L’església és esmentada en la documentació vers l’any 1103, quan Letgarda de Sas, muller de Miró Guerreta, amb els seus fills Miró Guerreta, Guillem Mir i Ramon Mir, assistiren a la dedicació de l’església de Sant Feliu i la dotaren amb un home al castell de Castellars, dit Galí, amb la seva dona Ginta i amb llurs béns, en poder del prepòsit Ramon Ramon del monestir de Lavaix. Relacionada amb l’esmentat cenobi i amb Castellars, als inventaris del patrimoni monàstic del final del segle XII es consigna una curiosa notícia: “Fridelo comes et marchio dedit locum Sancti Felicis similiter”, que cal interpretar com que el comte Frèdol de Tolosa lliurà el lloc al monestir de Lavaix vers l’any 848; però en canvi no hi figura com a església pertanyent de la mensa abacial.
Hom desconeix en quin moment es canvià l’advocació de sant Feliu per la de sant Martí, el titular actual, però consta ja amb aquesta darrera advocació a l’època moderna. Depenia eclesiàsticament del temple de Sant Miquel de Sas, i estigué sota el domini del monestir de Lavaix fins a la fi de l’antic règim.
Actualment Sant Martí de Castellars correspon a un edifici força modificat, amb portal adovellat i campanar quadrat. Conserva en els seus paraments carreus reaprofitats de construccions anteriors
El Jordi Boix i Pociello i l’ Anna Monsó Porté, escriuen a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1617101.xml
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=16116
A l’interior de l’església de Sant Martí de Castellars es conserva una pica baptismal que segons creença popular va arribar al poble procedent del monestir de Lavaix durant el temps de la desamortització i va ser bescanviada per blat. És encastada al mur nord de l’església, fet que comporta que no es puguin apreciar tots els motius ornamentals que la guarneixen. El diàmetre de la peça és de 67 cm l’exterior i de 51 cm l’interior, mentre que l’alçada exterior és de 46 cm.
La peça té una estructura cilíndrica i no presenta cap senyal que temps enrere hagués tingut un peu de suport. La seva decoració consisteix en una sèrie d’arcuacions, amb els carcanyols perfectament assenyalats, en les quals s’insereixen diferents motius de significació baptismal. D’esquerra a dreta trobem: una creu llatina de la qual solament s’aprecia la meitat, ja que l’altra part és encastada dins el mur; una petxina, amb clara al·lusió al baptisme, seguida d’una forma gairebé esfèrica, la deterioració de la qual no permet identificar-la amb claredat. El símbol central torna a ser una creu llatina, a continuació de la qual es disposa un cercle concèntric i, finalment, es torna a dibuixar una altra creu.
Aquesta pica es troba dins la línia de les piques amb un tipus de decoració que no és purament ornamental, sinó que cal relacionar amb significacions vinculades amb el baptisme, entre les quals hem de remarcar la presència repetida del símbol del cristianisme com a referència a la conversió i a la gràcia del sagrament baptismal. D’altra banda, la presència de la petxina deixa clara la voluntat d’una representació vinculada amb el programa del baptisme. També cal dir que els elements arquitectònics solen ser interpretats com a símbols de la Jerusalem Celestial i de la vida eterna.
Atesa la seva decoració, cal cercar els paral·lels fora del territori ribagorçà. Ni a la comarca del Pallars Sobirà, amb la qual de vegades trobem paral·lelismes amb les línies artístiques seguides i amb certs tallers, ni a la del Jussà, no hem trobat peces similars. A la Vall d’Aran tan sols podem esmentar el cas de la pica d’Escunhau, paral·lel solament quant a la disposició dels arquets com a organitzadors de la decoració. El fet d’incloure els símbols sota les arcuacions és, però, força habitual dins les produccions romàniques.
És força complex datar amb seguretat les piques baptismals per manca d’una catalogació i estudi d’aquests elements litúrgics. Per tant, a partir dels motius quasi rudimentaris dins la iconografia baptismal de la pica, cal situar-la dins el període romànic sense poder precisar amb més detall. Opinem que el seu artista devia ser un escultor local avesat a les representacions senzilles, però coneixedor dels elements simbòlics del baptisme.
Poseu el Pallars jussà a la vostra agenda.