L’Albert Benet i Clarà , ( Sallent, Bages, 1941 ) escriu en relació al runam del que havia estat església de Sant Cristòfol de Canyelles o de Fàbregues , al terme dels Hostalets de Pierola, al Camí de Collbató a Piera, prop de la urbanització de Can Térmens, a la comarca de l’Anoia ;
L’edifici religiós es trobava dins de l’antic terme del castell de Pierola, tocant al terme de Collbató, i el fet d’estar situada en els límits del terme motivà que tingués els béns de la seva dotació repartits entre altres termes veïns. No sembla que tingués altres funcions que la de simple capella rural destinada a servir el culte a uns masos llunyans de les respectives parròquies. Depengué del monestir de Sant Llorenç del Munt.
Aquesta església es troba documentada a partir de l’any 995, en una venda feta per Ansalones i la seva muller Fremina a Guiteza i a la seva muller Amalvua, d’un alou amb una torre, situat en el comtat de Barcelona, en el terme de Cabrera; l’afrontació de migdia corresponia a un alou de Sant Cristòfol.
El lloc de Canyelles es documenta l’any 1041, data en la qual Guisla donà al monestir de Sant Llorenç del Munt una casa amb terres i vinyes situades en el terme del castell de Pierola, al lloc de Canyelles.
L’església depenia, no se sap per quina raó, del monestir de Sant Daniel de Girona, fins que l’abadessa del monestir, Girberga, en una data compresa entre l’any 1031 i el 1060 vengué a Udalguer un alou en el terme del castell de Pierola, d’Esparreguera o de la Guàrdia, en el lloc dit Sant Cristòfol de Canyelles, amb terres, llibres i ornaments eclesiàstics, per la qual cosa també hi anava inclosa l’església, com es comprova posteriorment. El comprador Udalguer, en el seu testament de l’any 1080 deixà a Sant Llorenç del Munt l’alou que tenia al lloc de Canyelles amb l’església de Sant Cristòfol, amb les sagreres.
El domini del monestir es comprova el 1068, any en què l’abat Otger de Sant Llorenç del Munt anà a la casa de Sant Cristòfol de Canyelles (in Kannelas) a reconèixer els alous que el seu monestir tenia en el terme de Pierola; entre els béns esmentats figurava una feixa de terra al costat de l’església de Sant Cristòfol. Com que es tracta d’una relació de terres l’església no hi ha d’aparèixer forçosament. I l’any 1138 l’abat Bernat de Sant Llorenç de Munt donà a Ramon Guillem, clergue, un alou compost de l’església de Sant Cristòfol i la dominicatura a l’entorn de l’església, situada en el terme de Pierola.
Aquesta església era situada en un turó sobre Can Cardús, en els límits dels termes de Pierola i Masquefa. L’any 1374 fou traslladada, tot aprofitant les pedres de l’antiga, a un solar donat pel senyor del terme al lloc anomenat Font de les Fàbregues. A partir d’aquest moment la nova església fou dedicada a sant Cristòfol i a sant Martí (segurament Sant Martí Urús), deixà el topònim de Canyelles i prengué el de Fàbregues.
Durant la guerra del Francès fou incendiada i restà abandonada.
Actualment aquesta església es troba sense culte i en un procés d’enrunament molt avançat.
Respecte de l’advocació de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.
La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.
El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.
Poseu l’Anoia a la vostra agenda.