El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?
En aquesta ocasió m’enviava fotografies de l'església de Sadurní de Buseu, al terme de Gerri de la Sal, a comarca del Pallars jussà.
L’Albert Roig i Deulofeu , el Joan-Albert Adell i Gisbert, i la Maria-Lluïsa Cases i Loscos, escriuen de Sant Serni de Buseu (Gerri de la Sal), a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1521902.xml
Buseu es troba a uns 7 km de Gerri de la Sal en direcció SE i a 1 km del mas de Sarroca sobre la vall del Riu Major
El lloc de Buseu apareix esmentat en la venda que Daniel féu a l’abat Espanell de Gerri, l’any 817, d’un camp i una terra “in loco ubi dicitur Boisice”.
El 839 el monestir ampliava les seves pertinences en aquest indret amb una nova compra de terres “in villa Buiseze”. Però no fou fins l’any 1011 que el monestir aconseguí la possessió de tot el terme i la parròquia de Buseu. En aquesta data el comte Guillem donà al monestir la vila de Busece i les esglésies de Sant Sadurní, amb la seva parròquia i les oblacions, i l’església de Sant Lliser, amb les seves oblacions, posant en evidència que les funcions parroquials a la vila de Buseu eren exercides per l’església de Sant Sadurní.
La jurisdicció de Gerri sobre el lloc de Buseu no devia ser del tot clara, o almenys el lloc era considerat com a propi pels comtes, ja que Artau II i Eslonça, juntament amb el bisbe Ot, vengueren el 1089 el “villarunculis de Buseç” amb els seus delmes i serveis a Guillem Guitard de Vallferrera. Aquest, deu anys després, el 1099, a petició del prior Teudall de Gerri, el retornà al monestir amb les esglésies de Sant Sadurní, amb la parròquia i les oblacions, i de Sant Lliser, amb les oblacions, que, segons s’especifica en el document, tenia per venda del comte Artau II, malgrat haver estat donats a Gerri pel comte Guillem.
Aquesta donació, però, no devia ser completa, ja que l’any 1105 el bisbe Ot restituí a Gerri algunes esglésies que li havien estat usurpades, entre elles, l’església de Sant Sadurní de Buseu.
El coll de Buseu apareix documentat l’any 1139, en una donació d’un camp “in collo de Busez” que feren Arnau Guillem de Cuberes i la seva muller Dolça al monestir de Gerri, que amplià encara més les seves possessions a l’indret.
L’any 1315 l’abat de Gerri concedia l’església de Buseu i les seves annexes, entre les quals hi devia haver la de Sant Lliser, a Bernat de Santgenís; i el 1428, el vicari general de l’abat Pasqual de Cuberes proveí la rectoria de Buseu, i les seves annexes, a favor de Ferran Santjoan.
En el Spill… del vescomtat de Castellbò, el lloc de Buseu és del monestir de Gerri, que en continuà detenint la jurisdicció fins al segle XIX. El 1904 Sant Sadurní de Buseu era sufragània de l’església de Baén
L’església de Sant Serni era la parròquia del poble de Buseu, avui abandonat, que s’alça a 1 339 m d’altitud en un petit tossal dels contraforts de la serra de Cuberes.
L’església parroquial de Sant Serni o Sadurní de Buseu és una construcció simple d’una sola nau rectangular, amb un absis semicircular a llevant i que s’obre a la nau per un simple plec que forma l’arc presbiteral. La teulada, tant la de la nau, que és de doble vessant, com la de l’absis, originàriament era de lloses de pedra, però més tard va ser coberta amb teula àrab. Avui encara en tot el ràfec de l’edifici és poden veure les lloses inicials.
La porta original, avui paredada, s’obria a la façana de migdia, i és d’arc de mig punt de lloses de plec de llibre. L’accés actual és a la façana de ponent. En aquest mateix mur, i per sobre de la porta, hi ha un petit ull de bou que, junt amb el campanar d’espadanya de dos ulls que corona la paret, sembla correspondre a una mateixa reforma.
El parament exterior, que és totalment visible, presenta un aparell de cÀrreus desbastats i col·locats amb una certa cura, ja que hi ha moltes pedres falcades, en l’intent de mantenir una disposició ordenada de filades uniformes i regulars. En algun indret protegit, com a sota els ràfecs, encara és poden veure restes d’un arrebossat clar de calç i sorra.
L’absis és decorat amb un fris d’arcuacions llombardes, sense lesenes. En l’extrem nord d’aquest fris, almenys dues arcuacions han estat eliminades en una refacció recent.
La finestra absidal, que s’obre centrada en el parament, és de doble esqueixada i avui tapiada en l’esplandit interior. L’arc d’aquesta finestra està extradossat per una doble filada de pedres planes i petites.
Els temes ornamentals de les arcuacions, com l’arc de la finestra de l’absis, són realitzats en pedra tosca.
L’interior de la petita nau està totalment arrebossat i repintat en diverses ocasions. El sostre és amb volta de canó, reforçat amb un arc toral de mig punt. A l’absis, la volta és de quart d’esfera i està cegat amb un altar d’obra que, decorat amb arcs de guixeries, conforma una tipologia de retaule molt popular i freqüent a tota la comarca.
L’Elisa Ros i Barbosa, en retratava l’interior l’any 1983
Per sobre de la porta d’accés hi havia un petit cor, obrat al mateix moment que el retaule, i que recentment ha estat enderrocat.
En conjunt, aquesta construcció sembla obrada en un sol moment dins la primera meitat del segle XII.
En general, aquesta petita esglesiola es conserva en molt bon estat, la qual cosa és una mica sorprenent dins el progressiu abandonament en què es troba tot el patrimoni arquitectònic de la comarca
Us esperonem a compartir aquesta entrada amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, recordeu SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.