El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?
En aquesta ocasió m’enviava fotografies del’esglesia parroquial d’Aravell, advocada al protomártir Sant Esteve , al terme de Montferrer i Castellbò, a la comarca de l’Urgell sobirà.
El poble es troba en un pla a 738 metres d'altitud, lleugerament ondulat i conreat a la riba dreta del riu d'Aravell.
Havia estat municipi independent, el 1857 se li van incorporar els municipis de Bellestar i Montferrer, passant-se a denominar Aravell i Ballestá.
El municipi de Montferrer i Castellbò és el resultat de l’annexió a l’antic terme d’Aravell d’altres tres antics termes municipals. El 1970 hom annexà a Aravell l’antic municipi de Castellbò. La nova entitat municipal, amb capital a Montferrer de Segre, fou anomenada oficialment Montferrer i Castellbò. A aquesta nova entitat foren annexats, el 1972, els municipis de Pallerols del Cantó i Guils del Cantó
La primera notícia que es té del lloc d’Aravell data del 910, en què els homes de la vila d’Arfa restitueixen a Santa Maria de la Seu les terres que havien ocupat durant cinc anys, al lloc d’Eravedre. El terme d’Aravel, Eravelle o Araville apareix en nombrosos documents dels segles XI i XII, per raó, principalment, de donacions o deixes testamentàries de terres situades en aquest indret a favor de la canònica de Santa Maria de la Seu. L’advocació de Sant Esteve, vinculada a Aravell, apareix en una donació a Santa Maria de la Seu d’un alou a Aravell, “in apendicio de Sancto Stephano…”, del 1003. Posteriorment, l’any 1058, es documenta l’església de Sant Esteve d’Aravell com a beneficiària d’un llegat de 3 sous. L’any 1087 Guillem Arnau, ardiaca de la Seu, donava a la canònica de la Seu el castell de Montferrer amb l’església d’Aravell, les seves dècimes, les primícies i els alous; confirmaria aquesta donació en el seu testament del 1093, essent bisbe electe d’Urgell. Tanmateix, l’any 1107 hi ha documentada una nova donació de la parròquia d’Aravell a la canònica de Santa Maria feta per Arnau de Montferrer. Al final del segle XV i principi del XVI, el lloc era del vescomte de Castellbò, que en detenia la jurisdicció civil i criminal i el mer i mitx imperi, si bé Janot Tragó pretenia tenir tota la jurisdicció del lloc com a hereu del seu pare Joan de la Roca, àlias Tragó, que l’any 1510 l’hauria comprada a Catalina de Navarra, vescomtessa de Castellbò. En les visites pastorals del 1575 —any en què es constaten desperfectes a la teulada— i el 1758 i en el Plan Parroquial del 1904, consta com a sufragània d’Adrall. Actualment l’església d’Aravell és supeditada a la de Bellestar.
A. Moras, l’Antonio Moras Navarro, q.e.p.d, retratava l’any 1983. Vista frontal de l'església.
Patrimoni Gencat ens diu;l'església de Sant Esteve d'Aravell és un temple d'una sola nau, amb capçalera plana orientada a nord i amb l'interior profundament reformat l'any 2002,segons el model d'un saló barroc. Un trebol horitzontal, delimitat per un fris motllurat de guix separa aquesta de la coberta. D'altra banda, al llarg de la nau hi ha sis pilastres motllurades de secció rectangular, tres a cada mura de la nau, coronades per capitells compostos sobredaurats, i erigits sobre peanyes de forma prismàtica i cos totalment llis. Aquests elements, en aquest cas més ornamentals que estructurals, es repeteixen també a la capçalera del temple, on se n'erigeixen dos més.
L'àmbit presbiteral de l'església està sobreelevat en relació a la resta de la nau, des de la qual s'hi accedeix a través de dos graons que n'abasten tota la seva amplària. Des d'aquest punt es pot accedir a la sagristia, que és una estança de planta quadrangular adossada al mur de llevant de l'església. Als peus de la nau hi ha el cor en alt, descentrat cap al costat de llevant a causa de l'ocupació del costat de ponent per la base de la torre del campanar. Campanar i cor tenen els seus accessos a través de dues portes de format rectangular que flanquegen la porta principal d'accés al temple. Aquestes dues portes, així com la de la sagristia estan contornejades per motllures de guix.
L'interior de la nau, que està arrebossat i alterna un color groc viu dels murs amb el blanc de les pilastres i els elements motllurats, està il·luminada per un ull de bou circular que s'obre a la façana sud, a l'alçada del cor. D'altra banda, al mur de l'altar major i flanquejada per les dues pilastres d'aquest àmbit, hi ha una falsa obertura de forma ovoide, tapiada per la part del darrera, que està contornejada novament per motllures en forma de plecs i tornapuntes, amb aplicació de daurats, i que presenta a l'ull centra uns vitralls contemporanis amb la imatge d'un orant agenollat davant la imatge del Crist crucificat.
Externament, el temple és un edifici amb molt poques obertures, coberta amb llosat de doble vessant. L'accés a l'interior es troba a la façana meridional, amb una porta centrada en l'eix de simetria de la nau, en arc de mig punt contornejada per una motllura simple, arrebossada, de secció rectangular. Corona aquesta porta un ull de bou circular, també motllurat amb una motllura del mateix estil que la porta d'accés. La rotunda volumetria de la nau es troba matisada per l'existència de la sagristia, un mòdul de planta quadrangular adossat a l'angle nord-oriental del conjunt i, sobretot, per un campanar de torre que s'alça des de l'angle sud-occidental de l'església. Aquest campanar és de secció quadrangular, presenta algunes espitlleres i quatre obertures en arc de mig punt al pis superior, obertes als quatre vents. Corona el conjunt una coberta de llosa piramidal, amb ràfec. El parament de l'església és força irregular; en un passat l'exterior estigué recoberta per una capa de morter de calç. En la darrera campanya de restauració es va aplicar ciment a la façana sudper rejuntar esquerdes i homogeneïtzar
Us esperonem a compartir aquesta entrada amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, recordeu SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ“, oi?.