Trobava una fotografia datada l’any 1982 de l’església parroquial de Castellar del Riu, advocada a Sant Vicenç , la Catalunya Romànica explica que devia ésser l’església del castell de Castellar del Riu , pertanyent a la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d’Urgell, situada dins l’antic comtat de Berga.
A l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, document del segle X o del començament de l’XI, surt esmentada la parròquia de Castellar del Riu.
A l’arxiu de la catedral d’Urgell hi ha un document en el qual consta que el 15 de desembre de l’any 900 el bisbe Nantigís, a petició del prevere Ranesind i dels habitants del lloc que havien erigit l’edifici, durant una visita que feu a diversos llocs d’aquest indret, consagrà l’església de Sant Vicenç de Castellar del Riu, a la qual imposà un cànon anual de dos modis de blat i quatre sous d’argent.
Potser una altra dada que es podria referir a aquesta església és la citació que fa de Castellar el document de consagració de Sant Llorenç prop Bagà, de l’any 983, en fer relació de la rodalia (“terres i vinyes a Castellar”). El dubte està en veure si aquest Castellar és Castellar del Riu o bé es refereix a Castellar de N’Hug. La superior proximitat de Castellar del Riu a l’església de Sant Llorenç prop Bagà que la de Castellar de N’Hug sembla aconsellar-ne la identificació.
L’església i el lloc de Castellar del Riu surten esmentats com a possessions de la família vescomtal del Berguedà al segle XII. Pertanyien al vescomte Guillem de Berguedà i passaren a formar part de les possessions del trobador Guillem de Berguedà, el seu fill primogènit, el qual l’any 1187, en el seu testament cedia a Santa Maria de Poblet el mas “Erbeiera” del terme de Castellar del Riu (Kastellar), confirmant una donació del 1183 a aquest monestir.
L’església de Sant Vicenç de Castellar del Riu fou parròquia car s’esmenta com a tal en la visita efectuada al deganat del Berguedà l’any 1312. L’any 1371 el capellà de l’església de Sant Vicenç pagava vint sous de delme a Santa Maria de la Seu d’Urgell.
L’any 1363 el prior del monestir de Sant Llorenç de Morunys, Francesc d’Hortigues, amb el consentiment i aprovació de l’abat Guillem de Sant Sadurní de Tavèrnoles, fundà la capellania de Sant Llorenç de Morunys dotant-la amb les rendes que percebia de la parròquia de Sant Vicenç de Castellar del Riu.
L’església era sufragània del santuari de Corbera el segle XVIII i avui l’església resta sense culte.
L’església de Sant Vicenç de Castellar del Riu, ara abandonada, és un edifici romànic però actualment es troba molt desfigurat a causa de la quantitat i qualitat de transformacions i reformes que hi han estat fetes al llarg de la seva història.
Es tracta d’un edifici de grans proporcions, amb una planta d’una nau única, perfectament orientada vers llevant, coberta amb una volta de canó seguit bastant apuntada. Al lloc corresponent hi ha un arc triomfal, també apuntat, el qual introdueix l’absis, semicircular.
L’aparell interior fou cobert amb una capa d’arrebossat, el qual impedeix de veure’n les característiques. Els murs són llisos completament, sense cap ornamentació, ni tan solament cap cornisa al punt d’arrencada de la volta.
Cap al capdavall de la nau, a ponent i a banda i banda, hi ha una capella amb volta de mig punt, fruit d’una construcció que no té res a veure amb la construcció primitiva. És del segle XVIII.
L’exterior de l’edifici apareix mig tapat per la vegetació. Amb tot, hi és visible una construcció feta amb pedra de diverses mides i disposada irregularment.
El campanar, una torre quadrangular coberta amb quatre vessants i amb una finestra a cada vent, s’erigeix cap al sud-oest. La porta d’entrada original possiblement es trobava situada al costat de migjorn, a l’indret de la capella oberta posteriorment. Potser fou amb motiu de la instal·lació d’aquesta capella que hom la traslladà a l’absis, que és on ara es troba, i que procedí a l’obertura de la finestra que hi ha damunt seu. Justament una de les coses més sorprenents d’aquest edifici és l’alçària del mur de l’absis, evidentment desproporcionada del conjunt de l’edifici, atribuïble, sens dubte, a una reforma posterior