El dia 13.3.2023, rebia la 4a Sessió de Quimioteràpia a l’Hospital General de Catalunya , val a dir que ha estat - i és encara– un procés “ dur”.
Avui estic a 10 dies d’acabar el tractament.
https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2022/12/lany-del-cancer.html
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2023/02/els-efectes-de-la-quimioterapia.html
https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2023/03/objectiu-sobreviure-la-quimioterapia.html
M‘ajudat molt en aquest tràngol, continuar – fins on m’ha estat humanament possible – amb les publicacions del conèixercatalunya, i vull agrair des d’aquí la bonhomia de tots/es els que m’han permès fer us de les seves imatges. Espero poder recuperar les meves sortides per Catalunya ben aviat.
Llegia a la Catalunya Romànica que l'església advocada a la Marededéu d'All, al terme d'Isòvol, que retratava el Vicent Miralles Tortes, fou construïda al segle XII, d’una nau, flanquejada al sud-est per una torre campanar de dos cossos i capçada a llevant per un absis semicircular. La planta de la nau és trapezoïdal i s’eixampla cap a l’absis. La portalada s’obre al mur de migdia, amb una finestra de doble esqueixada a cada banda. Al costat de tramuntana té unes capelles adossades i fins fa poc també hi tenia una sagristia, sobreposada parcialment a l’absis.
Assentada en terreny argilós, l’església està profusament esquerdada, amb deformacions, reconstruccions i nombroses reparacions. La coberta és de bigues amb cel ras a sota, però originàriament devia ésser resolta amb volta de canó, probablement enfonsada. Com ja s’ha dit, el 1301 es designaren tres procuradors entre els veïns del poble per tal que s’encarreguessin de fer construir parets, arcs i la coberta. Possiblement aleshores es van aparellar els arcs de diafragma que divideixen la nau en tres trams desiguals.
La fàbrica és de pedra calcària grisa, que a les parets més assolellades és recoberta d’una densa pàtina daurada. L’aparell és molt variat, tant pel treball com per les dimensions i les formes dels carreus, que en general són de mida mitjana i no gaire polits. Els de l’absis són allargats i ben treballats; a la façana meridional n’hi ha alguns de molt grans a la part baixa i d’altres a sobre de mides més reduïdes, que arriben fins a les finestres; després són més petits fins a l’arrencada dels arcs i més grans i allargats des d’aquí fins a dalt de tot de la paret. Els carreus de la part baixa de la torre són rústecs i heterogenis, mentre que l’aparell del frontispici és format principalment per carreuons, més petits i allargats a la part alta.
L’absis està dividit en tres parts: un sòcol baix, el tambor llis amb una finestra adovellada, lleugerament descentrada vers el N, i un fris sostingut per petites mènsules, una vintena de les quals encara són visibles, tres amb caps, dues amb un bocell, una amb dues boles tangents i les altres acabades en cavet. Nombroses esquerdes el solquen de dalt a baix, amb senyals evidents de desperfectes, i hom pot observar un fort bombament al costat S, on l’apuntala un robust contrafort.
La paret nord de la nau, molt desplomada, s’estintola en un cos adossat més modern, que conté tres capelles comunicades entre elles. El frontal de ponent s’enlaira una mica per sobre del nivell de la coberta de la nau. És parcialment refet i reformat amb l’obertura d’un ull de bou tardà.
El campanar és una torre prismàtica de planta sensiblement quadrada, amb una paret parcialment encastada a la de la nau i bastant revirada. Té un aparell més rústec que el que hi ha a la resta de l’església, la qual cosa suggereix que és una construcció anterior, incorporada a l’església actual. El cos inferior arriba fins al ràfec de la nau; tenia només una espidiera abans que li obrissin una porteta exterior i una petita finestra. El començament del segon cos és marcat per un refondit dels panys de paret, amb les cantoneres ressaltades com pilastres, segons els models ornamentals dels campanars d’estil llombard. Aquesta ornamentació s’interromp en un cert nivell i a partir d’aquí el campanar continua amunt llis, amb un altre aparell i l’obertura d’uns alts finestrals de mig punt, d’estil molt posterior. A la part baixa es veu com les filades de carreus es van inclinant cap a la nau a mesura que es puja, inclinació que procura corregir-se en el segon tram.
La part més notable de l’església és la bella portalada de migdia, composta de tres arquivoltes sota d’un guardapols horitzontal i decorada amb nombrosos motius escultòrics. La segona arcada és sostinguda per columnes amb capitells i bases esculturades. L’aresta de l’arquivolta davantera és aixamfranada.
No s’ha conservat la porta amb la ferramenta de forja, que va ser cremada el 1936, com a conseqüència de l’alçament els militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM I DEMOCRÀTIC de la II República
es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya una notable talla de la Mare de Déu, procedent de l’església d’All (vegeu vol. I, pàgs. 284-285, d’aquesta col·lecció), la qual constitueix un exemplar molt remarcable de l’art romànic a la Cerdanya.
La imatge és policromada. Seu en un setial que té únicament dues columnetes retorçades, motllurades i coronades amb una mena de bola de forma cònica. La posició de les dues mans de la Mare és idèntica a la posició de les d’Olopte i d’Odelló. Porta un elegant mantell daurat sobre la túnica, també daurada, la qual deixa veure a l’altura del coll un galó adornat de pedreria. La vora del mantell de la Mare i de l’Infant és realçada amb pedres incrustades, que imiten sens dubte les imatges de metall, més antigues i desaparegudes, les quals portaven pedres precioses, com és el cas de Santa Fe de Conques. Una corona adornada de pedres imitant amb tota cura una autèntica corona de metall descansa sobre el cap de la Mare i una altra sobre el cap del Nen Jesús. Tot i que l’Infant és al mig de la falda, aquest conjunt sembla d’una etapa una mica més recent del tipus de Cornellà de Conflent, etapa que podria situar-se al final del segle XII o el principi del XIII.
https://www.museunacional.cat/ca/colleccio/majestat-dall/anonim/015879-000
Majestat procedent d’aquesta església es conserva avui dia al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. d’inventari 15 879), però no està exposada al públic. Es tracta d’una talla policromada que fa 78 × 76 cm i és presentada sobre una creu nova. La imatge té bastant malmeses les mans i els peus. Es caracteritza per una marcada inclinació del cap vers el costat dret, que segons Manuel Trens i Ribas (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 25 de març de 1892 — Barcelona, Barcelonès, 26 d'abril de 1976) (1966, pàg. 139), “acusa una nova sensibilitat pietosa”. És molt semblant, per la forma del cinyell —d’una sola caiguda— i pel bigoti prim —que surt de la vora dels narius— a la Majestat Lluís de Bonis del Museu Diocesà de Barcelona, segons Rafael Bastardes Parera(Barcelona, 1912 - Barcelona, 8 de gener de 1997) (1978, pàg. 180). Hom ha notat la tendència a un cert realisme “molt acusat en la representació del cabell i la barba, però sobretot en els plecs de la túnica, que cauen d’una manera voluntàriament objectiva, amb una clara renúncia a qualsevol esquematisme geomètric”. (Bastardes, 1978, pàg. 180).
https://dhac.iec.cat/dhac_p.asp?id_personal=794
https://dhac.iec.cat/dhac_mp.asp?id_personal=1037
Sembla que la policromia actual és deguda a repintats posteriors; actualment és vermella amb una vora fosca a les bocamànigues, a l’escot i al capdavall de la túnica. Els autors no estan d’acord en la datació de la talla. Segons l’opinió de Trens és del segle XIV perquè “aquesta imatge dóna una impressió nova i realista ajustada a un model antic”. El catàleg del Museu d’Art de Catalunya de l’any 1936 la considera del segle XII. El parer de R. Bastardes (1978, pàg. 182) és molt diferent: “Malgrat la inclinació del cap, que sembla el preludi d’aquell moviment que aporta l’art gòtic, creiem que conserva encara prou contingut d’essència romànica perquè sigui acceptable atribuir-la, si no al segle XII, com deia el Museu, sí almenys a la primera meitat del XIII.
La forma SANTA MARIA, pretén minimitzar el paper de la Marededéu, i és alhora una clara manifestació de masclisme. En llengua catalana, la forma correcta és Marededéu. El més de 300 anys d’ocupació han acabat imposant formes inadequades, que curiosament alguns víctimes de la síndrome d’Estocolm defensen com a pròpies.