Demanava informació a Cal Vendrell, a Piera , d’aquesta singular església de la que me’n havia parlat l’Antonio Garcia Valls. Rebia tota mena d’informació en aquella casa, a la que faré arribar còpia d’aquest relat amb la meva gratitud.
Dinàvem amb el Sergi, l’Anna, el Toni, la Raquel, i la meva esposa, malgrat la calor intensa del diumenge 29 de juny de 2.008, convencia als meus amics per arribar-nos fins a la Santa Creu de Creixà, que val a dir-ho no és tasca senzilla. La senyalització del tot deficient, el fet que majoritàriament el veïnat sigui de segona residència i sense cap vinculació al poble i/o al país, i el pèssim estat dels accessos, ens ho varen posar un xic complicat.
Superàvem un camí de terra, i dins d’una fondalada, veiem el petit cementiri i la fàbrica encara avui l impressionant d’aquesta ermita. Cal descartar-ne la pertinença a l’eremitori de Montserrat, per la situació enclotada en que es troba.
De l’església, i dels topònims, Creixà, Palau o Palou, hi ha força informació, vegeu tot seguit :
En el segle VII ja s’esmenta el lloc de Crexano, sense notícies de l’església. El mot creixa, sense accent, s’empra en relació a les crescudes del mar , i també a les dels rius; prop d’aquesta església s’observa l’esvoranc terrible d’una riera. No sembla desassenyat pensar que en ocasió d’alguna excepcional crescuda, el nivell de les aigües arribes fins al lloc on trobem avui, l’església i el cementiri. A les vinyes que segueixen vers les muntanyes que porten a Can Canals s’hi han trobat restes de ceràmica romana, el que fa pensar que hi hagués algun assentament d’aquesta civilització a la zona.
L’ any 1018 ja consta la capella amb el nom de Santa Creu de Palau; tenim quan aquest topònim un dubte. Enlloc de Palau, podria haver estat palou [ del llatí palla ], com en el cas de l’església homònima que trobem als peus del Farell, a les Valls del Montcau ?. La tesis en una agricultura de subsistència, en la que el conreu del blat i l’ordi, serien sens dubte els habituals en aquestes planes, esdevé molts versemblant.
L’any 1120, possiblement pel prestigi que s’associa al món llatí ,apareix ja escrit el nom de Santa Creu de Creixà. El monument és restaurat a finals del segle XVII i ampliat amb els altars laterals, la sagristia, l’allargament de la nau, la portalada de ponent, el campanar i més tard amb el cor. A la part de tramuntana, (zona de les actuals oliveres) la data de 1691 hi figura escrita a la part exterior d’un dels altars. Aquesta restauració/ampliació coincideix amb la construcció de l’altar del Sant Crist a Santa Maria de Piera, l’any 1630, i amb la primera treta de la imatge per demanar aigua, documentada en el Llibre d’Or del Sant Crist del 1691.
Dinàvem amb el Sergi, l’Anna, el Toni, la Raquel, i la meva esposa, malgrat la calor intensa del diumenge 29 de juny de 2.008, convencia als meus amics per arribar-nos fins a la Santa Creu de Creixà, que val a dir-ho no és tasca senzilla. La senyalització del tot deficient, el fet que majoritàriament el veïnat sigui de segona residència i sense cap vinculació al poble i/o al país, i el pèssim estat dels accessos, ens ho varen posar un xic complicat.
Superàvem un camí de terra, i dins d’una fondalada, veiem el petit cementiri i la fàbrica encara avui l impressionant d’aquesta ermita. Cal descartar-ne la pertinença a l’eremitori de Montserrat, per la situació enclotada en que es troba.
De l’església, i dels topònims, Creixà, Palau o Palou, hi ha força informació, vegeu tot seguit :
En el segle VII ja s’esmenta el lloc de Crexano, sense notícies de l’església. El mot creixa, sense accent, s’empra en relació a les crescudes del mar , i també a les dels rius; prop d’aquesta església s’observa l’esvoranc terrible d’una riera. No sembla desassenyat pensar que en ocasió d’alguna excepcional crescuda, el nivell de les aigües arribes fins al lloc on trobem avui, l’església i el cementiri. A les vinyes que segueixen vers les muntanyes que porten a Can Canals s’hi han trobat restes de ceràmica romana, el que fa pensar que hi hagués algun assentament d’aquesta civilització a la zona.
L’ any 1018 ja consta la capella amb el nom de Santa Creu de Palau; tenim quan aquest topònim un dubte. Enlloc de Palau, podria haver estat palou [ del llatí palla ], com en el cas de l’església homònima que trobem als peus del Farell, a les Valls del Montcau ?. La tesis en una agricultura de subsistència, en la que el conreu del blat i l’ordi, serien sens dubte els habituals en aquestes planes, esdevé molts versemblant.
L’any 1120, possiblement pel prestigi que s’associa al món llatí ,apareix ja escrit el nom de Santa Creu de Creixà. El monument és restaurat a finals del segle XVII i ampliat amb els altars laterals, la sagristia, l’allargament de la nau, la portalada de ponent, el campanar i més tard amb el cor. A la part de tramuntana, (zona de les actuals oliveres) la data de 1691 hi figura escrita a la part exterior d’un dels altars. Aquesta restauració/ampliació coincideix amb la construcció de l’altar del Sant Crist a Santa Maria de Piera, l’any 1630, i amb la primera treta de la imatge per demanar aigua, documentada en el Llibre d’Or del Sant Crist del 1691.
Les dades esmentades ens fan suposar que la llegenda del Sant Crist de la pluja, de Piera, l’hauríem de situar a principis del segle XVII.
Hi ha en relació a la contrada més que al temple, una curiosa llegenda ; la de Maria Lleopart , que ens parla d’ un peregrí que es va aparèixer a una veïna de la Parròquia de la Santa Creu de Creixà, diuen les cròniques que vivia prop del temple en un turó anomenat de la LLeoparda per demanar-li pa i aquesta li digué que de bon grat n’hi donaria, però la pastera era buida.
El peregrí li va dir que a Piera hi havia un Sant Crist a la capella de Sant Francesc del Mercadal (avui desapareguda) que si el treien en processó la pluja regaria els camps de tot Piera i que anés a la pastera que la trobaria a vessar de pa.
Efectivament hi havia pa, però el peregrí, que ben bé podia ésser un àngel, quan ella va tornar ja no hi era. Avisades les autoritats van treure el Sant Crist en processó i la pluja va regar els camps immediatament.
Aquesta mena de relats, es molt freqüent en aquell periode. En tot cas, confirmaria la tesis d'una agricultura de subsistència, blat, ordi .......
És una època també de creixement econòmic de Catalunya centrat sobretot en l’autorització oficial de comerciar amb Amèrica de la primera meitat del segle XVIII, enviant primordialment aiguardent fabricat amb el raïm de les vinyes plantades de manera intensiva per arreu, i molt particularment en aquesta zona
Recollia imatges únicament de l’exterior del temple i del petit cementiri. A la desolació del nostre patrimoni històric i cultural, li faltaven només els brètols que practiquen el robatori sacríleg del bronze i el coure de les sepultures.
Un consell, busqueu temps per visitar aquesta joia.
L’Assumpta
Figueras Viñas en publicava imatges del
interior.