El Vicent Miralles Tortes, publica fotografies de l’església parroquial Gréixer, advocada a Sant Climent de, al terme de Ger ·
El Maties Delcor Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d'agost del 1992) i la Rosa Maria Asensi i Estruch, escriuen de l’església, a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0714501.xml
La manca de trets característics i els canvis que ha experimentat, fan d’aquesta església un exemplar molt complex i d’interpretació confusa, bé que es pot datar dins el segle XII.
L’edifici és compost d’una nau rectangular capçada per un absis trapezial, amb una sagristia adossada al costat de migdia i un campanaret de torre, tot construït amb pedra esquistosa fosca, disposada en filades horitzontals i irregulars. No hi ha cap altra finestra que un ull de bou al frontispici i una petita obertura a la sagristia. No es veuen, de fora estant, panys de paret apedaçats o diferents de la resta de l’edifici, la qual cosa dóna una sensació força unitària. El parament interior de les parets de la nau és atalussat i la coberta és una estructura de fusta, amb lloses de llicorella damunt. Es pot dir que l’església actual és el resultat de diverses reformes de diferents èpoques.
Les seves mides i proporcions es corresponen amb les construccions alt-medievals locals. El gruix de les parets, la porta a migjorn i la seva situació amb relació a la longitud de la nau, els bancs laterals per seure la gent i, finalment, la mateixa porta amb escultures són indicis de la manera romànica de construir. L’absis actual deu ser una modificació relativament moderna, de la mateixa època de la sagristia i de la torre campanar.
La porta és coronada per un petit arc de mig punt de pedra picada amb l’aresta aixamfranada i amb uns petits relleus. Aquest arc sembla que originàriament era compost per quatre dovelles estretes i corbades, de pedra vermellenca, però en el lloc corresponent a la segona ara n’hi ha dues de més curtes de pedra de color clar.
Les portes són subjectades per una polleguera i un ganxo de pedra a la part superior, on encaixen i giren els banyots dels batents de fusta, que encara conserven tres ferramentes originals, no acanalades
El més destacat de l’edifici des del punt de vista de la decoració escultòrica és la porta romànica, estreta, situada a migdia, de marbre d’Isòvol, amb un arc de mig punt que té una motllura còncava adornada amb caps, alguns amb barba, i una sèrie de boles.
La primera dovella de l’esquerra conté un cap barbut, posat longitudinalment segons la circumferència, i una mitja bola. Cadascuna de les dovelles curtes que hi ha a continuació mostren un capet amb abundosa cabellera, barba i bigoti, posats en el sentit de la circumferència però en alternança. Els dos caps de la tercera dovella estan disposats radialment, de manera que unes cares són més amples que les altres. A l’última dovella hi ha dues mitges boles, i així mateix a les impostes. Un deis caps porta banyes i treu la llengua i possiblement vol representar el dimoni
Un antependi procedent d’aquesta església es conserva actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya (vegeu vol. I, pàgs. 448-449, d’aquesta col·lecció). Es caracteritza pel Pantocràtor representat al mig d’una màndorla circular estelada, assegut sobre un tron sumptuosament adornat en cada costat per un arbre estilitzat, amb unes palmetes. El Salvador beneeix amb la mà dreta i amb l’altra aguanta el Llibre. Els símbols dels evangelistes volten el Pantocràtor als espais que deixa lliure la màndorla. Als compartiments laterals hom hi ha pintat els apòstols: Pere, Jaume, Pau i Andreu, amb llurs noms escrits sobre els rotlles oberts de pergamí que tenen a les mans.
El marc exterior del frontal presenta unes concavitats circulars que volen imitar les pedres incrustades dels antependis de metall i la mateixa decoració d’estuc que els marcs de separació. L’estil de l’obra és semblant a la del Mestre de Soriguerola (Junyent, 1960-61, II, pàg. 245). Si Joan Ainaud de Lasarte (Sarrià, 25 de març de 1919 - Barcelona, 5 de novembre de 1995) opina que es tracta d’una obra netament romànica, Marcel Durliat (Anjoutey, Territori de Belfort, 2 d'octubre del 1917 - Tolosa de Llenguadoc, 26 de desembre del 2006) diu que pintors locals, contemporanis del Mestre de Soriguerola, participen en l’evolució que va conduir la Cerdanya des del romànic fins a l’estil gòtic ben caracteritzat. És el cas, afegeix, de l’autor de l’antependi de Gréixer (Durliat, 1961, pàg. 13).
Anteriorment al 1936, hi havia a l’església de Gréixer fragments d’un baldaquí pintat pel Mestre de Soriguerola (Durliat, 1961, pàg. 13, i Ainaud, 1954-55, pàg. 76).
Com hem indicat més amunt, la data del frontal de Gréixer s’ha de situar posteriorment a la crema del poble l’any 1261, que motivà probablement una obra de restauració de l’església, com de la resta del vilar.
De “ collita pròpia” el campanar exempt, fa pensar en que fos prèviament una torre de guaita i bada, que com succeïa habitualment passava a exercir de campanar de l’Església.
Hi havia una imatge de la Marededéu d’aquesta església que consta com a “ desapareguda “.
El nom oficial de la comarca que imposaven a sang i fetge des del REINO DE ESPAÑA és BAJA CERDAÑA, es va permetre traduir-jo - literalment – a la llengua catalana, BAIXA CERDANYA, si calgués però mantenir aquesta ficció d’unitat amb la part que es regalava al REGNE DE FRANÇA, en català – una llengua culta, més en aquest àmbit que la castel·lana –m tenim un mot JUSSÀ/JUSSANA, comparteixo la tesis del Vicent Miralles Tortes, com de CERDANYA només ni ha una , el BAJO/BAIX i àdhuc el JUSSÀ/JUSSANA es poden obviar.
Aprofitem per reivindicar el record de totes les persones que al llarg dels segles han patir i pateixen violència, tant pels botxins del REINO DE ESPAÑA, com pels del REIALME FRANCES i reconvertit en República “ tramposa “ · Que el bon Déu els aculli a la seva presència, i executi la seva venjança sobre els malfactors.
“Obiter dicta” , ens agradaria rebre imatges de l’escola de 1920 a l’email castellardiari@gmail.com