La Montserrat Anguila Presas, publica una fotografia de l’església parroquial d’Ullà, a l’Empordà jussà, que Patrimoni Gencat ens descriu com; temple d'una nau força àmplia, amb capelles laterals, transsepte amb cúpula central i capçalera rectangular: planta de creu llatina. Les voltes són de llunetes i tenen cornisaments motllurats.
En el frontis hi ha la portada d'arc rebaixat, pilastres i capitells jònics simulats, entaulament amb motllures i pinacles amb semiesferes i al centre una gran fornícula -ara sense imatge- sobre la qual hi ha gravat l'any 1792. Més amunt s'obre un rosetó i a la part alta un òcul. El contorn superior de la façana és sinuós i té pinacles amb esferes de pedra. Sobre l'angle NW de l'edifici es dreça el campanar de planta quadrada que restà inacabat a l'altura dels pilars.
La façana és construïda amb carreus escairats; els altres murs amb grans pedres sense tallar i carreus angulars; l'interior és cobert d'arrebossats.
| Fotografia de Jordi Contijoch Boada | |
El presbiteri conté un cambril en el qual s'exposa i es venera la imatge romànica de la "Verge de la Fossa , imatge de la Mare de Déu amb l’Infant, que hom coneix. És una talla de fusta policromada que, segons que sembla, prové de l’antiga església de la canònica que posteriorment desaparegué, coberta per la sorra acumulada a causa de les avingudes del riu Ter, d’on li ve el nom. |
La imatge, que fa 67 centímetres d’alt, és un bell exemplar romànic; una marededéu estilitzada que conserva part d’una interessant policromia al rostre i a les mans, i també a la cadira curul on és asseguda.
En una fotografia del llibre de Lluís Gonçaga Constans i Serrats (Banyoles, Pla de l'Estany, 1 de novembre de 1901 - 16 de juliol de 1955) de l’any 1954 apareix el conjunt de Maria amb l’Infant amb els vestits i la cadira totalment recoberts de pintura blanca; només els rostres i les mans, apareixen amb la policromia original.
En aquesta fotografia hom pot veure també que les mans de l’Infant estan trencades i que la mà esquerra de Maria està més alçada que en l’actualitat. Tampoc no hi eren presents les boles que coronen els muntants de la cadira.
Ara ens trobem amb una marededéu hieràtica i de mirada absent, amb un rostre de faccions allargades emmarcat amb una toca que s’aguanta per sota la barbeta i deixa veure el coll. Tant la Mare com l’Infant no van coronats, però l’Antoni Noguera Massa ( Girona, 1921 + Barcelona 7 de març de 2016 ) hi veu l’espai per a col·locar-hi l’objecte.
Continuant amb la descripció de la imatge, Maria porta un mantell que s’arrapa al coll i cau damunt les espatlles seguint tot el cos, donant lloc a uns plecs sinuosos i molt ben treballats. Tant als braços com a les cames els plecs són horitzontals, i al mig de les extremitats inferiors cauen verticalment fins arribar a l’escambell, on es cargolen en una posició totalment simètrica. Els peus surten a banda i banda per sota el mantell alçat en forma de V invertida. A sota porta una túnica llisa d’escot rodó i coll ample que, aproximadament a l’alçada del pit, cau formant unes estries també amples i en vertical. L’actitud de la Mare és la d’acollir l’Infant. La posició original dels braços li conferia una simetria total, que actualment ha restat descompensada en abaixar-li el braç esquerre.
L’Infant és assegut al mig de la falda, duu una túnica llisa que es replega a les cames, entremig de les quals fa un plec en forma de V. Beneeix amb la mà dreta, mentre que amb l’esquerra sosté una bola.
La cadira curul on reposa el conjunt és construïda amb quatre columnes d’igual alçada als angles i acabades en una bola llisa. Les columnetes són pintades de color blau, mentre que la cadira és vermella i conserva els vestigis d’una decoració floral a base de fulles trevolades també de color blau. Per les característiques dels vestits, aquests deurien anar ricament decorats, però amb les repintades posteriors s’ha perdut el color i els possibles motius.
G. Constans i A. Noguera creuen que aquesta imatge és una de les més antigues del bisbat.
Efectivament, tot i que coneixem els problemes que es presenten a l’hora de datar aquest tipus d’imatgeria, observant una sèrie de dades, tant iconogràfiques com de forma, podem parlar del començament del segle XII; si bé la frontalitat i la simetria són un indici de dades avançades, la nul·la comunicació entre la Mare i el Fill reforça aquesta hipòtesi.
Segons la classificació que A. Noguera proposa, la marededéu de la Fossa és un exemplar típicament bizantinitzant, hi ha elements que així ho confirmen, com la cadira curul, que pren aquí el sentit místic on s’asseu la Sedes Sapientiae, el hieratisme i la roba ornamentada pròpia de les dames de l’època bizantina. Segons aquesta classificació, la marededéu d’aquest tipus és l’única que apareix indistintament per tota la geografia gironina.
Segons A. Noguera, aquestes marededéus (d’aquestes mateixes característiques l’autor proposa la imatge d’All, la de Saneja i la marededéu núm. 1 del Museu Diocesà de Girona, entre d’altres) constitueixen les darreres manifestacions bizantinitzants a Catalunya. Aquesta observació pot fer pensar, en un primer moment, que aquestes imatges són les més antigues; si bé és cert que el seu origen cal cercar-lo en aquest tipus oriental, el que no podem fer és afirmar que tots els conjunts fossin executats en un primer moment, al començament del segle XI. Efectivament, qualsevol model és susceptible d’ésser copiat o seguit fins i tot en èpoques molt avançades; diversos exemples del segle XIV han estat tractats com a romànics per la fidelitat amb què han estat seguits els primers models.
Es fa difícil, doncs, d’establir una cronologia, tot i que en el nostre cas i per les dades aportades, podem incloure aquesta imatge com una de les primeres en el grup de marededéus romàniques.
https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/07/goigs-la-mare-de-deu-de-la-fossa-ulla.html
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=7498