Sortia de l’Hospital Quirón Salut de Sabadell, on havia estat objecte d’una intervenció quirúrgica per part de l’equip del Dr. Eduardo Viteri de Velasco, i de l’exquisida atenció del personal de la sisena planta, i em trobava un allau de temes pendents al meu ordinador, entre els que m’era particularment plaent l'escola Mas Casanovas , una escola pública situada al carrer Mas Casanovas, a sobre de l'Hospital de Sant Pau.
L'edifici original va esser construït com una torre-castell el segle XIX.
L'any 1900 l'utilitzaven jugadors del F.C. Barcelona que durant una temporada feien servir habitacions com a vestuaris, perquè el camp estava a la zona del Guinardó.
La Generalitat va convertir l'edifici en el Grup Escolar Pau Iglesias, essent l'arquitecte Josep Goday i Casals (Mataró, 6 de setembre de 1881[1] – Barcelona, 15 de maig de 1936 ) l'encarregat de fer les modificacions per adaptar l'edifici.
Posteriorment, els Casanovas van cedir l'edifici a la guàrdia civil que el va utilitzar fins a l'any 1934.
Després de la victòria dels sediciosos feixistes enfront del govern LEGÍTIM i DEOCRÀTIC de la II República l'edifici tornà a ser una caserna de la guàrdia civil, fins que el 1950 es va convertir en el Grup Escolar Obispo Irurita.
Fins a la dècada dels vuitanta no es van reprendre reformes, fet que va comportar el deteriorament de l'edifici que ja no reunia les condicions mínimes per impartir classes.
Les obres de remodelació van ser dirigides per Jordi Romeu Carol (Sant Pere de Riudebitlles, 1978)
El setembre de 1987 es reprenen les classes a l'edifici ja remodelat i es va inaugurar oficialment el 1989, canviant el nom a Mas Casanovas.
Fa anys que maldem per confegir un inventari dels edificis escolars anteriors i/o coetanis de la dictadura franquista a Catalunya. El tema, en aquest dissortat reialme, on l’estultícia, la corrupció i la idiòcia, son “ senyals d’identitat” no desperta – dissortadament – passions.
Em sobta – encara – la critica ferotge no ja dels que tancaven les escoles durant la dictadura, sinó dels seus fills, nets o besnéts, que defensen la tesis de que el passat no s’ha de remoure. Alguns d’ells tenen cognoms MOLT catalans, i de ben segur que porten la roba interior amb els colors de la senyera
Malgrat això – que no és un tema baladí - tenim força material que posem a disposició de les persones i/o entitats que vulguin completar l’inventari d’edificis d’almenys la seva comarca.
Ens en manquen moltes, us demanem – si cal de genolls - que us afegiu a la nostra recerca, esperem les vostres imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com
Trobem a faltar en bona part de les pàgines dels centres escolars dades històriques relatives a l’edifici, i val a dir-ho, sovint el desinterès per part de les direccions per aquestes “ qüestions històriques”
Val a dir que la presencia a casa nostra de persones foranes, ajuda poc a la nostra tasca, per això , si cal, preguem als aborígens un major esforç.
En molts aspectes, Catalunya és dissortadament un poble mesell.
Fa més el que vol que el pot. Catalunya, i per descomptat els vostres descendents, us demanaran comptes per la vostra inacció
Si us agrada compartiu-la tant com us sigui possible.