Tornava a Sant Cristòfol de Fogars de Montclús, en aquesta ocasió en la bona companyia del Pere Albert Carreño, i el Juan Navazo Montero, advertia molts canvis en aquell indret que acull avui a la FRATERNITAT "SAGRAT COR DE JESÚS"
https://www.comunitacenacolo.it/es/index.php?option=com_content&view=article&id=191
Escriuen el Manuel Anglada i Bayés (1925-1999) i l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934)a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1834501.xml
L’edifici és d’una nau de planta rectangular amb absis semicircular i orientat al nord, amb moltes modificacions i additaments posteriors; les capelles laterals són d’origen gòtic. L’arrencada de l’absis no es diferencia clarament respecte de la nau, per la qual cosa sembla que es va capgirar amb una orientació transversal a l’edifici primitiu romànic. No es veuen elements sencers romànics. Per la part exterior, l’absis és llis i té dues finestres no genuïnes, obertes amb posterioritat. L’aparell vist de l’absis és disposat en filades de carreus força ben col·locats, però de dimensions irregulars.
A l’interior està totalment enguixat i decorat de nou
Dins de l’església de Sant Cristòfol de Fogars de Montclús es conserva una pica baptismal d’època romànica molt simple, tallada en un bloc de pedra granítica. Té forma acampanada, del tipus corrent d’immersió, que es recolza directament a terra; a la base hi ha un forat petit per on s’escolava l’aigua. No presenta cap tipus de decoració.
Antiga pica baptismal romànica. Fotografia de Concepció Peig Ginebreda ( 1953 )
Les mides són 69’5 cm d’alçada i 94 cm de diàmetre exterior, el gruix de la pedra és de 9’5 cm en les parets laterals. El forat del fons té 4’5 cm de diàmetre. La base fa 56 cm de diàmetre exterior. Presenta un bon estat de conservació, tan sols té una mica escapçats els cantons de la part superior.
La talla de la pica és tosca però regular i les proporcions són més grans que les d’altres exemplars conservats a Catalunya. La tipologia d’aquesta pica baptismal abraça un període de temps molt ample que va des del final del segle IX(*) fins al segle XIII(*). A Catalunya es conserven bastants exemplars d’aquest tipus, sobretot en parròquies rurals o centres allunyats dels nuclis artístics actius. De moment no hi ha cap estudi seriós que les hagi classificat per mides, formes, etc. Així, dins aquesta aparent uniformitat, la datació és incerta.
Documentalment es demostra l’existència de dues esglésies romàniques a Fogars(*), ja que consta que l’any 1144 es va consagrar una nova església. Hi ha més possibilitats que aquesta referència correspongui a l’última església, per les mides i la forma acampanada tan pronunciada, que l’allunyen dels exemplars conservats del segle X
Quan retratava l’església, pensava que justament aquí i ara, té tota la vigència l’advocació del “ portador del Crist “, m’ho confirmava la xerrada amb alguna de les persones que formen part de la Comunitat, que m’informaven del camí força descurat, per accedir a les antigues escoles, cosa que faria més tard.
El camí certament descurat, i l’equipament pantalons d’estiu, farien que m’hi deixes literalment la pell, per retratar l’escola de Fogars. Pagava gustosament amb la meva sang aquesta troballa, imagino que la meva esposa no estarà tant contenta quan vegi les taques, oi?.
Al matí no ens havien permès retratar Santa Magdalena de Mosqueroles o Sant Martí de Baix, on es fan obres, l’argument “ es propietat privada” quan es parla de patrimoni monumental, no em sembla adequat. Marc 12:17, reproduïa una paraules de Jesús de Nazaret; al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.
Us deixo un enllaç molt interessant de l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934)
http://www.tudominioweb.es/Montseny/wp-content/uploads/2017/07/4.pdf
El Montseny és un indret ple d’encís amb una capacitat limitada - com tot en aquest món - , llàstima que siguin “ les autoritats” les que tinguin que “regular” l’accés.