EL Manuel Anglada i Bayés , la Maria-Lluïsa Ramos i Martínez , la Carme Bergès i Saura , i la Leonor Badia i Morera, escriuen de Sant Cristòfol de Vinyoles, al terme de Cava, a l’Urgell sobirà , a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0617402.xml
L’església de Sant Cristòfol de Vinyoles, esta situada a una cota de 1 100 metres d’altitud, a l’extrem oriental del límit de la comarca i al peu de la serra de Cava , a la dreta del riu Cadí.
Es troba aïllada entre l’antiga casa forta de Vinyoles i la casa Portalet.
Són escasses les notícies que es poden referir sobre l’església de Sant Cristòfol de Vinyoles, situada a prop del castell i de l’antic casal fortificat de Vinyoles.
Una menció documental datada l’any 1085 indica que Arnau, fill de Ramon, donà a Santa Maria de la Seu, a més de les possessions que tenia al comtat de Cerdanya, un alou situat vora l’església de “Sancti Cristopfori…infra terminos de Cava”, per la qual faria tasca cada any a la canònica mentre visqués, i a la seva mort li romandria lliurement.
Molt probablement aquest temple fou la capella de l’antic castell de Sant Cristòfol, possessió dels Santmartí durant els segles XIII i XIV, i on posteriorment es formà la caseria de les Cases de Lli.
Edifici d’una nau, de planta rectangular capçada a llevant per un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera. La coberta de la nau, de fusta, en part és esfondrada però es manté l’arc de degradació que obre la volta absidal. El portal és a la façana de ponent, on hi ha tres arquivoltes. Hi ha dues finestres, a l’absis, de doble esqueixada, de les quals una resta mig tapada per la vegetació exterior, i una tercera també de doble esqueixada en la façana de ponent. El campanar d’espadanya és de dos ulls, mig refet. La coberta de l’absis és a un nivell més baix que la de la nau, i és cobert amb lloses de pedra mentre que a la nau el material de cobertura és de teula ceràmica comuna.
L’aparell està molt ben col·locat amb junta gairebé seca. Els paraments interiors resten tots enguixats excepte en l’absis. L’aparell, i en general la forma de l’edifici, corresponen a les obres rurals del segle XII, fortament empeltades de les tradicions constructives. El seu estat és d’abandó i ruïnós
La retratava A. Moras, l’Antonio Moras Navarro, q.e.p.d, l’any 1986. vista de l’Església i entorn.
Agrairem infinitament la tramesa a l’email castellardiari@gmail.com de qualsevol dada biogràfica de l’Antonio Moras Navarro, al que li deu la comarca de l’Urgell sobirà un reconeixement explícit per la gran tasca que desenvolupava en l’àmbit del Patrimoni històric.
Quan al topònim es pot transcriure com “ vinyes petites” , i corroboraria el fet que la temperatura ha tingut oscil·lacions notables al llarg dels segles.
Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.
La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.
El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.