Visitàvem la Maria Rosa Planell Grauel , i el Miquel Pujol Mur, el lloc i l’església de Sant Esteve de Valloriola, (també anomenada Valldeoriola) que envoltada de masies s’alça damunt un petit turó que domina les cases i els camps del seu entorn.
![]()
Segons el diccionari Alcover-Moll, la probable arrel etimològica del nom deriva del llatí Aurĕŏla, diminutiu . de aurĕa,‘daurada’. Això fa pensar en la possible presencia d’or en l’aqüífer que conforma la vall.
Una segona tesis la relaciona amb la presencia abundosa de l’ ocell de la família dels oriòlids, espècie Oriolus galbula, de cos de color groc brillant fora la coa i part de les ales, que són negres com els peus i el bec; la femella és verda per damunt i grisenca per sota; fa el niu penjat als arbres, de manera que el vent el gronxa; en Castellà, oropéndola
L'església de Sant Esteve de Valloriola té els orígens en l'època medieval (baixa edat mitjana) però fou modificada i ampliada al segle XVIII. La llinda de la porta de la sagristia esmenta la data de 1701.
L'església de Sant Esteve de Valldoriola té una sola nau amb una sagristia oberta al mur del presbiteri, a tramuntana. Orientada a llevant, té un senzill campanar d'espadanya a ponent.
La porta, d'arc de mig punt i amb dovelles regulars, està orientada a migdia. Està coberta a dues aigües i té el carener paral•lel a la façana principal.
Decorada interiorment amb una senzilla estilització floral a l'altar i una decoració geomètrica a la resta de l'edifici.
Fotografia: Maria Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Segons el diccionari Alcover-Moll, la probable arrel etimològica del nom deriva del llatí Aurĕŏla, diminutiu . de aurĕa,‘daurada’. Això fa pensar en la possible presencia d’or en l’aqüífer que conforma la vall.
Una segona tesis la relaciona amb la presencia abundosa de l’ ocell de la família dels oriòlids, espècie Oriolus galbula, de cos de color groc brillant fora la coa i part de les ales, que són negres com els peus i el bec; la femella és verda per damunt i grisenca per sota; fa el niu penjat als arbres, de manera que el vent el gronxa; en Castellà, oropéndola
L'església de Sant Esteve de Valloriola té els orígens en l'època medieval (baixa edat mitjana) però fou modificada i ampliada al segle XVIII. La llinda de la porta de la sagristia esmenta la data de 1701.
L'església de Sant Esteve de Valldoriola té una sola nau amb una sagristia oberta al mur del presbiteri, a tramuntana. Orientada a llevant, té un senzill campanar d'espadanya a ponent.
La porta, d'arc de mig punt i amb dovelles regulars, està orientada a migdia. Està coberta a dues aigües i té el carener paral•lel a la façana principal.
Decorada interiorment amb una senzilla estilització floral a l'altar i una decoració geomètrica a la resta de l'edifici.
Fotografia: Maria Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.