El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ“, oi?
En aquesta ocasió m’enviava una imatge de la façana de l’església de Sant Nicolau d’Andaní , al teme d’Alfarràs, que el 1990 va deixar de pertànyer a la comarca de la Noguera i va quedar adscrit a la comarca del Segrià
La Maria-Lluïsa Ramos i Martínez, n’ escriu , a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-2407601ak.xml
L’antic poble d’Andaní és a 1 km del nucli vell d’Alfarràs; de fet, constitueix avui dia un raval del cap de municipi, ja que les noves construccions d’ambdós nuclis es toquen. En origen, Andaní fou una almúnia andalusina [Almunia en àrab és un nom compost de l’article prefixat al (invarlable en gènere i número) i del nom femení sigular munia, que diccionaris com el Dozy tradueixen com “jardí vast" i el Vocabulista medieval "hortus" (hort/a)], la qual fou conquerida pel comte Ermengol VI d’Urgell en el mateix moment que conquistà Alfarràs i Almenar, és a dir, el 1147. En aquest mateix any els seus habitants, conjuntament amb els d’Alfarràs, reberen del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, una carta de poblament.
Com en el cas del veí nucli d’Alfarràs, és molt probable que l’església parroquial de Sant Nicolau fos construïda a mitjan segle XII, un cop afermada la conquesta feudal. Les exigües referències documentals d’aquest temple indiquen que pertanyia al monestir de Sant Pere d’Àger, tot i que es desconeix la data i l’artífex de la cessió. En aquest sentit, l’església d’Andaní figura en el Llibre de Sinodals de Sant Pere d’Àger, editat el 1648, on consten totes les esglésies que formaven part del seu arxiprestat; així mateix, també figura en el llibre de visites que els anys 1783-84 va dur a terme l’arxiprest Marià Escudero a totes les esglésies parroquials i annexes de l’esmentat arxiprestat.
L’actual església parroquial d’Andaní correspon a una fàbrica d’època moderna, sense que resti cap vestigi de l’anterior edifici romànic.
En la descripció feta per Pascual Madoz Ibáñez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) l'any 1845 del poble d'Andaní hi trobem una de les descripcions més antigues de l'església: “de planta rectangular, la nau té 80 pams de llarg, 40 d'amplada i 50 d'alçada. Les dues campanes del temples estan col·locades sobre el frontispici perquè no disposa de campanar.” A l'interior, hi havia cinc petites capelles, i segons les fonts escrites, a mitjans del segle XIX residia a la capella major un preciós retaule amb una talla dedicada a Sant Nicolau. Altres referències més modernes ens situen en les accions de conservació del temple en les quals queda reflectida la convivència entre el senyor i la població local. Un bon exemple n'és l'any 1843, quan la volta de l'edifici s'esfondrà completament, i fou reparada amb les aportacions econòmiques de Joaquim Desvalls i Sarriera (Barcelona, 1803 - Palma, 1883), vuitè marquès de Llupià i cinquè d'Alfarràs,, l'Ajuntament i alguns veïns piadosos.
Quan al topònim Alfarràs, hom defensa un origen àrab, potser de al-ḥarrás‘guardià’ (Dozy Suppl. i, 270).
Us esperonem a compartir aquesta entrada amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, recordeu SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.