que la nostra zona fou assolada per una enorme sequedat. La iniciativa partir dels habitants de sant Esteve que van recollir els diners suficients per fer una nova imatge i restaurar la capella. La imatge fou beneïda el 24/8/45.
El dissabte 18 de juliol, mentre uns fan campanya per explicar-nos – una vegada més – que ara si que anirem bé, i altres recorden amb nostàlgia el be que anaven; aprofitàvem el mati seré i no excessivament calorós per assolir aquest cim de Sant Elies; des d’aquella alçada la visió apocalíptica del Vallès [ Oriental i Occidental ] és alhora perfecta i aterridora, l’objectiu d’aconseguir la plena destrucció d’aquestes comarques està a punt d’aconseguir-se.
Continuaran però, cantant-se perpètuament les excel•lències del Vallès en el versos d’en Joan Oliver :
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Esmorzàvem dàtils assentats al banc que hi a la portalada, i des del pujol de Sant Elies, situats a 1.000 metres t’alçaria, retratàvem sota la boirina un Vallès ple d’edificis, i en el sentit contrari el Montseny i el Puig de l’home curulls de vegetació.
https://www.higiniherrero.cat/2016/12/29/la-desconeguda-historia-de-la-famosa-ermita-de-sant-elies-de-vilamajor/
En la pujada ens havíem creuat amb el guaita del servei d’incendis, i amb un jove ciclista a l’alçada de Can Screll, que ens explicava que aquest és el seu paisatge preferit de Catalunya.
En la pujada ens havíem creuat amb el guaita del servei d’incendis, i amb un jove ciclista a l’alçada de Can Screll, que ens explicava que aquest és el seu paisatge preferit de Catalunya.
Per nosaltres, per la gent del coneixercatalunya,blogspot.com, castellardiari@gmail.com el paisatge preferit és Catalunya tota.
Abans del retorn tindríem temps encara de recollir imatges de Sant Pere de Vilamajor, i la seva torre Roja.
Abans del retorn tindríem temps encara de recollir imatges de Sant Pere de Vilamajor, i la seva torre Roja.
Que Sant Elies, elevi a l'Altíssim la nostra pregària, Senyor ; allibera el teu poble!!!