Joaquima de Vedruna i Vidal (Barcelona, 1783 - 1854) vídua, amb 33 anys i 6 fills, abandonà Barcelona i s'instal·là al Mas Escorial de Vic, la casa pairal de la família del seu marit, que ara li pertanyia, i on ja havia viscut els difícils anys de la guerra (1808-1813)
El trobament casual, l'any 1819, amb el caputxí fra Esteve d'Olot (Esteve Fàbrega i Sala, 1774-1828), a l'església dels Caputxins de Vic, va marcar un canvi de rumb decisiu en el seu projecte de vida religiosa. El caputxí l'orientà cap a la fundació d'un nou institut religiós dedicat a la cura dels malalts i a l'educació de les noies d'extracció social humil, en uns moments en què la formació integral de la dona era encara molt menystinguda. El projecte comptà amb el suport i l'aprovació del bisbe de Vic Pau de Jesús Corcuera i Caserta (1825-1835). En un principi el pare Esteve i la mare Joaquima havien pensat afiliar el nou Institut a la família franciscana, com a «Germandat de Penitents Menors», però el bisbe Corcuera preferí posar-lo sota l'advocació del Carme, i passaren així a anomenar-se «Germanes Terciàries de Maria Santíssima del Carme». El nom de Germanes Carmelites de la Caritat, que és l'oficial de la institució, començà a utilitzar-se a partir del 1866. El dia 6 de gener de 1826, festivitat de l'Epifania del Senyor, a l'oratori del palau episcopal de Vic, en presència del bisbe, Joaquima de Vedruna va pronunciar els seus vots religiosos «d'obediència, altíssima pobresa i perfecta castedat»,[3] signant la cèdula de professió amb el nom de «Germana Joaquima del Pare sant Francesc»: tenia 42 anys. L'endemà renuncià als seus béns davant notari en favor del seu fill Josep Joaquim, i el dia 2 de febrer, festivitat de la Purificació de la Mare de Déu, començà a reunir les primeres noies al Mas Escorial, per tal de preparar-les per a la vida de comunitat i el treball apostòlic de l'Institut naixent. El nou institut es constituí oficialment el dia 26 de febrer, que, aquell any de 1826, va coincidir amb el 3r diumenge de Quaresma.
![]()
El «manso» Escorial primera presència Vedruna a Vic
El 26 de febrer de 1826, el manso Escorial acollia la primera comunitat al voltant de la mare Joaquima de Vedruna.
El dia 6 de gener havia fet professió de vots en mans del bisbe Pablo de Jesús Corcuera. En un principi, les germanes s’anomenaren terciàries carmelites, i popularment les escorialeses.
![]()
Començava humilment un projecte innovador de vida religiosa, la missió del qual era l’educació de les noies, la cura de malalts i, sempre, amb una dedicació preferent a les classes més desafavorides.
La mateixa fundadora escrivia el mes d’abril de 1826 a l’amic Josep Estrada, d’Igualada:
(...) i en lo que nos apliquem és ensenyar noies que, per lo present, ja ne vénen onze (...)
I al cap de vuit mesos:
(…) i tenim ensenyança per a les pobres (si bé ne ve alguna que no n’és) i lo número que ne vénen, passen de cinquanta, i altres que han parlat per venir.
A Vic, l’any 1826, només les monges del beateri de les dominiques s’ocupaven de les nenes ensenyant labors.
El Plan y Reglamento de Instrucción, aprovat pel rei el febrer de 1825, encara no s’havia implantat. A tal fi a Vic s’havia nomenat una Junta de Instrucción Local, però hi havia moltes dificultats econòmiques per establir l’ensenyament elemental.
Vista la situació, la petita escola de nenes al manso Escorial, on aprenien a llegir, escriure, doctrina i labors, era una novetat i un benefici.
Tanmateix la casa pairal no donava per a tant. Creixia el nombre de germanes que en els primers temps, a més, tenien cura de malalts a domicili, i es guanyaven la vida planxant, fent labors i brodats.
....
El trobament casual, l'any 1819, amb el caputxí fra Esteve d'Olot (Esteve Fàbrega i Sala, 1774-1828), a l'església dels Caputxins de Vic, va marcar un canvi de rumb decisiu en el seu projecte de vida religiosa. El caputxí l'orientà cap a la fundació d'un nou institut religiós dedicat a la cura dels malalts i a l'educació de les noies d'extracció social humil, en uns moments en què la formació integral de la dona era encara molt menystinguda. El projecte comptà amb el suport i l'aprovació del bisbe de Vic Pau de Jesús Corcuera i Caserta (1825-1835). En un principi el pare Esteve i la mare Joaquima havien pensat afiliar el nou Institut a la família franciscana, com a «Germandat de Penitents Menors», però el bisbe Corcuera preferí posar-lo sota l'advocació del Carme, i passaren així a anomenar-se «Germanes Terciàries de Maria Santíssima del Carme». El nom de Germanes Carmelites de la Caritat, que és l'oficial de la institució, començà a utilitzar-se a partir del 1866. El dia 6 de gener de 1826, festivitat de l'Epifania del Senyor, a l'oratori del palau episcopal de Vic, en presència del bisbe, Joaquima de Vedruna va pronunciar els seus vots religiosos «d'obediència, altíssima pobresa i perfecta castedat»,[3] signant la cèdula de professió amb el nom de «Germana Joaquima del Pare sant Francesc»: tenia 42 anys. L'endemà renuncià als seus béns davant notari en favor del seu fill Josep Joaquim, i el dia 2 de febrer, festivitat de la Purificació de la Mare de Déu, començà a reunir les primeres noies al Mas Escorial, per tal de preparar-les per a la vida de comunitat i el treball apostòlic de l'Institut naixent. El nou institut es constituí oficialment el dia 26 de febrer, que, aquell any de 1826, va coincidir amb el 3r diumenge de Quaresma.
El «manso» Escorial primera presència Vedruna a Vic
El 26 de febrer de 1826, el manso Escorial acollia la primera comunitat al voltant de la mare Joaquima de Vedruna.
El dia 6 de gener havia fet professió de vots en mans del bisbe Pablo de Jesús Corcuera. En un principi, les germanes s’anomenaren terciàries carmelites, i popularment les escorialeses.
Començava humilment un projecte innovador de vida religiosa, la missió del qual era l’educació de les noies, la cura de malalts i, sempre, amb una dedicació preferent a les classes més desafavorides.
La mateixa fundadora escrivia el mes d’abril de 1826 a l’amic Josep Estrada, d’Igualada:
(...) i en lo que nos apliquem és ensenyar noies que, per lo present, ja ne vénen onze (...)
I al cap de vuit mesos:
(…) i tenim ensenyança per a les pobres (si bé ne ve alguna que no n’és) i lo número que ne vénen, passen de cinquanta, i altres que han parlat per venir.
A Vic, l’any 1826, només les monges del beateri de les dominiques s’ocupaven de les nenes ensenyant labors.
El Plan y Reglamento de Instrucción, aprovat pel rei el febrer de 1825, encara no s’havia implantat. A tal fi a Vic s’havia nomenat una Junta de Instrucción Local, però hi havia moltes dificultats econòmiques per establir l’ensenyament elemental.
Vista la situació, la petita escola de nenes al manso Escorial, on aprenien a llegir, escriure, doctrina i labors, era una novetat i un benefici.
Tanmateix la casa pairal no donava per a tant. Creixia el nombre de germanes que en els primers temps, a més, tenien cura de malalts a domicili, i es guanyaven la vida planxant, fent labors i brodats.
....