El tàndem magnífic que feien el Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, m’enviaven fotografies de la “ nova “ església de Santa Maria i Sant Bernabé de Josa, a la comarca de l’Urgell sobirà, a la vegueria “ eternament in pectore “ del Pirineus, si el bon Déu no hi posa remei.
Llegia; cim del turonet s’eleva un penyal rocós, anomenat el Castell, on es troben restes d’antigues construccions i s’alça l’església parroquial de Santa Maria i Sant Bernabé, que fou bastida o reedificada, segons Madoz, el 1846.
És un edifici rectangular, amb un absis carrat, d’una nau central i dues de menors que formen com un seguit de petites capelles laterals.
Jordi Contijoch Boada. Vista interior de l'església.
Al SW, al costat de l’absis, al punt més elevat del penyal, s’eleva el campanar, de torre.
Patrimoni Gencat, ofereix una minsa informació; edifici religiós de planta rectangular amb tres naus separades per arcs damunt pilars cruciformes. Aquest temple fou construït a mitjans del segle passat (hi ha la data de 1846 a la clau de la porta)
L’Antonio Moras Navarro, q.e.p,d, la retratava l’any 1983. Vista general de l'església.
Sobta la manca de visió de futur, bàsicament en la qüestió demogràfica , en la construcció d’aquesta església “ nova”, que convertiria en l’església del fossar, la fabrica romànica de Santa Maria de Josa (Josa i Tuixén)
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0621601.xml
https://algunsgoigs.blogspot.com/2015/05/goigs-santa-maria-de-josa-josa-de-cadi.html
Josa de Cadí formà municipi independent fins el 1973, quan s’annexà al de Tuixén per a constituir el municipi actual.
L’antic terme comprenia també el veïnat de Cerneda.
De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les comarques pirinenques – molt abandonada per les administracions, tant la catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en aquestes comarques. Veniu a l’Urgell sobirà, a la Vegueria “ eternament in pectore “ dels Pirineus, si el bon Déu no hi posa remei, sembla clar que els polítics, catalans i anticatalans, els que es diuen demòcrates, i els que amb els seus actes no deixen dubtes respectes al que son, tenen – els fets son tossuts – cap intenció de desplegar aquesta divisió territorial.
Hi ha pàgines que acostumen a posar “ sense política“, i massa sovint, son les que defensen de forma passiva el manteniment del “Statu quo”, que en la pràctica es tradueix en mantenir les pèssimes condicions de vida que pateixen els que s’obstinen en viure en indrets com aquest.