El Joan Arespa Font, publica fotografies de l’Església de la Selva del Mar, que apareix documentada successivament amb els noms de Sant Esteve de la vall de Subiradells (segle X), Sant Esteve de Mata, Sant Esteve de Mata de Selva i de la Selva.
El temple primitiu no era pas situat al lloc de la parròquia actual: la primitiva església de Sant Esteve és avui la capella del cementiri del poble.
Aquesta església romànica, probablement del segle XII, fou sobrealçada posteriorment amb una fortificació. Conserva una pila baptismal semiovoide, tallada en un bloc de pedra i decorada amb relleus, del segle XIII.
La nova es degué construir quan aquest nucli s'aglutinà segurament a finals del segle XVI o a inicis del XVII.
L'església fou possessió del cenobi de Sant Pere de Rodes.
Consta en la donació feta pel comte Gaufred d'Empúries l'any 974 i és confirmada aquest mateix any pel papa BebentVI (Sancti Stephani quae est in valle Subiradellos); també el rei Lotri el 982 i pel papa Joan XV el 990.
És esmentada el 1279 com "ecclesia de Silva" a les "Rationes Decimarum".
El 1316 i el 1362 "Sancti Stephani de Mata" i de "Mata de Silva", respectivament, consta com a parròquia. El 1367, l'abat Arnau de Sant Pere de Rodes, accedí a que Pere Porcell permutés els drets que tenia sobre "Sancti Stephani de Mata" per un altre benifet.
Durant molt temps fou l'única parròquia d'una rodalia molt extensa; l'església de Sant Fruitós de la Vall de Santa Creu i, més tard, la del Port de la Selva, n'eren sufragànies (incorporava tot l'antic districte de Santa Creu de Rodes).
La construcció al nucli de la Selva de Mar de l'edifici original data cap a la fi del segle XVI i principis del XVII. A les llindes d'una porta i d'un armari encastat de la sagristia de l'edifici hi figura l'any 1605.
L'any 1929, Santa Maria de les Neus del Port fou erigida en parroquial i la de la Vall passà a dependre'n. Hi hagué fortes protestes i accions per part dels veïns de la Selva.
La destrucció de la part meridional de l'edifici, frontis i cloquer, tingué lloc el mes de febrer del 1939 en esclatar el material bèl·lic que hi havia dins l'església; en aquest moment es cremà tot el que de combustible contenia. La peça més notable sembla, era el retaule major barroc, de fusta del qual resta, com a únic vestigi, el bust d'un ant que es guarda a la sagristia.
El retaule major és de l'any 1956 i substitueix el d'època barroca, que fou cremat.
La reconstrucció fou feta poc després d'acabar la comtessa bèl·lica, imaginem que per l’Organisme Regiones devastadas, ens agradarà tenir noticia de l’autor a l’email castellardiari@gmail.com