El Jordi Vila Juncá és, sense cap mena de dubte, un excel·lent sherpa de les comarques pirinenques, que exerceix , potser sense tenir-ne consciencia cabal fins a dades recents, de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó comarcal RENOVABLE “ en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.
En aquesta ocasió retratava l’església parroquial de Noves de Segre, a les Valls d’Aguilar, a l’Urgell sobrirà, advocada a Sant Sadurní.
La retratava A.Moras . 1984. Vista general del campanar.
Hem demanat a Patrimoni Gencat , a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , al Bisbat d’Urgell,.., i per descomptat fem extensiva la petició d’informació URBI ET ORBE, dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà; no en sabem res, i necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.
La Maria Lluïsa Cases i Loscos escriu de l’Església parroquial de Noves de Segre a les Valls d’Aguilar, advocada a Sant Sadurní que manté el culte encara avui com a cap de la seva demarcació parroquial, l’edifici original però, ha estat totalment transformat, i probablement només se li puguin atribuir alguns fragments de mur d’època romànica inclosos dins la fàbrica de l’edifici actual, que necessitaria una exploració per a determinar la forma original del temple i l’abast de les pervivències i de les transformacions.
El primer esment de la vila de Noves és del 839, en la venda feta a favor del bisbe Sisebut d’unes cases i unes terres situades a la vall d’Elins, que limiten, per una part, amb el camí que va a Noves. Els esments referents a la vila o lloc de Noves se segueixen en documents dels segles IX, X, XI i XII, de manera continuada.
Pel document del 1046 s’estableix que la parròquia de Noves era possessió d’Arnau Mir de Tost, que la tenia en feu de l’església d’Urgell per donació del bisbe Ermengol. Segles després, l’any 1208, la vila de Noves era deixada pel comte Ermengol d’Urgell, en el seu testament, al monestir de Santa Cecília d’Elins.
La possessió i la jurisdicció de la vila i terme de Noves sembla que fou, en un primer moment, dels Caboet, dels quals passà als Castellbò. En el Spill… d’aquest vescomtat, de l’inici del segle XVI, s’Indica com el lloc de Noves, integrat a la batllia de la vall d’Aguilar del quarter de Castellbò, era la residència del lloctinent del batlle de la vall i d’un dels tres cònsols en què era partida la vall. S’assenyala també, que el feu o carlania de Noves era de Gabriel Caminal d’Organyà. En el capbreu dels anys 1493-94 consta com a carlà del lloc Jaume Abella d’Organyà, encara que, es diu, ho solia ser Galceran Noves de Castellbò.
La parròquia de Noves és esmentada en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, mentre que l’advocació de sant Sadurní, relacionada amb el lloc de Noves, ja apareix en documents del final del segle X, i l’església pròpiament dita de Sant Sadurní de Noves, en un document de permuta del 1030, on una de les terres permutades és situada sobre l’església de Sant Sadurní, i en dos testaments, un del 1063 — en què rep un llegat d’un mancús— i un altre del 1097, en què el legat és de dos sous. La parròquia de Noves, al segle XIV, era inclosa en el deganat d’Urgellet de la diòcesi d’Urgell, segons consta en la relació de parròquies d’aquest bisbat, visitades els anys 1312 i 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona i en el llibre de la dècima del 1391.
Que Sant Sadurní intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i aquells que no tenen una bona situació econòmica.