El Valentí Pons Toujouse feia una excepcional tasca en l’àmbit delPatrimoni immoble modernista – dèiem - i reiterem aquí– que en qualsevol país “ normal”, això el faria mereixedor d’un reconeixement públic, el REINO no és – ja ens agradaria – un país “ normal”, i Catalunya és – en el millor dels casos– una colònia, on tots els excessos estan permesos, i àdhuc recompensats.
La mal dita LLEI MOYANO 9 de setembre de 1857, sobre el paper convertia l'ensenyament primari en universal i determinava la llengua castellana com a única a estudiar. Quan a la primera premissa no es va acomplir mai, i pel que fa a la segona, s’ha vingut imposant des d’aleshores.
Ah!, si no tenen recursos, allò de la Justícia Universal, tampoc, tampoc:
L’Església catòlica es va implicar en l’àmbit de l’educació, val a dir, que en aquella època, aquesta institució predicava i PRACTICAVA els evangelis.
La ciutadania – súbdits, en deien – va fer grans esforços perquè l’educació arribes al major nombre possible de persones, i els Ateneus i altres associacions van tenir un paper destacadíssim, que les “ dictadures” i les “ dictablandes” van aturar de forma expeditiva. A sang i fetge.
L’autor de l’edifici del Centre Moral i Instructiu de Gràcia als anys 1904-1909, fou Francesc Berenguer Mestres (Reus (Tarragona) - 21.07.1866 + Barcelona - 08.02.1914 ) , els plànols però els signava Miquel Pasqual i Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1849 Barcelona, Barcelonès, 1916)
Llegia que el programa del Centre Moral i Instructiu de Gràcia en relació a l'edifici social, encloïa escola, capella i sales i, separat per un petit pati, un reduït teatre. Aquest darrer tenia, amb arcs parabòlics de maó, dues galeries i cobertes de revoltons.
El principal interès de l'edifici es concentra en la façana d'obra vista, on Berenguer demostra les possibilitats expressives que sabia extreure dels materials constructius i, especialment, del totxo ceràmic, vertader protagonista d'aquesta composició, en contrapunt amb la maçoneria ordinària de la part central del parament.
Les obertures es disposen simètricament, només la porta -a un costat- trenca la simetria, entorn d'un gran balcó al principal, amb llosana ovalada constituïda per cinc filades de maó en voladís, barana de ferro forjat i obertura descarregada mitjançant un arc de llibret de totxo, solució emprada també en altres obertures menors, com la sèrie que conforma la galeria del segon pis.
Resten a la façana els suports de ferro de les banderes, però han desaparegut la imatge del Sagrat Cor sobre l'entrada i l'escut de l'entitat sobre el balcó.
Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon - el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al seu ensenyament, a mi en té revoltat.
A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “ a por ellos “; s’han acostumat a fer les seves maleses amb plena consciència de la seva immunitat.
Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?
En la infinita confiança en Déu, maleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.